llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

‘La casa de les belles adormides’, de Yasunari Kawabata

La vida ens arrossega i no sempre tenim prou temps per parar i pensar. El vell protagonista arriba a la casa i, després de parlar amb l’amfitriona, s’allita al costat d’una noia ben adormida. L’amfitriona situa el lector en la història i la bella adormida inicia la narració del vell protagonista i en guia els records. És així com la casa funciona com l’espai necessari per pensar, com l’espai que estimula els records, un espai inexistent en el dia a dia, on no tenim, on la societat no ha creat, espais de reflexió… I és així com el llibre m’ha afectat a mi, ja que mentre el llegia també m’ha fet pensar sobre la vellesa i sobre com seré quan sigui vell, i també m’ha despertat records… 

Tot plegat, aquesta casa de les belles adormides podria ser una bona metàfora de la funció de la literatura en cada un de nosaltres.

“Sota les parpelles li flotaven i s’esvaien tot de visions incontrolades. De seguida, però, van anar prenent forma. Un seguit de fletxes daurades passaven arran. A les puntes hi havia flors de jonquill d’un porpra fosc. A l’altre extrem hi havia orquídees de colors diversos. Era bonic, això. Però, com s’ho feien, les fletxes, per volar tan de pressa sense perdre les flors? Era ben estrany que no caiguessin. Intrigat, el vell Eguchi va obrir els ulls. Havia anat de poc que no s’adormís.” (p.77)
 
Traducció del japonès de Sandra Ruiz i Albert Mas-Griera per al Cercle de Viena.

Foto de Kawabata treballant a casa seva el 1946.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Construint la República de les Lletres per xaviermanuel | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent