La vida ens arrossega i no sempre tenim prou temps per parar i pensar. El vell protagonista arriba a la casa i, després de parlar amb l’amfitriona, s’allita al costat d’una noia ben adormida. L’amfitriona situa el lector en la història i la bella adormida inicia la narració del vell protagonista i en guia els records. És així com la casa funciona com l’espai necessari per pensar, com l’espai que estimula els records, un espai inexistent en el dia a dia, on no tenim, on la societat no ha creat, espais de reflexió… I és així com el llibre m’ha afectat a mi, ja que mentre el llegia també m’ha fet pensar sobre la vellesa i sobre com seré quan sigui vell, i també m’ha despertat records…
Tot plegat, aquesta casa de les belles adormides podria ser una bona metàfora de la funció de la literatura en cada un de nosaltres.
Foto de Kawabata treballant a casa seva el 1946.