llegir-escriure

Sampedro té l’encert de construir tota la novel·la al voltant d’una primera imatge: un sarcòfag antropomòrfic de terracota policromada procedent d’un túmul etrusc; més en concret, de les figures escultòriques, dona i home, que hi jauen al damunt, i que somriuen, un somriure arcaic, com forçat davant la càmera.

I llavors, després de l’instant d’observació al museu, un moment de reflexió, de presentar-nos el protagonista, el vell Salvatore, que es fa preguntes, comença el viatge al nord, coneixem la família, la jove, el petit Bruno, apareixen els metges… i a poc a poc ens descobreix els records del passat, anterior i recent.

Escriure sobre la mort i la malaltia és difícil, el fil es pot enrevesssar molt, les paraules se’t poden escapar, tant, que pots acabar escrivint el que no volies escriure. Sampedro se’n surt, en la història que ens explica, gràcies als dos contrapunts que hi posa: una dona, l’amor, el flirteig, la parella; un nét, l’amor, el futur, l’educació. I per parlar de la mort i de la vida, Sampedro ens mostra com el vell protagonista entaula llargs diàlegs sense resposta amb el nét, un nadó de tretze mesos, el Bruno, que també era, és, el seu nom de guerra en la resistència contra els botxes a la segona guerra mundial. Passat i futur barrejats.

Aquests converses sense resposta, a la nit, abocat a la barana del llitet, cap al final del llibre creuen una línia, la del sentimentalisme. O si no la creuen, s’hi acosten massa. Això va a gustos. I el tema ho facilita.

Al final, el descobriment de la cultura etrusca pel partisà Salvatore, un part de la cultura italiana que no coneixia i per tant també de si mateix, es pot estendre més enllà… El viatge al nord, lluny del seu poble calabrès, ha valgut la pena pel que ha après. Com la vida.

Llibre deixat i no tornat. És això una bona crítica?

Foto: Iñigo González (2006).