llegir-escriure

Si bé la lectora és poc corrent perquè aquest adjectiu no es pot enganxar a la reina d’Anglaterra, de fet el llibre explica les coses que li passen, o poden passar, acceptem-ho, a qualsevol persona que s’enganxa a llegir: l’alegria de descobrir un autor nou, i de seguir-ne els seus llibres; les ganes de parlar-ne amb algú; la febre de llegir a tot arreu… Tota l’acció lectora, emmarcada en la vida de palau, excepcional, esclar, és la d’un lector ben corrent, és a dir, que pateix els mateixos mals que qualsevol devorador de llibres. Títol, per tant, exacte i inexacte al mateix temps.
Foto: Alan Bennet fotografiat el 2009 per Murdo Macleod (The Guardian)

 

BARCELONA, 14 DE JUNY, 18.00 HORES
 LLOC DE TROBADA: 
PASSEIG DE SANT JOAN AMB GRAN VIA
 

Els parlants de qualsevol llengua quan necessiten una paraula per designar algun objecte o concepte nou l’acostumen a crear a partir de les altres paraules existents a la seva llengua. En català, per exemple, tenim molts substantius acabats en –ció construïts a partir de la forma infinitiva d’un verb. Per exemple, de curar fem curació, i de guarir, guarició. Per tant, seguint aquesta regla que tots els parlants saben aplicar encara que no la coneguin, de sanar fem sanació. Cap problema fins aquí, oi? Doncs no exactament, perquè si busquem sanació al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) no la hi trobarem. I no cal dir que sanar sí que hi és. Tres quarts del mateix passa amb els substantius acabats en –ador. De guarir fem guaridor, que és la persona que guareix i alhora és adjectiu (diem “un bàlsam guaridor”), i de curar fem curador, que és la persona que té cura d’algú o alguna cosa, per exemple de l’edició d’un llibre. En aquest cas, no fa d’adjectiu. Alhora, curador també és una persona que guareix algú (acc. 4). I què passa amb sanador?

A diferència de sanació, sanador sí que surt al DIEC. L’entrada sanador sanadora et remet a castrador castradora, i prou. I sí, llavors se’m desperta una llum adormida al fons dels records, de quan el masover de Can Massana sanava els porcs i de com xisclaven els pobrets. I torno a buscar sanar i em trobo dues accepcions que es relacionen entre si amb un fil molt prim:

1 v. intr. [LC] [MD] Recobrar la salut perduda.

2 tr. [LC] [MD] [AGR] Castrar.

Segons el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), el fil “s’explica per l’efecte de mitigació de l’apetit sexual produïda per la castració”.

I ara tornem a la sanació i al sanador.

Googlejo una mica i em trobo que els primers deu enllaços sobre sanació fan referència al Centre Maranatha, al reiki, a la sanació prànica, al Centre Tao… I els deu primers de sanador els copa una notícia d’un sanador vident abusador al servei de premsa de la Generalitat, a l’Ara, al 324, a Europapress…, i la que fa deu sí, una entrada de la Facultat de Veterinària de la UAB sobre sanar toros.

Torno al DCVB, que amplia les accepcions del DIEC sobre els dos termes:

1. Acció de sanar. Sia arrencada ab sanació de les altres úlceras, Cauliach Coll., ii, 3.

1. Que sana o guareix; cast. sanador. Sàpies que jo son senyor e sanador teu, Serra Gèn. 72.

I acabo al diccionari de la Real Academia Española (DRAE), per allò que no fos un castellanisme. I llavors em trobo que la definició que dóna de sanació sí que respon a la idea que s’apunta al Google, però no la de sanador.

sanación.

1. f. Acción y efecto de sanar.

2. f. Curación por medio de prácticas esotéricas o de terapias alternativas.

sanador, ra.

(Del lat. san?tor, -?ris).

1. adj. Que sana. U. t. c. s.

Aquestes dues definicions són una altra prova que la llengua als diccionaris avança passet a passet. A poc a poc i bona lletra, en podem dir.

