llegir-escriure

L’ortografia del català té unes quantes lletres d’aquelles que s’escriuen i no es diuen. La primera que ens ve al cap és la h, la lletra muda. Per saber quan l’hem d’escriure o sabem llatí o llegim molt i tenim bona retentiva (la tercera via, omplir fulls d’exercicis, només s’aplica si algú t’hi obliga). Són paraules com ara ham (hamus), hereu (heres heredis), heroi (heros), heura (hedera), hivern (hibernum), home (homo hominis), hort (hortus), hospital (hospitalis, al seu torn de hospes, hoste), hotel (del francès hotel, que ve de hospitalis), humil (humilis, que ve de humus, terra), humor (humor humoris, líquid), humà (humanus)… Sempre a començament de paraula. Cal recordar que la h en llatí no era muda, sinó que representava un so aspirat, o bufat. També n’hi ha algunes més en què apareix intercalada, per exemple: subhasta (subhastare, format a partir de la frase sub hasta vendere, vendre sota l’asta), vehicle (vehiculum, de vehere, portar a sobre, transportar), anihilar (annihilare, reduir a no res, de nihil, no res), exhaurir (exhaurire, buidar, eixugar una bassa, de haurire, poar, treure aigua)… Com es pot apreciar, la majoria són mots compostos, en què la h aspirada estava a començament de paraula. En paral·lel al que en català vam fer amb tothom, compost de tot i hom. L’excepció, perquè sempre n’hi ha d’haver alguna, és menhir, que ens ve del bretó a través del francès.

Els romans també van fer servir la h per representar algunes lletres gregues que no tenien en llatí. Així, la ph de philosophia era la transcripció de la lletra fi,  Φιλοσοφ?α, i la th, de la theta de θεοςλογía, per posar dos exemples. Aquestes h etimològiques són habituals en el català medieval, i van desaparèixer definitivament de la nostra ortografia amb la reforma fabriana, substituïdes per la f i la t. En anglès, en canvi, encara les mantenen, philosophy, i també en francès i alemany, philosophie.

Barrejades amb les h etimològiques, n’hi havia unes altres d’origen català, com les de bosch (de bosko, probablement indoeuorpeu), poch (paucus), rahó (ratio)… que no responen a l’ortografia del llatí. Aquestes h, hereves de la tradició medieval, van desaparèixer amb les Normes ortogràfiques d’ara fa cent anys. Va ser un dels punts polèmics. De fet, és conegut que Fabra volia eliminar totes les h, com havia fet l’italià. Però el pes del costum va ser més fort. Només s’han mantingut en els cognoms i els topònims, i encara no en tots. Per exemple, el segon cognom de Fabra, Poch. A Masquefa s’hi manté al carrer Crehueta.

Finalment, també hi ha alguns casos de h diacrítiques, és a dir, que tenen com a funció distingir. És el cas dels pronoms febles hi i ho i de les exclamacions ah, eh… uuuuh.

Més lletres que s’escriuen però no es diuen.

Possiblement, la segona més popular és la u, que forma parella indissoluble amb la q, i que també trobem davant de la g, com a guerra, per marcar-nos la distinció amb gerra… Aquesta funció de distingir també la fa la i davant de la g, en el cas de faig, roig, blanqueig… I davant de la x. La i ens marca si la x ha de sonar fricativa, com a caixa, o africada, com a taxi. A més a més que en el lleidatà i el tortosí aquesta i sí que sona.

Tres quarts del mateix passa en els casos de –t, -d, -b i –p a final de paraula precedida per una consonant (especialment les combinacions -mb, -mp, -nd, -nt, -ld, -lt, -rd, -rt): salt, pont, sant, tomb, camp… Cap diferència a l’hora de pronunciar-les com la sal de la cuina o com quan la gallina pon un ou. Les escrivim perquè a les Illes i al País Valencià sí que les fan. I també les escrivim perquè, a tot el domini, quan fem un derivat, i per tant deixen d’estar a final de paraula, tornen a sonar: saltiró, pontet, tombar, campal… o fins i tot sant Antoni.

No és el mateix cas que les paraules acabades amb –ng o -nc: fang, blanc… Si ens hi fixem, ens adonarem que si bé és veritat que no diem la g ni la c, també ho és que no sona igual fan que fang. Aquesta última és més velar, és a dir, que quan la pronunciem tirem la llengua enrere, cap al vel del paladar.

La r a final de paraula és un altre dels sons consonàntics que emmudeix. Però no igual a tot arreu. A les Illes, sempre; al Principat i al nord del País Valencià, la r es manté en alguns casos, sobretot en els monosil·labs. Al centre i al sud del País Valencià es fa sempre.

Més casos.

