llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

És clar – segur

0
Les falses amistats, de què vaig parlar alguns apunts enrere, són paraules d’un altra llengua que, per la forma, sembla que vulguin dir una cosa quan, de fet, en volen dir una altra. Els literalismes són expressions d’una altra llengua que s’han traduït paraula per paraula, amb resultats diversos: de vegades passen per bones de vegades fan riure. Les falses amistats i els literalismes són molt a prop, tant que en algunes ocasions es trepitgen. 

 

Sobre les falses amistats, en trec alguns exemples del portal És a dir. Només cal que escriviu literalismes o calcs a la finestreta de cerca i se us obrirà una llista de casos. Veiem-ne alguns de l’anglès:

Barricade designa qualsevol obstacle que impedeix la circulació en una via. En català es distingeixen dos tipus diferents d’obstacles. Es parla només de barricada quan es tracta d’un “parapet improvisat fet amb tota mena d’objectes per destorbar el pas”, però quan es tracta de les barreres, mòbils o fixes, que les autoritats col·loquen als carrers per motius de seguretat, llavors es fa servir tanca.

Children’s home no es tradueix mai per llar d’infants sinó per orfenat o, fins i tot, per casa d’acollida, ja que home recull un matís que té a veure amb el món de la beneficència.

Ecologist es refereix exclusivament a l’estudiós de l’ecologia, a l’ecòleg. L’activista dels moviments en defensa del medi ambient, que en català s’anomena ecologista, en anglès és conservationist o environmentalist.

En els camps de l’economia i la comunicació l’anglès global i els seus derivats provenen de the globe (el globus terraqüi, el món) i la traducció més exacta seria mundial o planetari. També pot utilitzar-se el terme universal, com en la traducció adoptada pel Termcat per a l’expressió global village, que és veïnatge universal. Hi ha contextos, però, en què l’ús de l’adjectiu global amb aquest significat s’ha anat generalitzant i consolidant (escalfament global, canvi global, etc.), al costat del substantiu globalització, tal com recull el mateix Termcat. 

Un altre exemple. Quan en anglès diuen sure!, en català no diem segur! sinó més aviat és clar, o esclar, tot junt (així ho escriuen a El Punt-Avui), perquè quan parlem neutralitzem el ver ser, o clar, ras i curt, com marca la interferència del castellà, aquesta bastant nova. O també i tant! I si volem, hi podem afegir un que sí! per donar encara més èmfasi: esclar que sí!, i tant que sí!. Tot i que el Diccionari castellà-català d’Enciclopèdia no dóna aquesta opció.

El segur!, com a interjecció, com a expressiò de reafirmació, no és bo, però no tan sols perquè és un calc de l’anglès (i encara que hi afegim que sí!, ho continua sent), sinó perquè en català té un altre sentit. Mirem què en diu l’Alcover-Moll: “De segur, o Segur: loc. adv., amb seguretat, certament; cast. de seguro. No tan bé com a vostè, de segur, Pons Auca 80. Ben segur debien voler dir lo mateix, Vilanova Obres, iv, 9.” En resum, no necessitem el segur interjecció, de la mateixa manera que no necessitàvem el global adjectiu, que hem acabat adoptant per associació amb nous fenòmens mundials i per contaminació visual, per dir-ne d’alguna manera.

D’acord. Filo molt prim. És una qüestió de matisos, però és que aquests matisos són els que marquen l’estil d’un narrador, la qualitat d’un text, més enllà de la correcció.

‘Suite francesa’, d’Irène Némerovsky

0

Uns personatges posats en situació, a poc a poc, es van dibuixant i intercalant. I darrere seu hi entres tu, com si els veiessis per un monitor de vídeo. I quan surten de París cap a la incertesa del destí, tu els acompanyes en la incertesa, tant en la que viuen ells com en la que tu, lector, jugues sempre a avançar-te el que vindrà.

Les històries són tan humanes com els personatges. Els sentiments es retraten amb senzillesa. Hi ha històries tan agres com el moment en què són viscudes, però cap com la del capellà amb els nens orfes. És tan esfereïdora com lògica; cap crítica, les coses són com són.

Traducció al castellà de José Antonio Soriano Marco, que no surt a la portada.

El dibuix final és prou exacte del país que va sortir de segona guerra mundial, que ella no va veure: una França indignada, per dir-ho així, i una d’adaptada; una d’inadaptada i una altra de resignada, o com ens ho han venut: una de resistent i una altra de col·laboracionista, amb tots els matisos del món.

“El regimiento pasó bajo las ventans de Lucile. Los soldados cantaban; tenían muy buenas voces, pero formavan un coro grave, amenazador y triste que parecía más religioso que guerrero y desconcertaba a los franceses. “¿Serían cánticos suyos,?”, se preguntaban las mujeres.

La tropa volvía de las maniobras; era tan temprano que todo el pueblo dormía. Algunas mujeres se habían despertado sobresaltadas y reían asomadas a las ventanas. ¡Qué mañana tan pura y fresca! Los gallos hacían sonar sus trompetas, enronquecidas por el relente de la noche. El aire inmóvil estaba teñido de rosa y plata. Una luz inocente bañaba los felices rostros de los hombres que desfilaban (¿cómo no ser feliz en una primavera tan hermosa?),”

                                                                               (començament del capítol 6)

La relació dels habitants del poble amb els alemanys i la relació de la protagonista amb el protagonista et deixen un interrogant obert: com veuríem els nazis sense l’holocaust? Com veuríem la segona guerra mundial sense els camps d’extermini? Potser com una guerra més, barreja d’èpica, drama i patriotisme?

La guerra per la normalització – els morts en combat

2
La batalla per normalitzar la llengua ha hagut de defensar molts fronts. Ara fa 100 anys vam celebrar una petita gran victòria amb la publicació de Les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Però la guerra continua.

Una de les grans batalles, que encara dura, és contra les interferències lingüístiques. I com totes les conteses ha deixat un gran nombre de morts en combat estesos al camp de batalla. Recordem-los, que no és de bons catalans oblidar els nostres morts (i mots).

Imatge extreta de larenaixensa.blogspot.com 

 

La lluita contra l’algo va presentar diversos fronts. Hi ha un algo, en oracions interrogatives, condicionals i negatives, que correspon al nostre res (per exemple, quan a la botiga la dependenta ens demana ¿algo más?, en català és res més?). N’hi ha un altre, d’algo, el de hace algo de frío, que es tradueix per una mica o un poc, i que també podem traduir per quelcom, un dialectalisme que es diu al nord de Catalunya: des d’Andorra fins a Banyoles i Perpinyà (segons el DCVB). Ha estat una forma molt difosa que mai s’ha acabat d’implantar en la llengua parlada, tot i que sí que se’n poden trobar rastres. Finalment, hi ha un altre algo que fa anys que es va proposar de substituir per quelcom, el de he visto algo estraño. Al final, aquest algo se sol canviar per alguna cosa, en paral·lel al something i anything anglès o el quelque chose francès, o simplement per una cosa. Aquesta darrera solució s’ha anat estenent i el quelcom ha anat quedant com una cosa (algo) culta.
Més malalment ho tenim per desfer-nos del chupito castellà, que és mostra ben ferm. Ja ha apallissat al camp de batalla propostes com xopet, didal, didalet, xarrup, xarrupet, glop, glopet, gotet, colpet, copeta, tap…, a més de denominacions locals, més o menys vives, com calitxet a Elx, vaquero (got de tallat amb gel i licor) al Montseny o baqueret a València (aquest normalment de cassalla o mistela). A la web de la taverna valenciana La Terreta els baquerets surten a la carta dins de l’apartat de xarrups. Bé, sembla que la batalla encara és viva i hi ha paraules que no hem de donar per mortes abans de temps. 

D’altra banda, el xarrup també s’havia proposat com a substitut del sorbete castellà, solució que no ha tirat endavant perquè de fet sorbete és l’adaptació castellana del sorbetto italià, paraula que ve de la mateixa arrel que el xarop català. Així que diguem-ne sorbet amb tota tranquil·litat

També, en el seu moment, ho teníem complicat per trobar substitut a tres castellanismes relacionats amb el servei de correus: sello, bussó i sobre. El repartiment de correspondència es va estendre al segle XIX gràcies a la invenció del segell, que va abaratir el servei, i al tren, que va escurçar els terminis de lliurament de cartes i paquets. Era un servei reial, estatal, que es va popularitzar en un moment que Catalunya ja no tenia estructures d’Estat. Per tant, com acostuma a passar, els objectes van portar les parules per anomenar-los. El nou sello postal va ser fàcil de traduir, ja que provenia de l’estri del mateix nom amb un dibuix gravat que s’estampava damunt de paper o cera, i també el resultat d’aquesta estampació. Sigillum en llatí i segell en català. Tot i així, el sello va ser un castellanisme molt viu, i encara cueja. Eliminar l’adaptació fonètica del buzón castellà va costar més. A l’edat mitjana, la bústia era simplement una capsa, i així surt al Felix de Raimon Llull (DCVB) per exemple. Aquest terme es va divulgar per substituir el castellanisme bussó, molt viu encara a la dècada dels 80. I si bé va ser rebut amb escepticisme, ha tingut un èxit total, més que el segell. Finalment, dels tres termes esmentats al començament, el sobre, escurçament de sobrecarta, és a dir, el paper que embolica o que hi ha per sobre de la carta, continua sent l’únic utilitzat. La proposta de substituir-lo per envelop, seguint el francès enveloppe, el portuguès envelope i l’anglès envelope no ha triomfat. Dues victòries de tres. Enterrem el mort i continuem endavant. 

En fi. De mots que s’han volgut populartizar per substituir castellanismes i no han triomfat n’hi ha molts més, no cal dir-ho: cucurull o cornet per cucurucho (de gelat), cadenat per candau (adaptació del castellà candado per simpatia amb dado-dau)… 

Quelcom, xopet, xarrup, envelop, cucurull… Glòria al màrtirs de la normalització! 

 

‘El baró rampant”, d’Italo Calvino

0
Vaig deixar el blog al juliol amb El petit príncep, i em plau reprendre’l ara amb una història que comença amb una rebequeria d’un nen de 12 anys i que s’allarga fins al final de la seva vida, un final sorprenent, fins i tot espectacular, potser forçat, per mantenir la coherència (això no és cap crítica, a la vida mantenir la coherència molts cops ens obliga a forçar situacions).

Que un nen s’enfili a un arbre, empipat com una mona, i no vulgui baixar-ne mai més, és un punt de partida que t’intriga com a lector. I al cap d’unes quantes pàgines et preguntes què coi passarà, què ens pot explicar el narrador d’una vida passada dalt dels arbres… A priori, no sembla que pugui passar res de gaire interessant. Així que doble mèrit per a Calvino.

La història de Cossimo explicada per son germà es plena de bon humor, subtil, irònic, com la visita de Napoleó o els espanyols del poble del costat. Però a més, Calvino hi aboca totes les emocions i plaers que ens pot oferir la vida, fins i tot més de les que podria tenir la vida d’algú que toca de peus a terra.

Al final, has anat seguint el fil invisible de les aventures i anècdotes del baró rampant. però el que et queda, l’última sensació abans de tancar el llibre, és el regust del revers d’una altra vida, la del germà, espectador i marmessor.

Què més es pot demanar a un llibre? 

No publico cap fragment perquè ja no tinc el llibre, que havia anat subratllant en la traducció de Maria Aurèlia Capmany. A l’agost vaig pujar al Canigó des del refugi dels Cortalets. Duia el llibre a la motxilla. L’acabava d’acabar. En entrar al refugi, a mà dreta, hi vaig veure un prestatge encastat amb revistes i una dotzena llibres. Entre aquests, My family an other animals, de Gerald Durrell, i Les fleurs du mal, de Charles Baudelaire. Cap en català. Així que el vaig deixar a la lleixa.