De fet, en català ja tenim un terme per referir-se al sanador, i per tant no caldria incorporar-ne un de nou. És el següent:

curandero curandera

1 m. i f. [AN] [PR] [LC] [MD] Persona que fa de metge sense ésser-ho.

2 m. i f. [AN] [MD] [PR] [LC] Persona que usa procediments no verificats per la ciència per curar malalts o alleugerir els símptomes de les malalties.

Ara bé, també és evident que curandero té un matís negatiu, vulgar, que fa que no funcioni amb el valor de sanador com a terapeuta que fa servir tècniques alternatives (els nous usos d’alternativa es mereixen un apunt a part).

En una societat més preocupada per la salut humana que per la virilitat dels porcs, la paraula sanador remet més al verb sanar com a sinònim de guarir que no de castrar. És una qüestió d’intuïció del parlant. Deixem guarir, guarició i guaridor en el sentit tradicional, i no ens els deixem perdre, i alhora incorporem sanació i sanador amb aquest matís nou, que ha vingut per quedar-se. 

A tots nosaltres ens fascinen els contes, oi que sí? Bé, o a gairebé tots. Aquesta història té alguna cosa de conte clàssic, no sé…, un aire nostàlgic; un entorn de camps i boscos, i un llac gelat; un protagonista narrador infantil (no és pas el senyor Sommer), que creix i madura i, esclar, reflexiona, i s’explica, i un personatge misteriós, extravagant, tràgic (el senyor Sommer, ara sí), que no entra gairebé mai en contacte amb el protagonista. Tot plegat demana uns dibuixos que l’acompanyin, com els d’El petit príncep, imprescindibles. En aquest cas, les il·lustracions de Sempé acompanyen el transcurs de la novel·la amb paisatges bucòlics esquitxats gairebé sempre amb la figura negra del senyor Sommer. I potser el nom de Sempé no deixa lloc a la portada per a la traductora de l’alemany, Anna M. de la Fuente.

La història del senyor Sommer, com el personatge, queda en un segon pla durant gairebé tota la novel·la. El protagonista s’enfila als avets, i en cau, vola, aprèn a anar en una bici que li va gran, va a classes de piano… i li atrau i encurioseix tot el que l’envolta. I ho explica. Però sobretot ens vols explicar la història del senyor Sommer. Per què? Per què no la història de Carolina Kückelman, la nena que li agradava quan tenia 7 anys? O de la senyoreta Funkel, la mestra de piano, i la seva mare? Doncs perquè ell és l’únic que pot explicar la història del senyor Sommer.

“Cuando nos acercamos a la figura reconocí el pantalón corto, les piernas nudosas, ahora relucientes de la lluvia, la capa impermeable negra con el bulto de la mochila i el paso vivo del señor Sommer. Cuando lo alcanzamos, mi padre me ordenó bajar el cristal. El aire era helado. “¡Señor Sommer! ­gritó mi padre­. ¡Suba! ¡Lo llevaremos!” Yo pasé al asiento trasero para cederle mi sitio. Pero el señor Sommer no contestó. Ni se paró. Apenas nos miró. Siguió andando sobre el granizo, con paso ligero, dándose impulso con el bastón. Mi padre lo seguía con el cotxe. “¡Señor Sommer! ­gritaba por la ventanilla abierta­.¡Suba usted! ¡Lo llevaremos a su casa!” Pero el señor Sommer no se dio por enterado. Siguió su marcha, imperturbable. Me pareció que movía un poco los labios y murmuraba una de sus incompresibles respuestas. Pero no se oyó nada, quizá fuera que los labios le temblaban de frío. Entonces mi padre se inclinó hacia la derecha ­manteniendo el coche al lado del señor Sommer­, abrió la portezuela del copiloto i gritó: “¡Suba ya, por Dios! ¡Está empapado! ¡Se está jugando la vida!”