Si centrem la mirada en el dialecte central (central perquè és al mig, no perquè hagi de ser el centre d’atenció), trobarem una bona pila de a i e que s’escriuen i no es diuen. Són vocals neutres en posició pretònica (això és, abans de la síl·laba tònica o accentuada): barana, berenar, Teresa, carabassa, caragol… que pronuciem brana, Tresa, brenar, carbassa, cargol… Algunes d’aquestes pronúncies estan tan arrelades que l’ortografia ha hagut d’admetre formes dobles, és el cas de cargol i carbassa. Si les busqueu al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans les trobareu totes dues, però us remetran a caragol i carabassa.

El cas de Tresa, com que és un nom propi, es confon amb un hipocorístic, com ara Biel de Gabriel, Ximo de Joaquim, o Saní de Sadurní.

Pel que fa als noms propis, un cas particular, que s’escapa dels exemples esmentats dos paràgrafs abans, és el de Tàrrega, pronunciada Targa, en què els targarins eliminen la vocal posttònica. També és particular el cas de Puig-reig, que els purreigtencs diuen Pu-reig. Hem de suposar que per la dificultat de pronunciar dues africades seguides. I segur que n’hi deu haver més.

Semblant als casos de -lt o -nt a final de paraula, hi ha les r de prendre i derivats: aprendre, comprendre, reprendre (ep, no pas reemprendre!) etc. Ningú les fa, però les escrivim perquè les trobem en la flexió verbal, com ara en la primera persona del singular del present d’indicatiu: prenc, aprenc, comprenc, reprenc, etc. Però que ningú s’esforci a fer-la, prendre amb dues r sembla un embarbussament d’una sola paraula.

Una altra r que ens fa ballar el cap és la d’arbre (del llatí arbor), que cada cop sento més sovint en converses informals (els presentadors del TN , els locutors de ràdio i la resta de professionals ja saben que no l’han de dir). En aquest cas, si bé la pronúncia és forçada no és impossible com a prendre. És un bon exemple de la força de la llengua escrita.

És un cas semblant a aquest aquests, amb una s muda, que com la t de sant apareix quan fem el femení: aquesta aquestes. Alguns parlants, ja fa anys, van decidir ser coherents avant la lettre i fer el femení segons el masculí: aqueta aquetes. I fins i tot n’hi ha que només van ser mig coherents (si això no fos una contradicció) i fan el plural aquestos.

Un altre cas de consonant que no es diu però s’escriu per raons etimològiques és doncs, amb variants com ara donc, donques i donces. Segons el diccionari Català-valencià-balear, donques i donces són secundàries, la més conforme a l’etimologia és donc, amb l’afegit d’una -s adverbial com la de mentres. Aquí, la llengua escrita no ha interferit en la llengua oral. No tenim cap problema a dir dons i escriure doncs, ¿potser perquè s’interpreta que la c no és oclusiva /k/, sinó fricativa /s/? Vés a saber.

Arribem al final del camí. He intentat no deixar-me cap cas de consonant escrita i no dita, però me’n falten algunes, algunes d’importants, les que representen en Casasses i en Puntí.

El primer, en una exposició (que no he pogut veure, encara, mal que em pesi) Qui’sigut. Un títol que reflecteix totes aquelles lletres que ens mengem al parlar, bàsicament perque no ens fan cap falta. Els catalanoparlants orientals, pel fet de tenir la vocal neutra, en som més propensos. Un altre exemple, l’oració quina hora és? pronunciada quinorés? o fins i tot quinoré?. 

El segon, que d’això en fa un joc amb les lletres de les seves cançons, com a Atzucac, de Pepalallarga i… (Picap, 1998):

(…) escanyolit sense banyes…

Una bona pila de bons contes, amb aquell encant decimonònic d’haver-se publicat primer en un setmanari. La primera història, La parella perfecta, sembla que faci de preàmbul. Suposo que per això se’n va a un terreny mític, llegendari, ben lluny en el temps i la imaginació. És l’únic cop que ho fa. I l’únic cop que surt una poma per mossegar. La resta de contes toquen l’ara i l’aquí, amb noms d’arreu: Sant Feliu de Guíxols, Caldetes, Dyane 6, el Collsuspina, Vic, el Camp Nou, Can Bros… De seguida passem de la parella perfecta que no ho és tant a les mentides, que atrapen fins i tot a qui no les diu. I a una altra parella perfecta, però aquesta amb gos, que curiosament m’ha recordat els protagonistes del primer conte. Al quart ja entrem en un casament, el d’un protagonista que ha canviat de nom, o malnom, en cada etapa de la seva vida (Robert, Bobby, Bob Esponja, Róbert), i creuo els dits perquè m’agradaria que l’últim canvi l’hi funcionés. El jardí és un retrat d’un espai i unes persones, com si es barregessin els caràcters amb els matolls, com si la personalitat i la manera de fer prenguessin cos i se’t poguessin enganxar a la pell. Brrr. I de la descripció/explicació d’un espai, a una reflexió feta pel protagonista, conscient del que pot significar un cotxe, i sobretot conscient del moment en què aquest significat es va trencar, fet miques. El següent també té un cotxe pel mig, i una dosi més punxeguda d’ironia, quan el protagonista canvia i l’antagonista no es mou.

Francesc Serés. Foto: Institut Ramon Llull. 

 

El verb creure és un verb transitiu, és a dir, que sempre porta un complement directe enganxat al verb perquè sempre que creiem creiem alguna cosa. Per exemple, segons el DIEC: “no creguis res si no ho veus”; “creure’s tot el que diuen”. O també podem creure una persona: “ja li ho hem dit, però no ens ha cregut”; “no el crec perquè és un mentider”. I amb la preposició en al davant, pren el sentit de tenir fe: “creure en l’amistat”; “creure en la paraula d’algú”.

A grans trets, tots aquests sentits tenen més o menys correspondència en el castellà, gairebé podríem traduir les frases paraula per paraula, a la manera de La Trinca. Un cop d’ull al diccionari de la Real Academia Española (DRAE) en aquest cas no ens ajudarà gaire perquè gairebé no posa exemples ni exposa tants matisos com el DIEC. Dit sigui de passada, és curiós veure com al DRAE Dios apareix en dues de les set accepcions de creer (n’hi ha una, la sis, que és només “creer en Dios”) mentre que al DIEC Déu no hi surt enlloc.

Tornem cap aquí. El verb creure té un ús que no té el castellà i que em fa la sensació, sempre subjectiva, que va de baixa. És el creure amb el significat d’obeir: “creure els pares, l’oncle, els mestres” (accepció 2.2 del DIEC). Que també té un ús intransitiu que el DIEC no recull, però el diccionari d’Enciclopèdia Catalana (DEC) sí: “aquest nen no creu” (acc. 3.2). En aquest cas, vol dir més coses que obeir, vol dir fer bondat, ser bon minyó, portar-se bé. En fi, qui tingui canalla ja sap de què parlo.

En el cas del verb conèixer, tant el DIEC com el DRAE coincideixen bastant en el significat i en els diversos matisos: “Tenir una idea més o menys completa (d’algú o d’alguna cosa)” (acc. 1.1); “Averiguar por el ejercicio de las facultades intelectuales la naturaleza, cualidades y relaciones de las cosas” (acc. 1); “Haver experimentat (alguna cosa)” (acc. 1.8); “Experimentar, sentir” (acc. 5). Fins i tot coincideixen en el sentit sexual, però amb variants prou curioses: “conèixer una dona. En llenguatge bíblic, tenir relació sexual amb ella” (acc. 2.4.); “Tener relaciones sexuales con alguien” (acc. 6). 

En fi, no ens distraguem. La qüestió és que en català hi ha un ús del verb conèixer que no es correspon a cap ús del castellà i que no recull el DIEC, però si el DEC: “Conèixer-s’hi. Notar, experimentar, algú els efectes d’alguna cosa” (acc. 19). És el cas següent, sentit en una conversa recent: “a la peixateria hi ha menys gent, s’hi coneix que n’han obert una altra a prop”. En una cerca ràpida per internet, he trobat aquest altre exemple en una pàgina sobre els castells de Mallorca, a www.portalfora.es: “Allà on comencen es graus de s’escalonada, s’enfilava es cavall, i hi deixà ses potes senyades, que encara ara s’hi coneixen.” O aquest cas d’un refrany sobre el temps: “El vent Ripollés, ni plou ni aclareix, però quan s’hi posa, s’hi coneix.” O aquest frase extreta del blog de Carles Juanuix, d’Osona: “Ja s’hi coneix amb el dia”, per indicar que ja es nota que els dies s’allargassen, que es fa fosc més tard, ja que l’apunt és del 22 de gener, i és també el sentit d’aquesta altra: “L’estiu no s’hi coneix; l’ayret fresch que baixa del cims nevats hi manté una temperatura de 15 á 16 graus”, dels Recorts d’un excursionista, de Carles Bosch de la Trinxeria, publicats el 1837 a la impremta Renaixensa, a Barcelona. I acabo amb un article de Josep Pla sobre Josep Maria de Sagarra: “Que jo sàpiga, l’obra sobre la qual projectà una correcció més meditativa fou la traducció de la Comèdia del Dant. La correcció s’hi coneix.” (Josep Maria de Sagarra i la seva prosa, 1960, dins Retrats de passaport).

Creure i conèixer, dos verbs d’allò més habituals amb uns sentits amagats que no ens hem de deixar perdre. Ara bé, el fet que una expressió o una paraula no tingui correspondència literal en castellà no la fa més bona en català. Això sí, no puc evitar agafar-li un afecte especial, que voleu que us digui.

La novel·la arrenca a poc a poc… En la primera escena, el narrador et situa el protagonista, un escriptor jove que ha publicat a la capital i que ha començat a viatjar pel país. I també li posa un objectiu: arribar a la muntanya de l’ànima, Lingshan. Amb aquest plantejament en tens prou com a lector per anar travessant pàgines rere els ulls del protagonista. A poc a poc coneixes personatges de tota mena, que expliquen històries, que força vegades et remunten al passat, que sembla que interpel·li el present, que és descrit i destrossat alhora.

Em quedo amb la història de l’home salvatge, una mena de ieti o bigfoot xinès, amb les descripcions de rituals desapareguts, amb la recerca de llegendes i cançons, amagades de l’empenta de la Revolució Cultural, i amb passatges com aquest, al començament del capítol 75: “Y también en el Wanxian ha fondeado el barco por la noche. El segundo de a bordo ha venido a charlar conmigo mientras yo estaba contemplando las luces de la ciudad. Me ha contado que, refugiado en su cabina de pilotaje, assistió a una carniceria durante la Revolución Cultural. Eran por supuesto hombres lo que estaban matando, no peces. De tres en tres, atados por las muñecas con un alambre, fueron empujados hacia el río por unos disparos de metralleta. Tan pronto como uno de ellos era alcanzado, arrastraba a los otros al agua y los vio debatirse como peces atrapados en el anzuelo, antes de ser llevados a la deriva por la corriente cual perros reventados. Lo curioso es que cuantos más hombres se mata, más numerosos son éstos, mientras que los peces, cuántos más se ha pescado, más escasos se vuelven. Sería preferible lo contrario.”

 
Gao Xingjian a la Galeria Simoncini, a Luxemburg, el setembre de l’any passat.
Foto: Jwh
 

A poc a poc, descobreixes que el temps puja i baixa, que les històries van endavant i enrere, i cada capítol pren autonomia, tant, que cap a mitja novel·la et preguntes si no és més aviat un recull de relats, en què la recerca personal s’encreua amb la història i la política, però també amb l’amor i el sexe, i amb la natura i l’ecologisme, molt presents.

I quan arribes al capítol 72, dels 81 que té el llibre, l’autor, de manera molt educada, et resol unes quantes preguntes i et confirma unes quantes suposicions: 

“-¡Esto no es una novela! 
-Entonces, ¿qué es? -pregunta él.
-Una novela debe constar de una historia completa.
  Él dice que cuenta también historias, pero que alguna de ellas las cuenta hasta el final, otras no.
-Si no se respeta ningún orden, es imposible que el autor sepa cómo desarrollar la intriga.
-Pues bien, dígame usted cómo desarrollarla, por favor.
-En primer lugar, se requiera una introducción, luego un desarrollo y, por último, el momento culminante y un desenlace. Son los conocimientos básicos para escribir una novela.
  Él pregunta si existe alguna forma de escribir al margen de las normas básicas. Por lo que se refiere a las historias, se cuentas algunas empezando por el principio, otras por el final, algunas tienen un principio pero no un final, algunas sólo un final o una parte imposible de contar hasta su final, y si bien algunas podrían contarse, ello no siempre es necesario, porque no hay nada interesante que contar; y sin embargo todas son historias.
-Sea cual sea la manera como cuente usted sus historias, es menester que tengan un personaje principal, ¿o no? Una novela debe contar, en cualquier caso, con varios personajes principales, mientras que en la suya ¿qué pasa?…
-¿Acaso yo, tú, ella y él no son en mi libro personajes? -pregunta él.
-¡Pero si no son más que pronombres personales! Utilizar diferentes enfoques descriptivos no es óbice para no trazar el retrato de los propios personajes. Aunque considere usted estos pronombres personales como personajes, su libro no tiene ninguna figura definida. Y tampoco cabe hablar de descripciones.
  Él dice que no pinta retratos.”

Al final de la discussió, al cap d’unes pàgines, el critic literari s’aixeca, “se sacude las mangas” i se’n va, emprenyat com una mona.

En fi, si mai teniu interès a buscar la vostra muntanya de l’ànima ja sabeu on es fiqueu. El camí és llarg i de vegades fatigós, però val la pena recorre’l. 

Traducció: Liao Yanping i José Ramon Monreal, ben petits a la pàgina 6 de l’edició de Planeta Agostini, dins la col·lecció Biblioteca Oriental.