llegir-escriure
Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.
humpty-dumpty
Ahir mateix, 8 de maig, la Societat Catalana de Terminologia (SCATERM), filial de l’IEC, va organitzar la taula rodona La terminologia instrumentalitzada. Quan els termes no són neutres ni innocents. I per fer-ho, va convocar quatre personalitats, sota el guiatge de Miquel Strubell, a la sala Nicolau d’Olwer, que no van ser ni neutres ni innocents. Hi van intervenir Margarida Sanjaume, cap dels Serveis d’Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya; Silvia Senz, lingüista, hispanista i editora, especialista en normativitat i autora, amb Montserrat Alberte, d’El dardo en la Academia, sobre les definicions del DRAE; Ferran Domínguez, professor associat de dret constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona i lletrat del Parlament de Catalunya, i Carolina Santamaria, cap de les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC.
Aquesta darrera va fer la intervenció més acadèmica. Va fer un repàs de termes que havien generat peticions d’entitats i organismes, com ara el Consell Comarcal de l’Alt Penedès, que va demanar una definició pròpia per a cava. En la primera edició del DIEC, cava remetia a xampany. O la queixa d’alguna marca comercial, com Buff, que no vol que el terme s’entri al diccionari com a genèric perquè això obriria la porta al fet que altres marques el fessin servir. O la proposta del Govern d’Andorra d’introduir al diccionari més termes propis del país dels Pirineus. O la queixa per la definició d’aragonès com a dialecte o de l’asturià com a conjunt de parlars en comptes de fer-ho com a llengües romàniques.Un canvi que ja està aprovat però encara no introduït. O la modificació de matrimoni; ara, unió entre dues persones. Tot un reguitzell de propostes d’usuaris que indiquen que, com ja sabem, els parlants associem les paraules a valors més socials o culturals que no pas lingüístics. Com el cas de les patgesses de la cavalcada de Reis d’Igualada. Un munt d’anys reinvindicant que les dones poguessin fer de patges, i les Oficines Lexicogràfiques els neguen el femení perquè era una professió (ara extingida) que només feien homes, més exactament nois joves. Més evident va ser el cas de moro. Una associació va demanar a les Oficines Lexicogràfiques que es definís com a insult, valor que no recull el DIEC, per així poder presentar denúncies per xenofòbia i racisme contra els individus que el facin servir amb sentit despectiu. És a dir, el valor de les paraules per fer canviar la realitat.
Aquesta idea va estar molt ben exposada per Sanjaume amb eufemismes extrets del món econòmic, com ara externalitzar per dir acomiadar o despatxar. De fet, acomiadar en el sentit de fer fora algú de la feina ja és també un eufemisme. Les paraules estan ideologitzades. I és feina del lingüista, i encara més si es tracta de la redacció d’una llei, de canviar els termes ambigus. Per exemple, país pel nom al qual fa referència, habitualment Catalunya.I igual amb expressions com el nostre país. Sempre a la recerca d’una llengua neutra. Però, és clar, al Parlament hi arriben propostes amb un component ideològic fort, com ara que el 23 d’abril esdevingui el Dia de la Comunitat Autònoma. És evident el rerefons ideològic. I per això en la mateixa proposta no es va fer servir mai diada ni l’adjectiu nacional. En resum, la selecció de termes vehicula punts de vista polítics i no garanteix l’objectivitat.
Qui va entrar més directament en el camp de la relació entre llengua i poder, va ser Senz. Va fer una introducció sobre la història de la RAE i el poder, d’ençà que Felip V la va acollir sota la seva protecció el 10 d’octubre de 1714, i les relacions que manté actualment amb les grans corporacions econòmiques. Així, el 1993 es va crear la Fundación Pro RAE, que té com a president honorari el rei d’Espanya i com a president executiu el president del Banc d’Espanya, i com a donants, la majoria d’empreses de l’IBEX-35. I la RAE els torna el favor a través del diccionari. Consulteu El dardo en la Academia (Melusina. Barcelona, 2011), que, com va dir Strubell, més que un dard és tota una bomba. Les darreres esmenes del diccionari en paper també van en una clara direcció política. Per exemple, les diferències entre l’edició de 1992 i la del 2001 en el terme catalanismo. El 1992 hi havia tres accepcions, i la segona feia referència a “movimiento político”. Cosa ben lògica si es fa un cop d’ull a l’història recent de l’Estat espanyol. En l’edició actual aquesta accepció ha desaparegut i només se’n conserven dues: “1 m. Locución, giro o modo de hablar propio de los catalanes. 2. m. Amor o apego a las cosas características o típicas de Cataluña.” Una definició del tot insuficient. Fins i tot, segons l’accepció 1, no podem dir que cordel o capicua siguin un catalanismo del castellà. Pel que fa a españolismo, podem llegir: “1. m. amor o apego a las cosas características o típicas de España. 2. m. hispanismo. (en el sentit d’interferència lingüística, amb una definició molt més completa que catalanismo) 3. m. Carácter genuinamente español.” I per tant un españolista és algú “dado o afecto al españolismo“. En fi…
En resum, en paraules de Senz, el DRAE descriu i alhora construeix “un món fet a la seva mida”.
I és que les paraules tenen amo. O hi ha persones, o institucions, que s’autoproclamen amos de certes paraules. Això és el que va explicar Ferrran Domínguez amb la metàfora de Humpty Dumpty, el personatge d’una cançó popular anglesa que apareix a Alícia al país de les meravelles. Domínguez es va centrar en tres termes: drets, nació i regió. Vaig trobar especialment interessant la distinció entre nació i nacionalitat. Aquest últim està recollit a l’article 2 de la Constitució: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”. Malgrat que s’hi indica que hia ha nacionalitats i regions, el Tribunal Constitucional (un humpty-dumpty de la terminologia constitucional, ja que és l’amo de les paraules i diu què volen dir i què no) no ha donat mai contingut al terme nacionalitat. No ha establert mai cap distinció amb regió. I per tant la distinció s’ha anat diluint fins a no voler dir res.
I ja hem acabat amb els peus ficats en el món de la política, cosa que dóna la raó al títol de la jornada. Però això no vol dir que sigui un fenomen inevitable. Com a parlants hem d’evitar, tant com sigui possible, la instrumentalització de les paraules.
Copio a continuació el fragment citat a l’apunt del diàleg entre Alícia i Humpty Dumpty, extret d’internet (i que em perdoni el Boris però no hi ha hagut manera de saber qui és el traductor):
Humpty Dumpty tomó el cuaderno y lo consideró con atención. –Sí, me parece que está bien… –empezó a decir.
–Pero, ¡si lo está leyendo al revés! –interrumpió Alicia.
–¡Anda! Pues es verdad, ¿quién lo habría dicho? –admitió Humpty Dumpty con jovial ligereza mientras Alicia le daba la vuelta al cuaderno. –Ya decía yo que me parecía que tenía un aspecto algo rarillo. Pero en fin, como estaba diciendo, me parece que está bien hecha la resta… aunque, por supuesto no he tenido tiempo de examinarla debidamente… pero, en todo caso, lo que demuestra es que hay trescientos sesenta y cuatro días para recibir regalos de incumpleaños…
–Desde luego –asintió Alicia.
–¡Y sólo uno para regalos de cumpleaños! Ya ves. ¡Te has cubierto de gloria!
–No sé qué es lo que quiere decir con eso de la «gloria» –observó Alicia.
Humpty Dumpty sonrió despectivamente.
–Pues claro que no…, y no lo sabrás hasta que te lo diga yo. Quiere decir que «ahí te he dado con un argumento que te ha dejado bien aplastada».
–Pero «gloria» no significa «un argumento que deja bien aplastado» –objetó Alicia.
Cuando yo uso una palabra –insistió Humpty Dumpty con un tono de voz más bien desdeñoso– quiere decir lo que yo quiero que diga…, ni más ni menos.
–La cuestión –insistió Alicia– es si se puede hacer que las palabras signifiquen tantas cosas diferentes.
–La cuestión –zanjó Humpty Dumpty– es saber quién es el que manda…, eso es todo.
Alicia se quedó demasiado desconcertada con todo esto para decir nada; de forma que tras un minuto Humpty Dumpty empezó a hablar de nuevo:
–Algunas palabras tienen su genio… particularmente los verbos…, son los más creídos…, con los adjetivos se puede hacer lo que se quiera, pero no con los verbos…, sin embargo, ¡yo me las arreglo para tenerselas tiesas a todos ellos! ¡Impenetrabilidad! Eso es lo que yo siempre digo.
–¿Querría decirme, por favor –rogó Alicia– qué es lo que quiere decir eso?
–Ahora sí que estás hablando como una niña sensata –aprobó Humpty Dumpty, muy orondo. –Por «impenetrabilidad» quiero decir que ya basta de hablar de este tema y que más te valdría que me dijeras de una vez qué es lo que vas a hacer ahora pues supongo que no vas a estar ahí parada para el resto de tu vida.
–¡Pues no es poco significado para una sola palabra! –comentó pensativamente Alicia.
Cuando hago que una palabra trabaje tanto como esa explicó Humpty Dumpty– siempre le doy una paga extraordinaria.
–¡Oh! Dijo Alicia. Estaba demasiado desconcertada con todo esto como para hacer otro comentario.
–¡Ah, deberías de verlas cuando vienen a mi alrededor los sábados por la noche! –continuó Humpty Dumpty.
–A por su paga, ya sabes…
(Alicia no se atrevió a preguntarle con qué las pagaba, de forma que menos podría decíroslo yo a vosotros.)