‘L’escombra del sistema’, de David Foster Wallace

Si jo fos un crític seriós, d’aquells que publiquen a revistes i els agrada definir els llibres per comparació, diria que L’escombra del sistema és un barreja de La conxorxa dels enzes amb els Monty Python d’El sentido de la vida i alguna novel·la anglesa sobre famílies angleses, com ara Howards End, més algun autor nord-americà del sud profund, posem-hi la Carson McCullers.


David Foster Wallace, en una lectura pública. Foto de Steve Rhodes, gener del 2006.

Llegit a Edicions del Periscopi. Traducció de Ferran Ràfols Gesa.

De fet, la protagonista, la Lenore Beadsman, a diferència de la conxorxa, sembla la més assenyada de tot el reguitzell de personatges de noms impossibles (Stonecipher, Rick Vigorous, Bombardini, Spatula Spaniard, La Vache, Wang-Dang Lang). O més aviat la que intenta mantenir-se més assenyada. I esclar, si vols nedar, has de fer servir la ironia, que sovint cau en l’absurd, d’on surt un personatge molt destacable, Vlad l’Empalador, una cotorra que va la pena de seguir en el seu periple vital. Entremig, relacions familars, de parella, de feina…, i empresaris d’èxit, capaços de crear un paisatge de cap i de nou. Al final, em vaig quedar amb la sensació que se m’havien escapat coses i fins i tot amb el mal gust de boca de si havia entès o no el que sigui que m’hagués volgut explicar.

La novel·la culmina, com en una escena del germans Marx, en un edifici d’empresa on apareixen tots els personatges, com un intent de resoldre tots els nusos de totes les trames, propòsit que evidentment no reeixeix*, o potser sí, ni que sigui per reducció a l’absurd.

El que satisfà molt és l’estil. A cada moment, a cada pàgina. T’ho passes molt bé veient com construeix els diàlegs (com ara dues persones que xerren sobre dos temes diferents, cadascú a la seva a la mateixa conversa), l’acumulació de petits esdeveniments per fer avançar la trama cap a enlloc, les descripcions subjectives segons qui les fa…, com per exemple:

“No he vist mai una Lenore horitzontal. La Leonore al llit és una cosa proteica, d’un altre món. Estirada de costat, definida per la rotunditat d’un pit i la corba d’un maluc, tota ella és una S. Un entortolligament casual amb un coixí i es converteix ara en un senyal d’interrogació, ara en una coma, are en un parèntesi. I després s’espargeix davant meu, humida, amb una vulnerabilitat rara i completa, amb els ulls mirant els meus, i tota ella és una V. Confessaré que mentre escric tot aixo tinc la seva vamba a la falda. La claror suau del llum es reflecteix a la paret, sobre la meva espatlla, i es fon amb el gris inconstant i fred del parpalleig del televisor per projectar una ombra del mentó de la Lenore sobre la seva gola, una ombra que li tapa l’ínfima nou del coll que la punta de la mandíbula pilosa, d’un negre que pren mil tons diferents a mesura que ella respira, acarona suaument. Vés a saber quanta estona me la quedo mirant. El xiulet d’una carta d’ajust en forma de cap d’indi em treu del  somieig. Trobo que passar-me una certa estona asegut al llit m’entumeix terriblement el cul.” 

Dintre d’aquest món ple d’altres móns, em quedo amb les històries del Rick, l’editor. I és que una bona història ben explicada, directament a tu, amb interrupccions i tot, no té preu. 

*El company ja m’ha aclarit que es diu reïx, però jo això no ho he dit mai.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *