llegir-escriure

“Lleguemos el lunes…”, sento una noia que li diu a una altra, a la cua del supermercat, i aquesta li respon: “ya, les vi ayer”… I totes dues coses em sonen d’allò més malament, sobretot la primera. I és que jo no les diria mai, i malgrat tot, els castellanoparlants, tant catalans com no, les diuen amb tota naturalitat. I he d’entendre que també les escriuen.

La primera idea és evident. Els catalanoparlants, els qui tenim el català com a llegua materna, familiar, hem après el castellà a l’escola i a la tele, sobretot, i també al carrer, en part. I per tant parlem un castellà estàndard, normatiu, passat pel sedàs de la correcció acadèmica.

La segona idea és que quan busques el català a internet, o en qualsevol llibre de divulgació, en primer lloc i destacat sempre apareix el mapa de l’àmbit lingüístic, i això ens agrada i ens sentim orgullosos de la varietat de la nostra llengua. En castellà, en canvi, amaguen la diversitat dialectal, com si no la valoressin. O si més no, com si no la valoressin com nosaltres.

La tercera idea és la que dóna títol a aquest apunt. És evident que com que parlem un castellà estàndard i rebem a través dels mitjans aquest mateix castellà estàndard, tenim molts pocs dubtes a l’hora d’escriure’l. En canvi, el català que parlem és viu, i tant podem dir vaig o vaic… vam anar o vem anar... nosatres o nosatros… Ara bé, això vol dir que l’ortografia i la gramàtica del català són més difícils que la del castellà?

S’està consolidant la idea que la normativa del català és molt difícil, que està plena de normes absurdes i que cal simplificar-la per facilitar la feina d’aprentatge als alumnes. I aquesta teoria es concreta en alguns casos, com ara el lo neutre, el canvi i caiguda de preposicions davant que i infinitiu, els pronoms febles…

Avui començo per un, el més fàcil i senzill de rebatre. El lo neutre.

Darrerament s’han aixecat alguns veus per amnistiar el lo neutre, com diu Albert Pla Nualart. Són les veus de Mar Batlle (A propòsit de l’article neutre, Llengua & literatura, 11. Barcelona, 2000), Albert Pla Nualart (Això del català, podem fer-ho més fàcil? Columna Edicions. Barcelona, març del 2010) i Ignasi Moreta (Lo de l’article neutre. Núvol, publicació digital. Barcelona, abril del 2013), entre d’altres.

El primer argument és que el lo no és cap castellanisme, sinó que respon a una evolució natural de la llengua, i que, en tot cas, aquesta evolució natural pot haver estat reforçada pel veïnatge amb el castellà, que és el mateix que dir: si Napoleó hagués guanyat la guerra del francès, el lo neutre en català no existiria perquè el francès no té un article neutre diferent del masculí. Ni tampoc l’italià. Ni el portuguès…

Tot i això, aquest no és el punt principal. També usar o ço són formes catalanes, i no per això les fem servir, si més no parlant. I si em toca corregir un text, tret que sigui un document antic o una obra de creació, canviaré usar per fer servir i ço per això.

El punt principal és que de lo neutres n’hi ha de dues menes, un d’abstracte i un altre de ponderatiu. Del primer, en defensen la catalanitat; del segon no, és un castellanisme clar. Doncs bé, només heu de situar-vos en el moment que el mestre entra a l’aula i una alumna aixeca la mà i pregunta: “és veritat que ara ja podem fer servir el lo, que ja és normatiu”. I el professor se la mira amb cara d’ai mare i li contesta: “en alguns casos sí i en alguns casos no”. Ara llegiu-vos els cinc exemples següents, i digueu-me quins són lo catalans i quins són interferència del castellà:

a. “Lo bé que ens ho vam passar”

b. “En lo bo i en lo dolent”

c. “Lo més bonic del dia”

d. “Lo bonic que era tot allò”

e. “Lo que m’ha dit!”

Ara torneu-vos a situar en el paper del professor davant d’una classe de l’ESO.

Un article neutre, diferent del masculí, podia haver existit en català, Podríem haver creat un sistema de femení (la), masculí (el) i neutre (lo) com en castellà. Igual que podríem tenir un sistema de de tres articles demostratius, aquest, aqueix i aquell. O d’adverbis de lloc: ací, aquí i allí, com va defensar Pompeu Fabra sense èxit. Però no ha estat així. Hem de suposar que perquè l’article masculí ja ens va bé quan necessitem un neutre, que no és tan sovint com en castellà. I aquest és un altre punt clau. El lo en castellà els serveix “para un zurcido y un descosido”. Té una gran varietat d’aplicacions i una forta implantació en la llengua parlada. Això és el que fa tan difícil trobar una solució bona per a tots els casos. Per exemple, el lo que:

“Todos cantaban, lo que me animó mucho”.

En aquest cas, o traduïm el lo que per la qual cosa: “Tots cantaven, la qual cosa em va animar molt”.

O traduïm el lo per cosa: “Tots cantaven, cosa que em va animar molt”.

Tots dos casos funcionen, sobret en el català escrit, però parlant el que diem és: “Tots cantaven, i això em va animar molt”.

De les tres solucions, per mi la darrera és la més natural, però no en condemno cap, tot depèn del context.

Els casos que em provoquen més mal d’orelles són davant d’un adjectiu substantivat amb valor abstracte, com en el vers de J. V. Foix: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”. El primer cop que el vaig llegir em va grinyolar. Pensant-hi, la raó bé podria ser què és un ús minoritari -com molt bé diu Ignasi Moreta, propi d’àmbits filosòfics-, i poc habitual en el català parlat, en què no fem la distinció que sí que fan en castellà entre “lo blanco os sienta tan bien” i “el blanco os sienta tan bien”. I no la fem perquè no ens cal.

Sobre altres casos de lo neutre, ara fa un any, el març del 2012, vaig publicar un apunt en aquest blog: ¿lo qué? – que dius que què?

Finalment, passo a comentar alguns casos extrets dels textos esmentats abans, que els autors citen com a proves per admetre el lo:

– “l’important és que vinguis”, “allò important és saludar” i “afirmà públicament que allò lògic seria” són dues solucions que a mi no em sonen bé i que costen ben poc d’arreglar, només cal afegir-hi el més: “el més important és que vinguis”, “el més important és saludar” i “afirmà públicament que el més lògic seria” em sembla que no han de fer mal d’orelles a cap catalanoparlant.

-“He de reconèixer que té raó en el de charnego separatista, però no pas en el de malnacido”. Aquest cas és de jutjat de guàrdia (els traductors automàtics estan fent molt de mal; si no, no m’ho explico). La solució és més complicada perquè no podem calcar-ne l’estructura i hem de fer allò que no li agrada gens a Moreta, marrada: “té raó en això de charnego separatista, però no quan em diu malnacido”. És un cas paral·lel a “lo del teu germà”; en podem dir “això del teu germà”, però també “el que li passa al teu germà…” O com el mateix títol del llibre de l’Albert Pla Nualart. Bé que diu “això del català” i no pas “lo del català”.

En resum, hem de vigilar els calcs a l’hora de corregir el lo, perquè com que és tan extens no hi ha solucions per a tot, i per això hem de confiar en el nostre instint lingüístic. Però no és gaire diferent que, posem per cas, detenir. Segur que ja ho heu sentit alguna vegada, i segurament ho heu vist escrit i tot:

a. “el progrés no es pot detenir”

b. “el porter va detenir la pilota”

c. “la policia va detenir els lladres”

Els exemples a. i b. són del tot incorrectes. Hem de canviar detenir per aturar o parar. No és un problema de normativa, i per tant la solució no és que l’IEC accepti detenir “com a animal de companyia”.