llegir-escriure

 

El verb creure és un verb transitiu, és a dir, que sempre porta un complement directe enganxat al verb perquè sempre que creiem creiem alguna cosa. Per exemple, segons el DIEC: “no creguis res si no ho veus”; “creure’s tot el que diuen”. O també podem creure una persona: “ja li ho hem dit, però no ens ha cregut”; “no el crec perquè és un mentider”. I amb la preposició en al davant, pren el sentit de tenir fe: “creure en l’amistat”; “creure en la paraula d’algú”.

A grans trets, tots aquests sentits tenen més o menys correspondència en el castellà, gairebé podríem traduir les frases paraula per paraula, a la manera de La Trinca. Un cop d’ull al diccionari de la Real Academia Española (DRAE) en aquest cas no ens ajudarà gaire perquè gairebé no posa exemples ni exposa tants matisos com el DIEC. Dit sigui de passada, és curiós veure com al DRAE Dios apareix en dues de les set accepcions de creer (n’hi ha una, la sis, que és només “creer en Dios”) mentre que al DIEC Déu no hi surt enlloc.

Tornem cap aquí. El verb creure té un ús que no té el castellà i que em fa la sensació, sempre subjectiva, que va de baixa. És el creure amb el significat d’obeir: “creure els pares, l’oncle, els mestres” (accepció 2.2 del DIEC). Que també té un ús intransitiu que el DIEC no recull, però el diccionari d’Enciclopèdia Catalana (DEC) sí: “aquest nen no creu” (acc. 3.2). En aquest cas, vol dir més coses que obeir, vol dir fer bondat, ser bon minyó, portar-se bé. En fi, qui tingui canalla ja sap de què parlo.

En el cas del verb conèixer, tant el DIEC com el DRAE coincideixen bastant en el significat i en els diversos matisos: “Tenir una idea més o menys completa (d’algú o d’alguna cosa)” (acc. 1.1); “Averiguar por el ejercicio de las facultades intelectuales la naturaleza, cualidades y relaciones de las cosas” (acc. 1); “Haver experimentat (alguna cosa)” (acc. 1.8); “Experimentar, sentir” (acc. 5). Fins i tot coincideixen en el sentit sexual, però amb variants prou curioses: “conèixer una dona. En llenguatge bíblic, tenir relació sexual amb ella” (acc. 2.4.); “Tener relaciones sexuales con alguien” (acc. 6). 

En fi, no ens distraguem. La qüestió és que en català hi ha un ús del verb conèixer que no es correspon a cap ús del castellà i que no recull el DIEC, però si el DEC: “Conèixer-s’hi. Notar, experimentar, algú els efectes d’alguna cosa” (acc. 19). És el cas següent, sentit en una conversa recent: “a la peixateria hi ha menys gent, s’hi coneix que n’han obert una altra a prop”. En una cerca ràpida per internet, he trobat aquest altre exemple en una pàgina sobre els castells de Mallorca, a www.portalfora.es: “Allà on comencen es graus de s’escalonada, s’enfilava es cavall, i hi deixà ses potes senyades, que encara ara s’hi coneixen.” O aquest cas d’un refrany sobre el temps: “El vent Ripollés, ni plou ni aclareix, però quan s’hi posa, s’hi coneix.” O aquest frase extreta del blog de Carles Juanuix, d’Osona: “Ja s’hi coneix amb el dia”, per indicar que ja es nota que els dies s’allargassen, que es fa fosc més tard, ja que l’apunt és del 22 de gener, i és també el sentit d’aquesta altra: “L’estiu no s’hi coneix; l’ayret fresch que baixa del cims nevats hi manté una temperatura de 15 á 16 graus”, dels Recorts d’un excursionista, de Carles Bosch de la Trinxeria, publicats el 1837 a la impremta Renaixensa, a Barcelona. I acabo amb un article de Josep Pla sobre Josep Maria de Sagarra: “Que jo sàpiga, l’obra sobre la qual projectà una correcció més meditativa fou la traducció de la Comèdia del Dant. La correcció s’hi coneix.” (Josep Maria de Sagarra i la seva prosa, 1960, dins Retrats de passaport).

Creure i conèixer, dos verbs d’allò més habituals amb uns sentits amagats que no ens hem de deixar perdre. Ara bé, el fet que una expressió o una paraula no tingui correspondència literal en castellà no la fa més bona en català. Això sí, no puc evitar agafar-li un afecte especial, que voleu que us digui.