llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

català-valencià-balear

Trau la llengua és un magnífic espai sobre la llengua que s’emet al Canal 9. A la seva web, a més de veure els programes emesos, hi podeu trobar tota mena d’informació organitzada a la barra en seccions: Què vol dir, sobre l’origen de paraules i expressions, com que xafardejar és un derivat de fer safareig o que company ve del llatí i volia dir compartir el pa; l’UVItuari, en què es recullen paraules o expressions que cada cop es diuen menys, com ara anar a costura; La paraula fantasma, una expressió que trobo molt encertada, sobre els mots que diem però que no veiem als diccionaris, com maremot; el Travallengua, un embarbussament que Pep Gimeno el Botifarra fa recitar a persones que troba pel carrer; la Saviesa popular, en què es recull el lèxic parlat, com ara totes les variants de la creïlla: querilla, queraïlla, creguilla, quereguilla, caraïlla, crilla… i unes quantes més; Adés i ara, que explica els canvis de significat de les paraules amb el pas del temps, d’àvies a néts, i el joc D’on són, en què s’ha d’endevinar de quina de les tres poblacions proposades és la parella que parla. En teniu l’enllaç a la columna del costat.

Però vet aquí que el 4 d’octubre el diputat de Compromís per Castelló Vicent Panyella va denunciar que en el darrer programa ha sortit la imatge d’una pàgina del volum III del Diccionari català-valencià-balear de la qual havien esborrat català i balear, en el que sembla un altre cas de rebuig a la unitat de la llengua. Aquí teniu l’enllaç a la notícia:

http://www.vilaweb.cat/noticia/4044941/20121004/panella-manipulacio-linguistica-canal-9-arriba-extrems-indignants.html

Aquesta acció amaga una tremenda ironia, que es remunta a les beceroles del diccionari.

El Diccionari català-valencià-balear va començar a caminar el 1900, quan mossèn Antoni Maria Alcover va publicar la seva Lletra de convit a tots els amics de la llengua catalana, i va començar a establir contactes arreu del país i a omplir fitxes, que guardava a la famosa calaixera. El 1901 va començar a editar el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, la primera revista de filologia de l’Estat. Fins el 1926 no va sortir el primer fascicle del diccionari. I fins el 1962, coincidint amb el centenari del naixement de Mn. Alcover, no es va publicar tota l’obra sencera: 10 volums amb 160.000 articles. Només fent un cop d’ull a les dates ja es pot veure que no va ser una empresa fàcil. Per molts motius. 
El 1926, el primer fascicle del diccionari és rebut amb fredor per la intel·lectualtat de casa nostra, que li gira l’esquena. Sobretot per dos motius: l’ortografia dissident i el nom. La publicació tira endavant amb penes i treballs gràcies als subscriptors i a unes minses subvencions dels ajuntaments de Palma i Barcelona i de les diputacions de les Balears i Barcelona. El 1932, mort Mn. Alcover, el seu successor al capdavant del projecte, un jove Francesc de Borja Moll, adopta l’ortografia de l’Institut d’Estudis Catalans en passar de la lletra B a la C. L’any després, Moll busca finançament per tirar endavant la publicació del diccionari. La Secció Filològica de l’IEC, presidida per Pompeu Fabra, li proposa de subvencionar-ne l’edició però amb un altre nom, Diccionari Alcover, a semblança del Diccionari Aguiló, que l’IEC havia publicat uns anys enrere, cosa que obliga a començar de cap i de nou. No hi ha acord. Fabra creu que el nom trenca la unitat de la llengua en un moment força delicat (tot just el 1932 s’aproven les Normes de Castelló) i per això s’hi oposa. Mn. Alcover es defensava, ja el 1919, argumentant que el nom no fa referència a la llengua, sinó al territori, i que és imprescindible per no crear rebuig entre els parlants de les Illes i el País Valencià. Qui tenia raó? La qüestió és que el diccionari tira endavant sense l’ajuda de l’IEC, gràcies a l’empenta i la voluntat de ferro de Mn. Alcover, primer, i de Moll, després.
Tot això ho trobareu molt més ben explicat a Pompeu Fabra, una biografia, de Mila Segarra, Empúries (1998).

I vet aquí que 50 anys més tard de la publicació completa del Diccionari català-valencià-balear, gràcies a un “error (…) durant el muntatge de postproducció” d’un programa de televisió, podem afirmar que la polèmica entre Mn. Alcover i Fabra sobre el nom del diccionari l’ha guanyada el mallorquí, potser l’única que va guanyar mai. 
 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de A la recerca del geni de la llengua per xaviermanuel | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent