llegir-escriure

Cal distingir entre el que conjunció (àtona en català oriental i e tancada amb l’occidental), i el què pronom relatiu (e oberta, accentuat). Aquesta distinció en la pronuncia el castellà no la fa.

Quan la preposició introdueix el complement d’un verb (ex.: amenaçar amb, insistir en), si la desaparació de la preposició dóna com a resultat una frase sobtada, introduïm una paraula comodí, normalment fet, però en poden ser d’altres, com idea, possibilitat, suposició… o un verb, com aconseguir, fer, dir…

– L’amenacen que l’expulsaran

– L’amenacen amb la idea que l’expulsaran

Com fan en italià: i francès:

– Mi sento molto onorato per il fatto che il signor P. pensi ciò di me

– Il a insisté sur le fait qu’on lui donne les clés de l’appartement

Els exemples en castellà, francès i italià estan estrets de la Gramàtica del català cotemporani, dirigida per Joan Solà (Volum 2, pp. 1718-1726. Ed. Empúries. Barcelona, 2002).

No són regles difícils ni d’entendre ni d’aplicar. Davant d’infinitiu no hi ha excepcions. I el resultat no és pas estrany.

Davant de la conjunció que tampoc hi ha excepcions. Això sí, s’ha de tenir en compte no confondre el que conjunció amb el què pronom. La distinció és senzilla: l’un és àton i l’altre és tònic. I el pronom relatiu és pot substituir per el qual, la qual, els quals i les quals.

Albert Pla Nualart a Això del català posa alguns exemples de frases habituals en la llengua parlada, i escrita, i en canvi no normatives segons les regles exposades. Veiem-ne algunes. Sobre el canvi de preposició (p.107):

1a. La qüestió de fons és si un passat d’aquest tipus és compatible amb mantenir una posició de referència ètica o intel·lectual.

1b. La qüestió de fons és si un passat d’aquest tipus és compatible a/de mantenir una posició de referència ètica o intel·lectual.
1c. La qüestió de fons és si un passat d’aquest tipus és compatible amb el manteniment/el fet de mantenir una posició de referència ètica o intel·lectual.

2a. Em sembla que el somni del líder de la Lliga consistia en això: en poder ser un estadista espanyol.

2a. Em sembla que el somni del líder de la Lliga consistia en això: a poder ser un estadista espanyol.

2a. Em sembla que el somni del líder de la Lliga consistia en això: en el fet de poder ser un estadista espanyol.

3a. Cal no confondre canviar de president de banc amb canviar de camisa.

3b. Cal no confondre canviar de president de banc a/de canviar de camisa.

3c. Cal no confondre canviar de president de banc amb un canvi de camisa.

Sobre la caiguda de la preposició (p.108):

1a. La redempció no consisteix en què Crist “pagui un preu” al Pare (…)

1b. La redempció no consisteix que Crist “pagui un preu” al Pare (…)

1c. La redempció no consisteix en el fet que Crist “pagui un preu” al Pare (…)

2a. Aquest fet es deu a que el tabac (…)

2b. Aquest fet es deu que el tabac (…)

2c. Això es deu al fet que el tabac (…)

3a. Sembla absurd donar tant pompositat a l’operació si el resultat final es limitarà a que la Generalitat de Catalunya assumeixi la gestió (…)

3b. Sembla absurd donar tant pompositat a l’operació si el resultat final es limitarà que la Generalitat de Catalunya assumeixi la gestió (…)

3c. Sembla absurd donar tant pompositat a l’operació si el resultat final es limitarà a l’assumpció per part de la Generalitat de Catalunya de la gestió (…)

És evident que de les tres solucions (a, b i c), la que segueix la norma més estrictament, la b, és la pitjor i la a és la que ens sortiria de manera més espontània. Però també ho és que la solució c (introduir el fet o canviar el verb pel substantiu) és acceptable en tots els casos i en el de 2c (Això es deu al fet que el tabac) fins i tot millor que la a.

El problema és que ara tenim una norma clara, sense excepcions (o gairebé), i canviar la norma implica dues coses: primera, acceptar una doble norma, és a dir, que tant es pugui escriure L’amenacen d’expulsar-lo com L’amenacen amb expulsar-lo; i segona, acceptar casos manifestament dolents, d’aquells que fan mal a les orelles, com Si que triguen en arribar avui per Si que triguen a arribar avui, o No hi ha manera de que funcioni per No hi ha manera que funcioni. Els exemples estan extrets del portal És a dir; en teniu l’enllaç al costat.

Per tant, la pregunta és si variant la norma aconseguim simplificar la normativa i fer-la més fàcil o el que fem és embolicar una mica més la troca de la gramàtica.

Finalment, en contra dels qui pensin que això en castellà no passa, perquè la seva normativa és més fàcil i senzilla, els convido a escriure “dequeismo RAE” en qualsevol cercador.

El dequeismo és, segons la Real Academia Española (RAE), “el uso indebido de la preposición de delante de la conjunción que cuando la preposición no viene exigida por ninguna palabra del enunciado”. I n’enumera sis casos. Com que se’m faria una mica llarg, em limitaré a posar sis exemples, a veure si deduiu quins són els bons i quins els dolents:

-Me preocupo que no os falte nada

-Me preocupo de que no os falte nada
-Mi intención es de que participemos todos

-Me alegro de que seáis felices

-Me alegra de que seáis felices

-Me fijé de que llevaba corbata

 

L’enllaç a l’article del RAE és el següent:
http://www.rae.es/dpd/srv/search?id=vTr05If13D6tGOqCWV

El dequeismo i, de rebot, el queismo podrien ser un bon exemple del que podria passar en català: amb la intenció de simplificar una norma la complicaríem més. No seria el primer cas que el remei seria pitjor que la malaltia.