llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

‘Los restos del día’, de Kazuo Ishiguro

Diuen els que en saben que el protagonista d’una història ha d’haver canviat quan arriba al final de la història. Les novel·les dolentes en són plenes de personatges plans. En Nabokov* també deia, als seus cursos de literatura europea, que llegir una novel·la posant-te en el lloc del protagonista és una manera infantil de llegir.

Aquesta novel·la és una mica diferent… El nostre protagonista, l’Stevens, viu el capvespre de la seva vida en un viatge d’uns quants dies en cotxe, amb diverses parades des d’on escriu, i esclar fa balanç, tothom en fa. Assegut en un banc d’un passeig de la costa de Cornualles, final de trajecte, la conversa amb un passavolant ens acaba de descriure el personatge, l’època, la vida… El que en sabem ens ajuda a acompanyar-lo en aquest moment, i per això el final ens sobta, o ens irrita, o ens fa somriure… Perquè encara que no ens posem al seu lloc, que nosaltres estem tallats en un altre material, sí que vulguis o no desenvolupes una certa empatia amb aquest majordom de la vella escola que ha anat moldejant la seva personalitat per adequar-la a la seva feina, com va fer son pare abans, un exemple que em sembla que no va acabar d’entendre.

Kazuo Ishiguro, el 2005. Foto: Mariusz Kubik (www.mariuszkubik.pl) 

La qüestió és que en aquesta novel·la el protagonista no canvia. Tota la resta, sí.

“Acaban de encender las luces de la escollera y, detrás de mi, todo el mundo que pasaba ha  recibido el acontecimiento con una fuerte ovación. La tarda sigue llena de luz, una pálida luz roja que ilumina el cielo; sin embargo, se diria que toda esta gente que ha empezado a congregarse en el paseo desde hace media hora está deseando que caiga la noche. Supongo que esto corrobora la observación que me ha hecho un hombre que estava sentado aquí, a mi lado, hasta hace un momento, y con el que he tenido una curiosa conversación. Me decía que mucha gente prefiere la noche al día, y que son las horas que com més impaciencia esperan. Como he dicho, debe de haber algo de verdad en esta afirmación. De otro modo, no entiendo por qué iba a alegrarse tanto esta gente, cuando lo único que han visto es encenderse las luces de la escollera.” (cap a les últimes pàgines del llibre)

És una novel·la de dues històries, la que explica el protagonista i la que anem sobreentent aquí i allà, coses que no es diuen mai explicitament, com ha de ser, que per això és un majordom com els d’abans. En tots dos casos, la traïció, o més aviat dues idees diferents de traïció, planen en l’ambient.

Ishiguro fa algunes trampes en el relat. Com que la veu narradora és la del majordom, el posa com a testimoni de les converses del seu senyor amb certs convidats il·lustres. I aquestes converses són reproduïdes no des de la memòria al cap dels anys, sinó des d’un present impossible, ja que necessita els matisos dels detalls perquè entenguem la trama que s’estén al seu entorn.

Los restos del dia, en l’edició d’Anagrama, amb traducció d’Ángel Luis Hernández Francés, que no surt a la portada, o Lo que queda del día, en altres edicions i en la pel·lícula protagonitzada per Anthony Hopkins i Emma Thompson, la recomanaria a tothom que fa girar la seva vida al voltant de la feina.

 

*NABOKOV, Vladimir: Curso de literatura europea. RBA Libros. Barcelona, 2012.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Construint la República de les Lletres per xaviermanuel | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent