llegir-escriure

Vaig deixar el blog al juliol amb El petit príncep, i em plau reprendre’l ara amb una història que comença amb una rebequeria d’un nen de 12 anys i que s’allarga fins al final de la seva vida, un final sorprenent, fins i tot espectacular, potser forçat, per mantenir la coherència (això no és cap crítica, a la vida mantenir la coherència molts cops ens obliga a forçar situacions).

Que un nen s’enfili a un arbre, empipat com una mona, i no vulgui baixar-ne mai més, és un punt de partida que t’intriga com a lector. I al cap d’unes quantes pàgines et preguntes què coi passarà, què ens pot explicar el narrador d’una vida passada dalt dels arbres… A priori, no sembla que pugui passar res de gaire interessant. Així que doble mèrit per a Calvino.

La història de Cossimo explicada per son germà es plena de bon humor, subtil, irònic, com la visita de Napoleó o els espanyols del poble del costat. Però a més, Calvino hi aboca totes les emocions i plaers que ens pot oferir la vida, fins i tot més de les que podria tenir la vida d’algú que toca de peus a terra.

Al final, has anat seguint el fil invisible de les aventures i anècdotes del baró rampant. però el que et queda, l’última sensació abans de tancar el llibre, és el regust del revers d’una altra vida, la del germà, espectador i marmessor.

Què més es pot demanar a un llibre? 

No publico cap fragment perquè ja no tinc el llibre, que havia anat subratllant en la traducció de Maria Aurèlia Capmany. A l’agost vaig pujar al Canigó des del refugi dels Cortalets. Duia el llibre a la motxilla. L’acabava d’acabar. En entrar al refugi, a mà dreta, hi vaig veure un prestatge encastat amb revistes i una dotzena llibres. Entre aquests, My family an other animals, de Gerald Durrell, i Les fleurs du mal, de Charles Baudelaire. Cap en català. Així que el vaig deixar a la lleixa.