llegir-escriure

Sempre havia pensat que el Sudan, l’Estat que hi ha al sud d’Egipte, es deia així per això, perquè estava al sud. D’acord, no tan al sud com Sud-àfrica, però sí al sud del límit (polític, mental) que va establir l’imperi Romà al voltant del Mediterrani (d’aquí el nom). I quan el 2011 el sud del Sudan es va independitzar amb el nom de Sudan del Sud, vaig trobar repetitiu el nou topònim. És clar que si el nom vingués del sud, en castellà hauria de ser Surán. Ja ho vaig pensar en el seu moment, però com que el castellà fa Sudáfrica, amb d, com en català…

Una cosa semblant pensava sobre Manhattan. Havia sentit mil vegades que li deien la Gran Poma. Bé, gairebé sempre en castellà, la Gran Manzana. I ho associava sense ni pensar-hi amb el valor urbanístic que aquesta paraula té en castellà, és a dir, amb una gran illa de cases. De fet, que no és això el que és aquest barri de Nova York?

Doncs bé, com ja deveu haver deduït, ni el Sudan té res a veure amb el sud ni la Gran Poma amb l’urbanisme.

El nom de Sudan ve de l’àrab Bilad-al-sudan, el país dels homes negres, segons el web d’etimologia de la llengua anglesa http://www.etymonline.com. I com acostuma a passar més sovint del que ens pensem, el nom no li van posar els mateixos habitants del país, sinó els seus veïns. En aquest cas, historiadors i geògrafs àrabs, que en van dir així del “territori situat al sud del desert del Sàhara, comprès entre el massís etiòpic i la costa atlàntica i limitat al sud pels altiplans dels Grans Llacs i la selva equatorial”, segons la Gran Enciclopèdia Catalana.

El nom de la Gran Poma per referir-se a Nova York ve dels hipòdroms i les curses de cavalls. El millor premi per a un cavall que ha corregut bé és això, una poma. Per associació, als anys 20 del segle passat, el millor premi per a un joquei era córrer a l’hipòdrom de Nova York. Aquest era el gran somni, la gran ambició, la gran poma. Al periodista esportiu John Fitz Gerald li va agradar l’expressió i va titular així la seva columna hípica al New York Morning Telegraph. Ell mateix va explicar la metàfora en el seu primer article: “La Gran Poma. El somni de qualsevol mosso que hagi muntat un pura sang i l’objectiu de qualsevol joquei. Només existeix una Gran Poma i és Nova York”. Més tard, els músics de jazz van popularitzar la metàfora, tocar a Nova York era la seva gran poma. I als anys 70 una campanya de l’ajuntament va divulgar l’expressió per tot el món. Així neixen les paraules i les expressions.

He tret la història de http://www.guiadenuevayork.com, però hi ha una pila de webs que l’expliquen.

Els parlants establim analogies entre les paraules, per com sonen, o per la manera d’escriure-les (ara ve, deia jo; que vol dir moro, afegia l’avi)…, i sovint ho fem només per divertir-nos, com un joc (en cap cap cap el que cap en aquest cap). I algunes vegades ho fem de manera inconscient, com ara associar el Sudan amb el sud o la poma nord-americana amb la manzana castellana. La llengua funciona així. És juganera. No ho oblidem.