llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

Publicat el 4 de maig de 2012

‘Vida privada’, de Josep Maria de Sagarra

El primer que t’entra és l’estil, i al darrere, és clar, la llengua, les metàfores i comparacions descriptives…

“Les dones el distreien, perquè Bobby s ‘avorria molt, i amb les dones, de passada, evitava el tenir d’enraonar: les deixava a elles; li agradava aquell món de picabaralla i becs de gallina, i li agradava sobretot respirar la tebior supèrflua que va de la sang a les perles i de les perles a les xafarderies.”

“La seva casa estava situada al carrer de Mercaders: un casalot immens, amb un jardí quadrat, en el qual estiraven el coll dues palmeres com dos condemnats a dins d’un pou”.

Pel que fa a l’estructura, cada capítol, per dir-ne així a les parts separades amb puntets, arrenca amb una descripció d’un personatge o de vegades d’un espai o una situació. Aquesta descripció s’insereix en la trama i serveix per justificar les accions dels personatges.

Tot plegat fa que la història dels Lloberola, dels parents, dels amics i dels rivals,   t’atrapi al mateix temps que et mostra, i et fa entendre, un tros del país.

M’imagino en Sagarra al jardí de l’Ateneu Barcelonès, fent tertúlia, tertúlies que acaparen aquells moments màgics d’una conversa genial que s’omple de sensacions… I en Sagarra que recopila tot aquest material que flueix de la inventiva allà on viu frec a frec amb la genialitat. Com per exemple aquest paràgraf:

“A les dotze ben repicades es produí un gran avalot, i una mena d’aaah!… Cinc o sis persones estiradíssimes acabaven d’entrar a la casa. Entre elles hi havia un home alt, d’escàs cabell blanc, colorat, fatigat, vulgar, barreja entre inspector de polícia i jugador de set-i-mig, i amb alguna cosa d’eclesiàstic i de domador de tigres. Aquest home era el general Primo de Rivera.”

Precisament, per Sant Jordi l’Ateneu va fer una jornada de portes obertes i vaig poder fer una volta per la biblioteca i un cafè al jardí. Feia molt de temps que no hi havia anat, i aquell paisatge em va ajudar a entendre aquest llibre.

Quin moment més autèntic l’arrencada de la segona part. Encara espero llegir una crítica tan directa, de cop de puny al ventre, contra els Jocs Olímpics del 92 com la que Sagarra dedica a l’Exposició Internacional del 29. Quin mal, aix! Com flueix la ràbia, i com n’és d’autèntica… Aquí en Bernhard hi tindria molt a aprendre.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per xaviermanuel | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent