‘Un país de butxaca”, de Joan Daniel Bezsonoff

No m’han agradat mai els llibres de testimonis, els autors protagonistes que expliquen la seva experiència que cal conservar. Només m’interessen si m’interessa el tema, mentre que en la literatura que m’agrada no tot gira al voltant d’un tema.

En aquest cas, en faig una excepció. Perquè el testimoni no és només això, és una experiència literaturitzada. I perquè l’estil ho omple tot.

Si en Bezsonoff no tingués tantes obres al darrere, m’hauria pensat que és un llibre gravat en converses de dissabte a la tarda. La llengua és així. Clara, natural. El to és de conversa. La mirada, nostàlgica amb la infantesa (difícil escapar-se’n) i amb alguns amics, però amb la brillantor als ulls per marcar amb poques paraules els qui cita però no es mereixen el seu record. I sobretot la presència dels avis:

“Sense els meus avis, no sabria català. Potser l’hauria après pel meu compte amb llibres i discos. Ara parlaria com un robot, el català de Digui, digui amb un reclam francès. Vaig aprendre la llengua de la meua gent a la cuina sota un parador de cassoles immemorials i en companyia de sitrells d’oli, d’un porró comprat a Andorra i del Sagrat Cor dut d’un pelegrinatge a Lorda.” (al començament de La llengua de la banyera)

No té fil conductor. Ni tan sols temporal. És un engranatge que gira i no saps cap a on va. funciona per acumulació de fets i, esclar, de paraules. Per això s’acaba de sobte. No hi ha una narració que arribi al final. I tu li reclames en silenci que continuï explicant coses de Nils, Cànoes, Vinçà i Sallagosa, del padrins, parents, amics i coneguts, de les visites a Girona i l’Alguer, de la identificació d’un sentiment de país a través del paisatge, del descobriment d’un país amagat com un adolescent que descobreix els plaers i desenganys del sexe, de les relacions imperfectes de les persones amb les paraules i els fonemes, de l’impacte de la Universitat Catalana d’Estiu en ell més que en el país, d’autors que no compartim perquè ens han imposat uns altres referents (per què sempre explota una bombona de butà a Burgos?), dels monòlegs de Joan Cayrol, els escrits de Pere Verdaguer, la militància de l’Enric Tàrrega.

Em quedo amb una imatge d’una gran humanitat: acaba de sortir de l’enterro del belitresc oncle Jean i a la porta de l’església li expliquen una anècdota sobre turistes: es gira de seguida a buscar l’oncle per explicar-li, llavors entén que ha mort.

La mort de la padrina a l’hospital de Prada marca el final del llibre. La recerca per la seva vida a través de la llengua estava molt lligada als avis. I així acaba: “La van enterrar al petit cementiri de Nils. El diumenge següent, uns amics de Vilanova i la Geltrú van pujar al Conflent. Un cop a Rià, vaig demanar en català a dos pagesos la direcció de Cirac. Els meus avis s’havien mort, però els seus mots sempre m’acompanyarien”. Curiosament, en tot el llibre en diu padrins.

És un llibre breu i intens que et fa descobrir el país.

3 pensaments a “‘Un país de butxaca”, de Joan Daniel Bezsonoff

  1. …en la meva modesta opinió, que has fet bé en fer un excepció. Ara tampoc soc molt imparcial, ja que potser soc massa fan de Joan Daniel.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *