llegir-escriure

El títol és divertit, frívol, però els contes si bé són això també són una pila de coses més. El to dels relats és despreocupat, descriptiu i un punt irònic. La llengua és directa. Els títols dels contes donen unitat al conjunt i t’indiquen per on va l’autora: una disecció de les relacions humanes en una societat que genera situacions ben poc humanes, en el bon sentit del terme.

Foto: Ara.cat

Parelles espantades pel que pensi la seva parella, que dibuixen un món dividit entre l’interior personal i l’exterior, on ha d’encaixar, i que fan tot el possible per encaixar i no poden. 

“-Teniu -fa la senyora Salmeron. I allarga una ampolla de vi d’uns nou euros a la senyora Biosca. -Poseu-lo en fresc.

La senyora Biosca inspecciona l’etiqueta i el preu, mig arrencat:

-Ai! No sé per què, em pensava que portaríeu algun vi dels del curset.

Els Salmeron i els Biosca s’han conegut en un curset de tastar vins. Des del primer dia, la senyora Salmeron procurava seure al costat de la senyora Biosca, i la senyora Biosca, al final, els va convidar a sopar. Han vingut molt mudats, els Salmeron. Els BIosca, en canvi, els reben en roba d’estar per casa: ella porta una mena de xandall de color blanc, i ell, texans descosits i una samarreta amb el dibuix d’una ovella negra enmig de tot d’ovelles blanques.

-Maria! -crida el senyor Biosca. S’obre una porteta més petita que les altres, i apareix una minyona. Els Salmeron li donen la bossa i les jaquetes.

-Passeu -els convida la senyora Biosca.

La segueixen escorreguts. S’imaginaven que els Biosca eren rics, això sí, però que tinguessin minyona, ni un pis tan luxós. L’home, justament, sempre va sense afaitar i gasta un mòbil gros i passat de moda. Pertot arreu hi ha baguls antics amb gerros al damunt, llums de peu al costat dels baguls, i sofàs i butaques de color blanc d’esquena als baguls i els llums.

Un nen petit, en pijama de cos sencer, juga a la catifa del menjador.

-Àlvar, ¿què hi fas tu aquí? -pregunta la mare quan el veu. L’alça per les aixelles. -¿Que portes cacona?

-Mira que en saben… -diu la senyora Salmeron, aprensiva, per dir alguna cosa.

La senyora Biosca es col·loca el bolquer a l’altura del nas i l’ensuma.

-Sí que portes caca. Oh i tant que en portes… -I fa petar la llengua de disgust.

-¿Porta una tova? -s’estranya el marit-. Però si l’acabo de canviar!

Ella li traspassa la criatura i l’home també l’agafa per les aixelles, el sacseja, es posa el bolquer a l’altura del nas i l’ensuma. (El senyor Salmeron pensa en el curset de tast.) Es confirma: el nen va brut.

La senyora Salmeron s’estranya que no sigui la minyona l’encarregada del nen, però no ho diu. Segueix la senyora Biosca a la cuina. Sap que hi entén, de restauració moderna, sempre en parla, i s’imagina que soparan tot de requisits. Ha alliçonat el seu home perquè s’empassi qualsevol cosa que els donin sense fer cara de fàstic i perquè, sobretot, si es queda amb gana, calli. Però ja veu que el menjar no pot ser més senzill. Hi ha sopa freda, li sembla, i costelletes de cabrit.”

                                                  (arrencada del conte Aprengui a tastar vins) 

La mala llet implícita en la xerrada dels cooperants, l’haiku del poeta que fa ballar el cap a la dona de fer feines, les atribulacions de dues parelles que fan un viatge organitzat a Tunísia… sembla tot un gran sarcasme, una paròdia… Potser per això els personatges són més personatges que persones, precisament perquè els ha reduït a això.
 
M’ha fet passar una molt bona estona. 

Sempre havia pensat que el Sudan, l’Estat que hi ha al sud d’Egipte, es deia així per això, perquè estava al sud. D’acord, no tan al sud com Sud-àfrica, però sí al sud del límit (polític, mental) que va establir l’imperi Romà al voltant del Mediterrani (d’aquí el nom). I quan el 2011 el sud del Sudan es va independitzar amb el nom de Sudan del Sud, vaig trobar repetitiu el nou topònim. És clar que si el nom vingués del sud, en castellà hauria de ser Surán. Ja ho vaig pensar en el seu moment, però com que el castellà fa Sudáfrica, amb d, com en català…

Una cosa semblant pensava sobre Manhattan. Havia sentit mil vegades que li deien la Gran Poma. Bé, gairebé sempre en castellà, la Gran Manzana. I ho associava sense ni pensar-hi amb el valor urbanístic que aquesta paraula té en castellà, és a dir, amb una gran illa de cases. De fet, que no és això el que és aquest barri de Nova York?

Doncs bé, com ja deveu haver deduït, ni el Sudan té res a veure amb el sud ni la Gran Poma amb l’urbanisme.

El nom de Sudan ve de l’àrab Bilad-al-sudan, el país dels homes negres, segons el web d’etimologia de la llengua anglesa http://www.etymonline.com. I com acostuma a passar més sovint del que ens pensem, el nom no li van posar els mateixos habitants del país, sinó els seus veïns. En aquest cas, historiadors i geògrafs àrabs, que en van dir així del “territori situat al sud del desert del Sàhara, comprès entre el massís etiòpic i la costa atlàntica i limitat al sud pels altiplans dels Grans Llacs i la selva equatorial”, segons la Gran Enciclopèdia Catalana.

El nom de la Gran Poma per referir-se a Nova York ve dels hipòdroms i les curses de cavalls. El millor premi per a un cavall que ha corregut bé és això, una poma. Per associació, als anys 20 del segle passat, el millor premi per a un joquei era córrer a l’hipòdrom de Nova York. Aquest era el gran somni, la gran ambició, la gran poma. Al periodista esportiu John Fitz Gerald li va agradar l’expressió i va titular així la seva columna hípica al New York Morning Telegraph. Ell mateix va explicar la metàfora en el seu primer article: “La Gran Poma. El somni de qualsevol mosso que hagi muntat un pura sang i l’objectiu de qualsevol joquei. Només existeix una Gran Poma i és Nova York”. Més tard, els músics de jazz van popularitzar la metàfora, tocar a Nova York era la seva gran poma. I als anys 70 una campanya de l’ajuntament va divulgar l’expressió per tot el món. Així neixen les paraules i les expressions.

He tret la història de http://www.guiadenuevayork.com, però hi ha una pila de webs que l’expliquen.

Els parlants establim analogies entre les paraules, per com sonen, o per la manera d’escriure-les (ara ve, deia jo; que vol dir moro, afegia l’avi)…, i sovint ho fem només per divertir-nos, com un joc (en cap cap cap el que cap en aquest cap). I algunes vegades ho fem de manera inconscient, com ara associar el Sudan amb el sud o la poma nord-americana amb la manzana castellana. La llengua funciona així. És juganera. No ho oblidem. 

 

Si bé la lectora és poc corrent perquè aquest adjectiu no es pot enganxar a la reina d’Anglaterra, de fet el llibre explica les coses que li passen, o poden passar, acceptem-ho, a qualsevol persona que s’enganxa a llegir: l’alegria de descobrir un autor nou, i de seguir-ne els seus llibres; les ganes de parlar-ne amb algú; la febre de llegir a tot arreu… Tota l’acció lectora, emmarcada en la vida de palau, excepcional, esclar, és la d’un lector ben corrent, és a dir, que pateix els mateixos mals que qualsevol devorador de llibres. Títol, per tant, exacte i inexacte al mateix temps.
Foto: Alan Bennet fotografiat el 2009 per Murdo Macleod (The Guardian)

 

BARCELONA, 14 DE JUNY, 18.00 HORES
 LLOC DE TROBADA: 
PASSEIG DE SANT JOAN AMB GRAN VIA
 

Els parlants de qualsevol llengua quan necessiten una paraula per designar algun objecte o concepte nou l’acostumen a crear a partir de les altres paraules existents a la seva llengua. En català, per exemple, tenim molts substantius acabats en –ció construïts a partir de la forma infinitiva d’un verb. Per exemple, de curar fem curació, i de guarir, guarició. Per tant, seguint aquesta regla que tots els parlants saben aplicar encara que no la coneguin, de sanar fem sanació. Cap problema fins aquí, oi? Doncs no exactament, perquè si busquem sanació al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) no la hi trobarem. I no cal dir que sanar sí que hi és. Tres quarts del mateix passa amb els substantius acabats en –ador. De guarir fem guaridor, que és la persona que guareix i alhora és adjectiu (diem “un bàlsam guaridor”), i de curar fem curador, que és la persona que té cura d’algú o alguna cosa, per exemple de l’edició d’un llibre. En aquest cas, no fa d’adjectiu. Alhora, curador també és una persona que guareix algú (acc. 4). I què passa amb sanador?

A diferència de sanació, sanador sí que surt al DIEC. L’entrada sanador sanadora et remet a castrador castradora, i prou. I sí, llavors se’m desperta una llum adormida al fons dels records, de quan el masover de Can Massana sanava els porcs i de com xisclaven els pobrets. I torno a buscar sanar i em trobo dues accepcions que es relacionen entre si amb un fil molt prim:

1 v. intr. [LC] [MD] Recobrar la salut perduda.

2 tr. [LC] [MD] [AGR] Castrar.

Segons el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), el fil “s’explica per l’efecte de mitigació de l’apetit sexual produïda per la castració”.

I ara tornem a la sanació i al sanador.

Googlejo una mica i em trobo que els primers deu enllaços sobre sanació fan referència al Centre Maranatha, al reiki, a la sanació prànica, al Centre Tao… I els deu primers de sanador els copa una notícia d’un sanador vident abusador al servei de premsa de la Generalitat, a l’Ara, al 324, a Europapress…, i la que fa deu sí, una entrada de la Facultat de Veterinària de la UAB sobre sanar toros.

Torno al DCVB, que amplia les accepcions del DIEC sobre els dos termes:

1. Acció de sanar. Sia arrencada ab sanació de les altres úlceras, Cauliach Coll., ii, 3.

1. Que sana o guareix; cast. sanador. Sàpies que jo son senyor e sanador teu, Serra Gèn. 72.

I acabo al diccionari de la Real Academia Española (DRAE), per allò que no fos un castellanisme. I llavors em trobo que la definició que dóna de sanació sí que respon a la idea que s’apunta al Google, però no la de sanador.

sanación.

1. f. Acción y efecto de sanar.

2. f. Curación por medio de prácticas esotéricas o de terapias alternativas.

sanador, ra.

(Del lat. san?tor, -?ris).

1. adj. Que sana. U. t. c. s.

Aquestes dues definicions són una altra prova que la llengua als diccionaris avança passet a passet. A poc a poc i bona lletra, en podem dir.

De fet, en català ja tenim un terme per referir-se al sanador, i per tant no caldria incorporar-ne un de nou. És el següent:

curandero curandera

1 m. i f. [AN] [PR] [LC] [MD] Persona que fa de metge sense ésser-ho.

2 m. i f. [AN] [MD] [PR] [LC] Persona que usa procediments no verificats per la ciència per curar malalts o alleugerir els símptomes de les malalties.

Ara bé, també és evident que curandero té un matís negatiu, vulgar, que fa que no funcioni amb el valor de sanador com a terapeuta que fa servir tècniques alternatives (els nous usos d’alternativa es mereixen un apunt a part).

En una societat més preocupada per la salut humana que per la virilitat dels porcs, la paraula sanador remet més al verb sanar com a sinònim de guarir que no de castrar. És una qüestió d’intuïció del parlant. Deixem guarir, guarició i guaridor en el sentit tradicional, i no ens els deixem perdre, i alhora incorporem sanació i sanador amb aquest matís nou, que ha vingut per quedar-se.