     Ahora bien, la expresión “Se está jugando la vida” era insólita en mi padre. Yo nunca le había oído decir: “¡Te estás jugando la vida!” “Es una frase hecha ­solía decir cada vez que oía o leía estas palabras­. Y una frase hecha, que no se os olvide, es algo que ha salido tantas veces de los labios y la pluma de todo quisque que ya ha perdido su significado. Es tan tonto ­proseguía, a lanzado­ como decir: “Toma una taza de té, cariño, que te sentará bien!” o: “¿Cómo está hoy nuestro enfermo, doctor? ¿Cree que saldrá de ésta?” Són frases que no salen de la vida sino de las novelas malas y de las películas americanas cursis, y por ello, que no se os olvide, no quiero oíroslas nunca.”

     Así nos instruía mi padre respecto a frases del tipo de: “Te estás jugando la vida.” Y ahora, bajo la lluvia, en la carretera cubierta de granizo, conduciendo junto al señor Sommer, mi padre había gritado por la portezuela abierta del coche una frase hecha: “¡Se está jugando la vida!” Entonces el señor Sommer se detuvo. Creo que fue al oír lo de “jugarse la vida”, y se paró con tanta brusquedad que mi padre tuvo que frenar en seco para no dejarlo atrás. Y entonces el señor Sommer se pasó el bastón de la mano derecha a la izquierda, se volvió hacia nosotros y, con voz clara y fuerte, golpeando el suelo con el bastón varias veces con furor y desesperación, nos gritó: “¡Bueno, pues déjenme en paz de una vez!”

                                                                                   (cap al final del primer capítol) 

Aquesta novel·la breu (133 pàgines, incloent-hi les il·lustracions, en l’edició de Seix Barral) m’ha fascinat fins al moll de l’os (umm, una frase feta) per l’estil, per les petites històries intercalades, per la sensació d’engranatge perfecte que et deixa, per l’emoció que et fibla al final. Un deu.

Una certesa

En el procés engegat per construir una Catalunya independent, no parem de topar-nos amb incerteses: el nou Estat català podrà pagar les pensions?, continuarà dins la Unió Europea…? Pensant-hi, em demano: Espanya podrà pagar les pensions si es manté per sobre del 20% d’atur?, la UE continuarà com ara o saltarà feta miques per les pressions dels països euroescèptics…? Busquem certeses impossibles en un futur que no està decidit, que depèn del que fem nosaltres avui.

Ara bé, com a mínim, sí que tenim una certesa clara, perquè en tenim exemples clars, vergonyosos de tan transparents. Sabem què farà el Govern espanyol amb la llengua catalana. Ho hem vist al País Valencià, on aquest curs 14.000 xiquetes que han volgut escolaritzar-se en valencià no ho han pogut fer per manca de places. Ho hem vist a l’Aragó, on han capgirat una llei que havia de protegir dues llengües històricament minoritzades, l’aragonès i el català, per convertir-la en paper mullar i alhora atiar l’odi contra els veïns. Ho hem vist a les Illes, on el govern del PP s’ha tret de la màniga un decret de multilingüisme per reduir la presència del català en l’ensenyament. Ho hem vist al Principat, quan el ministre Wert justifica la seva missió d’espanyolitzar els nens catalans en les xifres d’abandonament escolar.

Sobren motius per voler construir una república catalana fora de la tutela de l’Estat espanyol. I el primer de tots és la llengua, un patrimoni que cal cuidar, dins del respecte a totes les llengües, grans o petites. I això, ni ara ni en el futur, no ens ho pot garantir una Espanya que, com deia el poeta, menysprea tot el que ignora.

Aquest article va ser publicat a EI! Masquefa, butlletí informatiu de la CUP de Masquefa, número 2, desembre del 2013, i he cregut oportú penjar-lo aquí al blog pensant en les eleccions de diumenge i en la manifestació del 14 de juny (www.somescola.cat), i també per donar suport a la vaga de fam d’en Jaume Sastre (http://blocs.mesvilaweb.cat/JaumeSastre).

És una novel·la curta. O un conte. Cinquanta-dues pàgines. Una dedicatòria, dues cites, de Faulkner i Gironda, una mena de situació en primera persona d’una nena de deu anys, un primer capítol titulat N-1 amb un encapçalament: Aquesta novel·la està escrita sense odi (és una novel·la, doncs), i una altra cita de Faulkner, i arrenca el capítol en tercera persona, descriptiu, i el segon, titulat N – 2 i així, en majúscules, 25 DE JULIOL DE 199…, CINC DE LA TARDA. CATORZE ANYS, QUATRE MESOS I UNS QUANTS DIES DESPRÉS, que és l’eix de la novel·la, brutal, i l’N – 3, en què es barregen les dues veus i que acaba amb el treball presentat a sisè de primària sobre Martin Luther King, i un epíleg, en dues parts, de l’editora i la protagonista, i un fi, Mèxic 1996 – Barcelona 2004.

És un dels textos més colpidors que he tingut mai entre les mans. He llegit històries com la d’Elisa resoltes amb una pinzellada, o explicades amb dramatisme acadèmic, esperant que el lector comprengués el drama per si mateix, pel fet. Lolita Bosch ho fa repetint frases clau, construint símbols, barrejant punts de vista, anant endavant i endarrere en el temps, acompanyant els somnis i els records, fent allò tan difícil d’escriure la paraula justa en el moment just. Et prepara, et deixa sense alè i t’arreplega del terra.

“Si una alerta oculta m’hagués protegit el cos en lloc de pretendre ajudar-me a mi i m’hagués salvat i hagués evitat que m’empassés aquell cafè jo sé que tot hauria estat molt diferent, perquè si hagués tingut la més lleu sospita o l’indici o l’oportunitat de veure a través del temps i com l’Ulisses recordar el futur i a diferència d’ell aprendre a amagar-lo probablement hauria distret la meva consciència per evitar que recordés que volia recordar, però un sol instant fou massa tard perquè jo no vaig poder girar el cos i caminar amb la meva esquena tal com vaig intentar fer sense saber cap a on i per això vaig seure i em vaig posar còmode a la cadira i vaig estirar els braços i vaig respirar profundament i vaig beure un glop de cafè i un ocellot i un ocellot tremend em va trepitjar la memòria fins que vaig començar a plorar i em vaig estirar els cabells i em vaig matxucar el dit amb un cendrer per canviar el punt de dolor (…)”

                                                                                 (començament de N – 2)

Llegida a Tres històries europees, al costat i al final de Pingüins i Una, la història de Piiter i Py. Vista a Elisa K, l’adaptació cinematogràfica, dirigida per Jordi Cadena i Judith Colell, amb Aina Clotet d’Elisa.

Aquesta darrera va fer la intervenció més acadèmica. Va fer un repàs de termes que havien generat peticions d’entitats i organismes, com ara el Consell Comarcal de l’Alt Penedès, que va demanar una definició pròpia per a cava. En la primera edició del DIEC, cava remetia a xampany. O la queixa d’alguna marca comercial, com Buff, que no vol que el terme s’entri al diccionari com a genèric perquè això obriria la porta al fet que altres marques el fessin servir. O la proposta del Govern d’Andorra d’introduir al diccionari més termes propis del país dels Pirineus. O la queixa per la definició d’aragonès com a dialecte o de l’asturià com a conjunt de parlars en comptes de fer-ho com a llengües romàniques.Un canvi que ja està aprovat però encara no introduït. O la modificació de matrimoni; ara, unió entre dues persones. Tot un reguitzell de propostes d’usuaris que indiquen que, com ja sabem, els parlants associem les paraules a valors més socials o culturals que no pas lingüístics. Com el cas de les patgesses de la cavalcada de Reis d’Igualada. Un munt d’anys reinvindicant que les dones poguessin fer de patges, i les Oficines Lexicogràfiques els neguen el femení perquè era una professió (ara extingida) que només feien homes, més exactament nois joves. Més evident va ser el cas de moro. Una associació va demanar a les Oficines Lexicogràfiques que es definís com a insult, valor que no recull el DIEC, per així poder presentar denúncies per xenofòbia i racisme contra els individus que el facin servir amb sentit despectiu. És a dir, el valor de les paraules per fer canviar la realitat.

Aquesta idea va estar molt ben exposada per Sanjaume amb eufemismes extrets del món econòmic, com ara externalitzar per dir acomiadar o despatxar. De fet, acomiadar en el sentit de fer fora algú de la feina ja és també un eufemisme. Les paraules estan ideologitzades. I és feina del lingüista, i encara més si es tracta de la redacció d’una llei, de canviar els termes ambigus. Per exemple, país pel nom al qual fa referència, habitualment Catalunya.I igual amb expressions com el nostre país. Sempre a la recerca d’una llengua neutra. Però, és clar, al Parlament hi arriben propostes amb un component ideològic fort, com ara que el 23 d’abril esdevingui el Dia de la Comunitat Autònoma. És evident el rerefons ideològic. I per això en la mateixa proposta no es va fer servir mai diada ni l’adjectiu nacional. En resum, la selecció de termes vehicula punts de vista polítics i no garanteix l’objectivitat.

Qui va entrar més directament en el camp de la relació entre llengua i poder, va ser Senz. Va fer una introducció sobre la història de la RAE i el poder, d’ençà que Felip V la va acollir sota la seva protecció el 10 d’octubre de 1714, i les relacions que manté actualment amb les grans corporacions econòmiques. Així, el 1993 es va crear la Fundación Pro RAE, que té com a president honorari el rei d’Espanya i com a president executiu el president del Banc d’Espanya, i com a donants, la majoria d’empreses de l’IBEX-35. I la RAE els torna el favor a través del diccionari. Consulteu El dardo en la Academia (Melusina. Barcelona, 2011), que, com va dir Strubell, més que un dard és tota una bomba. Les darreres esmenes del diccionari en paper també van en una clara direcció política. Per exemple, les diferències entre l’edició de 1992 i la del 2001 en el terme catalanismo. El 1992 hi havia tres accepcions, i la segona feia referència a “movimiento político”. Cosa ben lògica si es fa un cop d’ull a l’història recent de l’Estat espanyol. En l’edició actual aquesta accepció ha desaparegut i només se’n conserven dues: “1 m. Locución, giro o modo de hablar propio de los catalanes. 2. m. Amor o apego a las cosas características o típicas de Cataluña.” Una definició del tot insuficient. Fins i tot, segons l’accepció 1, no podem dir que cordel o capicua siguin un catalanismo del castellà. Pel que fa a españolismo, podem llegir: “1. m. amor o apego a las cosas características o típicas de España. 2. m. hispanismo. (en el sentit d’interferència lingüística, amb una definició molt més completa que catalanismo) 3. m. Carácter genuinamente español.” I per tant un españolista és algú “dado o afecto al españolismo“. En fi…

En resum, en paraules de Senz, el DRAE descriu i alhora construeix “un món fet a la seva mida”.

I és que les paraules tenen amo. O hi ha persones, o institucions, que s’autoproclamen amos de certes paraules. Això és el que va explicar Ferrran Domínguez amb la metàfora de Humpty Dumpty, el personatge d’una cançó popular anglesa que apareix a Alícia al país de les meravelles. Domínguez es va centrar en tres termes: drets, nació i regió. Vaig trobar especialment interessant la distinció entre nació i nacionalitat. Aquest últim està recollit a l’article 2 de la Constitució: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”. Malgrat que s’hi indica que hia ha nacionalitats i regions, el Tribunal Constitucional (un humpty-dumpty de la terminologia constitucional, ja que és l’amo de les paraules i diu què volen dir i què no) no ha donat mai contingut al terme nacionalitat. No ha establert mai cap distinció amb regió. I per tant la distinció s’ha anat diluint fins a no voler dir res.

I ja hem acabat amb els peus ficats en el món de la política, cosa que dóna la raó al títol de la jornada. Però això no vol dir que sigui un fenomen inevitable. Com a parlants hem d’evitar, tant com sigui possible, la instrumentalització de les paraules.

Tretze contes que gairebé qualificaria de canònics. La majoria es tanquen amb una frase que et fa reinterpretar el que has llegit, sovint amb un somriure i algunes vegades amb una riallada. No vaig poder evitar riure com un imbècil al tren quan vaig llegir les últimes tres paraules (sí, tres paraules) de La solidaritat que va venir de les estrelles; i és que al meu equipatge hi porto moltes xerrades sobre la unitat de l’esquerra independentista. Dit això, els estirabots finals ens podrien fer classificar el llibre com una obra d’humor. Em sembla que ens equivocaríem.

Foto: lletra.uoc.edu 

El to és més net i més clar que el de Serés que vaig comentar fa uns quants divendres, per comparar-lo amb un col·lega contemporani. Les històries, però, també amaguen al darrere reflexions prou amargues i àcides: la dels homes que queien de la Lluna sobre la immigració/explotació/autoodi, o la de l’espantaocells sobre la por/amistat… La reflexió hi és, però en Sánchez Piñol no la fa explícita.

“El meu germà va riure, del iaio i de la seva idea senil de contractar selenites. Era una falta de respecte al iaio i el meu germà també va rebre. (Això em va fer molt feliç.) Però, encara que sembli mentida, unes quantes setmanes després els nostres camps esvan omplir de colles d’homes de la Lluna. No era una idea tan nova com sembla. Altres masies ja ho feien. Suposo que al meu pare li havia costat decidir-s’hi perquè no podia veure ni la gent de ciutat (deia que es pixaven als pins com els gossos a les cantonades), així que és fàcil imaginar quines idees tenia sobre els homes de la Lluna. Però ben miratera inevitable. I va resultar una idea magnífica. Els homes de la Lluna pencaven el doble que els jornalers humans i cobraven la meitat. Va ser la collita més rendible en molts anys. En un tres i no res vam passar de la ruïna a la prosperitat. Jo mai havia vist el meu pare tan content. Fins i tot ballava fandangos al menjador, fent parella amb el pal del’escombra, i si no agafava la iaia era per por de trencar-li els ossos com si fossin de vidre. 

                                                                           Quan queien homes de la Lluna

Torno enrere per fer constar que el conte El rei de reis, i les dues ciutats és anotat com el conte que el corb va explicar a l’espantaocells. És un encert, perquè té el to d’un conte clàssic, potser de les Mil i una nits, o potser Borges… 

Diria que aquests contes tenen una mica del millor del Sánchez Piñol de La pell freda i Victus; el fantàstic i la realitat.

 

A l’Eix del Llobregat, a l’altura d’Esparreguera, hi ha una benzinera automatitzada que presumeix de ser la més barata de la rodalia on pots comprar gasolina i gasoil en valencià. Encuriosit, vaig atrevir-me a seleccionar l’opció. De seguida, l’encapçalament de Premi un botó per començar es va convertir en Polsi un botó per començar. I, amb el diccionari de l’Institut a la mà (bé, a la punta dels dits), m’adono que polsar és sinònim de pitjar un botó, mentre que prémer és Agafar (un cos) entre dos o més que tendeixen a acostar-se i, per tant, a comprimir-lo. Casumlolla, el valencià fa servir un català més correcte que el català. Com pot ser?

Continuo i trio en quin sortidor tinc aparcat el cotxe. Ara em posarà eixidor o alguna cosa semblant. Doncs no. Quina decepció, posa sortidor. I triar, en tercera persona, per educació: Trie Sortidor. Llàstima que no faci servir la segona persona del plural com a tractament d’educació. Llavors el trieu esborraria les diferències.

Passo pantalla. Que quina mena de carburant vull: Trie Combustible. El combustible en qüestió està simplificat en símbols com GAS-A+ o SP98. Aquí els idiomes s’esborren.

Tercer pas. Quants calers vull abocar al dipòsit i si vull Pagar o Bescanviar Val. A mi, això de bescanviar em sona més funcionarial que valencià, però vés a saber, potser sí que aquí canviem i al sud bescanvien. Entro al DIEC en línia i em trobo que, un altre cop, la versió valenciana afina més. L’accepció 5 de canviar és la següent: Donar a algú (alguna cosa) i rebre d’ell una altra cosa com a equivalent, bescanviar.

Com passa més sovint del que ens pensem, les dues paraules són bones, però bescanviar és més exacte, i per tant s’adequa millor al context.

I com ho pensem pagar això? Trieu, entre Amb Tarjeta Bancària o Amb Bitllets (Import Exacte). Tan bé que anàvem i ja han de lligar valencià amb faltes d’ortografia de jutjat de guàrdia, de setze jutjats de guàrdia, com escriure targeta amb jota.

Encara rai que a la pantalla següent no es deixen la dièresi d’INTRODUÏSCA TARjETA BANCÀRIA i I SEGUISCA LES INSTRUCCIONS. Sí, curiosament repeteixen la falta ortogràfica, però, com si la terminal tingués mala consciència, la deixa en minúscula. La resta del text va tot en majúscules. Com si digués, ep, que ja ha arribat l’hora de pagar, poca broma que ara va de debò. El panell inferior, on s’ha de marcar el número secret de la targeta, només garla en castellà.

En fi, vaig posar 10 euros per sortir del pas i vaig tornar a la carretera.

 

I què és el realisme màgic sinó un fet cert que sembla impossible… I on es troba, per tant, aquest realisme màgic sinó en la topada cultural entre Amèrica i Europa. D’aquí costa ben poc fer el salt als generals i dictadors que han sacsejat el continent d’ençà de les successives independències de l’imperi, caricatures de líders polítics, com el Tirano Banderas de Valle-Inclán: “El general Maximiliano Hernández Martínez, el déspota teósofo de El Salvador que hizo exterminar en una matanza bárbara a 30 mil campesinos, había inventado un péndulo para averiguar si los alimentos estaban envenenados, e hizo cubrir con papel rojo el alumbrado público para combatir una epidemia de escarlatina. El monumento al general Francisco Morazán, erigido en la plaza mayor de Tegucigalpa, es en realidad una estatua del mariscal Ney comprada en París en un depósito de esculturas usadas.” Aquí s’acaba la mirada calmada a la història, perquè el següent protagonista és massa proper per mantenir el somriure entre els llavis: “Un presidente prometeico atrincherado en su palacio en llamas murió peleando solo contra todo un ejército, y dos desastres aéreos sospechosos y nunca esclarecidos segaron la vida de otro de corazón generoso, y la de un militar demócrata que había restaurado la dignidad de su pueblo.” I comença una altra enumeració, més quantitiva, que et sacseja per dins: assassinats, exiliats, Xile, l’Uruguai, el Salvador, Guatemala… García Márquez, en el discurs d’acceptació del premi Nobel, l’any 1982, parla de tot Amèrica amb més comoditat de la que nosaltres parlaríem avui dels Països Catalans. Un cop establert el marc, es gira cap a si mateix, “éste colombiano errante y nostálgico”, situat al mig d’una realitat extensa. És fàcil entendre llavors la seva soledat. I posa els peus a Europa, que li ofereix un premi de gran prestigi, a ell, a Amèrica, i li parla d’igual a igual, i li parla de comprensió, i d’originalitat, i de camins propis (on jo m’atreviria a ficar Fidel Castro). Fins que al final del discurs es gira cap a la poesia, feta d’història, màgica i real, i de realitat, històrica i màgica: “A la poesía por cuya virtud el inventario abrumador de las naves que numeró en su Iliada el viejo Homero está visitado por un viento que las empuja a navegar con su presteza intemporal y alucinada. La poesía que sostiene, en el delgado andamiaje de los tercetos del Dante, toda la fábrica densa y colosal de la Edad Media. La poesía que con tan milagrosa totalidad rescata a nuestra América en las Alturas de Machu Pichu de Pablo Neruda el grande, el más grande, y donde destilan su tristeza milenaria nuestros mejores sueños sin salida. La poesía, en fin, esa energía secreta de la vida cotidiana, que cuece los garbanzos en la cocina, y contagia el amor y repite las imágenes en los espejos.” I ho acaba rematant amb un altre nom propi, per mi tan desconegut com el primer, Luis Cardoza y Aragón, i una gran cita i una paraula final que condensa en essència tot el discurs.

Ara, quan totes les lectures de Gabo ens han passat en un instant per davant dels ulls, ja he sentit i llegit algunes veus que volen separar el talent literari de García Márquez de l’ideari polític. Si una cosa deixa clar el discurs de La soledad de América Latina és que això seria com separar els seus personatges de la terra que els va parir.

Per cert, no us perdeu l’exposició de Colita a La Pedrera, Perquè sí!.  

reflexiu “Dit del verb que expressa una acció que recau en el mateix subjecte. Ex.: El nen ja es renta tot sol” (Enciclopèdia Catalana).Si busqueu el verb rentar al DIEC, hi trobareu això:

1 1 v. tr.[LC] Netejar amb aigua o un altre líquid. Rentar la roba bruta. Rentar-se la cara, les mans, els peus. Rentar llana. Rentar un mineral.

Per tant, el verb rentar és un verb transitiu, sempre que rentem rentem alguna cosa, aquesta cosa és el complement directe: la roba, la cara. Si volem expressar que l’acció recau en el mateix subjecte, hi afegim un pronom: es o se.

– En Jesús renta els peus al Pere.
– En Jesús es renta els peus.

 

Els demostratius poden tenir tres funcions: la d’introduir distincions basades en la proximitat o la llunyania respecte a l’espai que ocupen l’emissor i el receptor, o funció díctica, segons la definició del DIEC (p.e.: aquesta taula); la de fer referència a un element aparegut anteriorment en el discurs, o funció anafòrica (p.e.: Els homes i les dones anaren per camins diferents; aquestes últimes pel camí ample), i la d’anticipar alguna cosa, funció catafòrica (p.e.: aquesta és la nostra desgràcia: que mai no ens vol escoltar). Els exemples els he extret de l’edició digital de la Gran Enciclopèdia Catalana.

Anem una mica més enllà, a la part que no he trobat en cap gramàtica. Si en comptes d’escriure sobre blogs, ho féssim sobre un país llunyà, quin adjectiu faríem servir?

– Llavors se’n va anar a Austràlia, perquè …….. país era una terra d’oportunitats.

Segons el que he explicat, hauria d’escriure aquest, perquè l’adjectiu té un valor anafòric. Però a mi no em sembla malament, fins i tot millor, aquell, que remarca la distància del país envers el lector.

De fet, passa una mica el mateix que amb els noms col·lectius amb un complement en plural. Veiem-ho:

– Un gran nombre de treballadors està en situació de risc laboral.
– Un gran nombre de treballadors estan en situació de risc laboral.

En el primer cas fem la concordança estrictament gramatical, és a dir, el verb concorda amb el substantiu que fa de subjecte: “nombre”. En el segon cas, el verb concorda amb la idea externa que el parlant té del subjecte.

Si voleu més informació sobre això, escriviu “nom col·lectiu” a l’Optimot i cliqueu criteris. L’exemple l’he tret d’allà.

En el cas dels noms col·lectius, les dues concordances són bones. El que s’ha de vigilar quan s’escriu és la coherència, no anar saltant d’una solució a l’altra. Més que res, per no atabalar el lector. Pel que fa als demostratius, no és un fenomen tan sistemàtic. No hi ha gaires casos com els de l’exemple. En tot cas, està bé tenir-ho en compte a l’hora de redactar. Qüestió de matisos. 

 

Avui, primer dia de la primavera, és el Dia Mundial de la Poesia. Per celebrar-lo com cal, a més d’una pila d’actes arreu del país, la Institució de les Lletres Catalanes va demanar a Montserrat Abelló que escrigués un poema i el va fer traduir a l’alemany, l’amazic, l’anglès, l’àrab, el búlgar, el castellà, l’euskera, el francès, el fula, l’hebreu, l’hindi, l’italià, el mandarí, l’occità (aranès), el portuguès, el romanès, el rus, el suec, el tagal i el wòlof.

Trobareu tota la informació al web www.lletrescatalanes.cat 

M’han agradat dues coses de la novel·la. Primera, que la narració està esquitxada de bones descripcions i metàfores, sense caure en els tòpics, al límit amb l’emotivitat de llagrimeta fàcil (el títol original és The lovely bones, és a traduir, els ossos preciosos, o encantadors…). Per exemple, com explica la vida de casada de la mare a través dels llibres de la tauleta de nit: