llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

‘El petit príncep’, d’Antoine de Saint-Exupéry

Seguint el rastre dels infants, he anat a parar al petit príncep sense nom.

No me’n recordava d’haver-lo llegit de petit. La història del barret, la boa i l’elefant, sí. Me’n recordo del conte, dels dibuixos, que després vaig saber que eren d’ell mateix, damunt la taula de fusta fosca de l’habitació de mon germà gran, amb la llum d’un matí d’estiu travessant les cortines. Jo devia ser molt petit. I me’n recordo de la història del geògraf i la rosa i la muntanya. Poca cosa, gairebé res. Així que quan el vaig trobar en una botiga de l’estació central de Barcelona, entre llibres d’autoajuda i d’aventures per a adults, no ho vaig dubtar gens, ja havia trobat acompanyant per al viatge.

Llegit en la traducció d’Anna i Enric Casassas.

M’ha fascinat. El desert com un indret màgic on tot és possible, tot el que tingui a veure amb tu i el que tu portes a dins. No és la solitud en contrast amb els altres, és la solitud de qui pren un camí que només pot prendre ell perquè porta al seu interior.

Saint-Exupéry descriu uns sentiments amb històries, no amb paraules com jo acabo de fer. I és sincer, no t’enganya. Et fa veure les coses d’una altra manera. Fins ara, per mi la paraula domesticar era pejorativa. I que et diguessin que l’avi se n’havia anat al cel, una mentida dels grans que ens pensen que els nens som estúpids o una solució ràpida per no haver de pensar gaire; però l’estrella del petit príncep és tan real com ho és el record que tinc del moment que, de petit, a l’habitació de mon germà vaig llegir la història de la boa que s’havia empassat l’elefant. I és que els grans no entenen res.

“La guineu va callar i va mirar una bona estona el petit príncep:
-Si us plau… domestica’m! -va dir.
-D’acord -va respondre el petit príncep-, però no tinc gaire temps. Tinc amics per descobrir i moltes coses per conèixer.
-Només es coneixen les coses que es domestiquen -va dir la guineu-. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Compren coses fetes al comerciants. Però com que no hi ha comerciants d’amics, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica’m!” (cap. XXI) 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Construint la República de les Lletres per xaviermanuel | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent