En Jordí Puntí va publicar el 17 de juny una columna a
El Periódico, El català, una olla a pressió, en què començava explicant un intent d’atemptat terrorista amb una olla d’aquestes a Oregon, als EUA. No entraré ara a comentar l’ús de la preposició
a, en comptes de la més habitual en català
de, com quan diem una
olla de grills (o
de caragols, a Mallorca i Menorca, segons l’Alcover) o les
olles de vi blanc de la cançó, perquè no és l’objecte d’aquest apunt. Així que no penso valorar si
olla a pressió és un gal·licisme (tolerable o intolerable, això són figues d’un altre paner), ni vull remarcar que al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) només hi surt
olla de pressió. I no hi vull entrar perquè això m’obligaria a remuntar-me a l’origen del terme, uns cent anys enrere, com a
olla exprés, un terme que encara es fa servir, però que no té el valor figurat que sí que té el títol de l’article d’en Puntí. Un valor que, d’altra banda, no recull el DIEC. I no hi entraré perquè darrere de cada paraula, de cada expressió, s’hi amaguen molts camins i dreceres que ens farien perdre el sender (o el senderi). Així que torno a la via principal. En Leonard Burdek entra a una oficina del Govern i diu que porta una bomba (l’olla) per fer explotar el rètol de la façana, perquè hi diu
an enlloc d’
and (és a dir,
un en comptes d
’i). Quan arriba la policia, descobreixen que l’olla és buida. El murri d’en Leonard ha aconseguit el que volia: cridar l’atenció sobre el rètol i, per tant (esperem-ho), que el corregeixin.
Si voleu llegir la columna d’en Puntí, l’esmentada i d’altres, cliqueu a l’enllaç següent: http://www.elperiodico.cat/ca/opinio/firmes/jordi-punti/
Mentrestant, a prop d’aquí, enmig d’un paisatge més sec que el d’Oregon, al nord de Cervera, hi ha el municipi de Guissona, seu del Grup Alimentari Guissona, protagonista de les olives de la foto. Em costa posar-me al cap del paio que va redactar l’etiqueta. No és només que ignori que en català la fruita no té ossos sinó pinyols i tradueixi automàticament un terme castellà (això serien higos de otras posaderas, com diria Cervantes), sinó que a més l’etiqueta no s’explica ni amb cap diccionari castellà-català ni amb el Google Translator (proveu-ho i veureu que ho fa bé). De vegades, l’aplicació d’aquestes eines dóna lloc a criatures estranyes. Per exemple, podria entendre que si el redactor hagués buscat deshuesado a l’Optimot, hagués parit unes olives verdes espinyolades, una expressió que no fa servir ningú però que és correctíssima. Però no, no és un esguerro d’aquesta mena. És pitjor. Perquè en català os (hueso), amb /c/ oberta, no porta accent; l’ós (oso), amb /o/ tancada, sí. Perquè els monosíl·labs no van accentuats, excepte uns quants, els que es poden confondre (escriviu diacrítics a l’Optimot i piqueu a criteris). No existeix mai, sota cap condició ni excepció, òs. Només cal obrir un diccionari, o teclejar-ho a l’ordinador, o al mòbil. ¿Tan poc els preocupa la llengua als de Guissona que ni això s’han molestat a fer?
Un altre cas. Al Decathlon de Manresa. Un cas de tantsemenfotisme lingüístic radical. Vegeu:
Passem llista: disposito, meux, crèdito i tarjeta.
No, abans que us ho pregunteu, no, en la versió en castellà no hi havia aquests errors de picatge, d’atenció o d’ESO, digueu-ne com vulgueu. Potser perquè en castellà tenen una ortografia més fàcil, que ja sabem que el català és molt difícil i l’hem de simplificar perquè tothom hi tingui accés.
Per part meva, he enviat aquest apunt a les dues empreses implicades. No vull entrar en l’opció Leonard.
En fi, acabo com he començat, amb el final de l’article d’en Puntí:
“Fa anys que hi ha instal·lada a Catalunya una impostura sobre la llengua. Es parla de dignitat, però constantment veiem rètols de botigues i anuncis plens de faltes, també en oficines públiques. Ens queixem -amb raó- de les lleis contra el català a les escoles que impulsa el ministre Wert, però alhora hi ha molts catalans, sobretot entre els més joves, que ja han crescut escolaritzats en català, que no senten cap vergonya quan es tracta d’escriure fent faltes. Ho veiem cada dia, a les xarxes socials, al carrer, a la televisió. Més d’un professor d’institut m’ha comentat que, si haguessin de comptar les faltes d’ortografia als exàmens, aprovarien quatre gats. L’olla a pressió està buida.”
