llegir-escriure - Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

‘El Aleph’, de Jorge Luis Borges

Publicat el 31 de maig de 2013

Uf. Quina densitat. De noms i de títols i de referents i de temes. L’epíleg, en què fa un llistat de tots els contes, dóna gràcies, explica gènesis… m’ha servit per resituar dins del cap els contes acabats de llegir, i se m’han fet més clars. Tot i això, imprescindible la relectura (al cap d’un temps).

Borges en alguns relats fa una cosa curiosa, que és comentar, analitzar els relats al final dels relats, però dintre dels relats (La busca de Averroes, Abenjacán el Bojarí). Així, un cop has llegit la història, veus que encara falten un parell de fulls que dedica a interpretar el que ha escrit i que et fa obrir la ment, crea metàfores que no havies vist, potser perquè estaves immergit en la lectura del relat, i que no hauries vist, perquè un cop acabat el conte no tothom dedica uns minuts a pensar en el que ha llegit, sobretot si el tren ja està entrant a la teva estació.

Foto: Sara Facio, 1982

“Vi un poniente en Querétaro que parecía reflejar el color de una rosa en Bengala, vi mi dormitorio sin nadie, vi en un gabinete de Alkmaar un globo terráqueo entre dos espejos que lo multiplicavan sin fin, vi caballos de crin arremolinada, en una playa del mar Caspio en el alba, vi la delicada osatura de una mano, vi a los sobrevivientes de una batalla, enviando tarjetas postales, vi en un escaparate de Mirzapur una baraja española, vi las sombras oblicuas de unos helechos en el suelo de un invérnaculo, vi tigres,” (El Aleph)

El recull és una barreja/acumulació/abocador de noms i títols que no saps on comença la ficció i on la intervenció del creador. Personatges reals, com Averrois, i d’altres que tal com els treballa és clar que són inventats, com Pedro Damián, i per acabar-ho d’adobar, ell mateix, Borges, apareix en un parell de contes. Pel mig, cites de llibres en llatí i d’autors que no saps què pensar. Un devessall d’intel·lectualitat. I de fet, això tant és, perquè ni la lectura ni la reflexió ni els móns que t’obre queden afectats per aquesta barreja de fantasia i realitat. M’ha encantat al conte d’El Aleph el personatge que escriu un gran poema i ell mateix el comenta i l’analitza, llavors Borges diu: “comprendí que el trabajo del poeta no estaba en la poesía; estava en la invención de razones para que la poesia fuera admirable”. Genial.

Publicat dins de Construint la República de les Lletres | Deixa un comentari

castellà fàcil – català difícil: un llençol a cada bugada

Publicat el 24 de maig de 2013

Arribo al final d’aquest curt viatge en tres etapes i en faig balanç. Algunes idees per obrir debat.

L’ortografia i la gramàtica del català responen al respecte a la diversitat dialectal, un respecte que es concreta en un estàndard composicional, és a dir, una variant que deixa fora els trets més locals però recull els principals de cada varietat. Aquest estàndard és la variant que cap parlant no fa servir al carrer però en la qual tots els parlants es poden sentir identificats. L’estàndard del castellà, en canvi, és basa en un dialecte, i per tant no hi ha hagut mai gaire debat sobre els dialectes. O no n’hi havia hagut. La diversitat i el pes del castellà americà comença a reivindincar el seu lloc. Com va fer Raúl Ávila encara no fa un any a València: “Si hay diccionarios de argentinismos, ¿por qué no hay uno de españolismos?” Ávila és professor i investigador del Centro de Estudios Lingüísticos y Literarios d’El Colegio de México i, el 27 de juny de l’any passat, en una conferència a la Nau Centre Cultura de la Universitat de València, va reivindicar coses tan lògiques com “¿Por qué si aretes es mucho más utilizado que pendientes por toda la comunidad, esta última es la forma consagrada?” (entrevista a l’edició digital d’El País). Se’ls gira feina, als membres de la RAE. Aquest debat sobre la diversitat, en català ja l’hem fet. Fa més de cent anys que el vam començar, amb mossèn Alcover i Fabra, i em sembla que s’ha fet bona feina, malgrat les interferències polítiques.

Els problemes del castellà són diferents del català, però també en tenen. En els darrers tres apunts n’he assenyalat alguns: el dequeísmo, que provoca inseguretat i en conseqüència ultracorrecions (queísmo); el leísmo, conseqüència del fet que els CD de persona siguin introduïts per la preposicó a; l’ordre dels pronoms febles, com a me se, per se me; la no concordança de nombre entre pronom i complement; la flexió verbal…

Uns cinc milions de parlants del català no el tenen com a llengua materna, segons dades de la Plataforma per la Llengua: “Al conjunt dels territoris de parla catalana, unes 4.383.000 persones declaren tenir el català com a llengua inicial i materna, mentre que el total de persones que declaren parlar el català s’eleva fins als 9.856.000 parlants. Per tant, hi ha 2,25 parlants de català per cada parlant inicial d’aquesta llengua. Així, el català té un comportament més semblant al francès i a l’anglès, que tenen 2,82 i 2,52 parlants per cada parlant inicial respectivament, que al castellà, que disposa de 1,65 parlants per cada parlant inicial.” (InformeCat 2013. 50 dades sobre la llengua catalana, p.7). La dada és bona, perquè indica que molts dels parlants del català l’han après fora de casa, fora de la família. Això sí, en aquestes circumstàncies, el calc directe del castellà és el més normal. Són casos com els que cita Albert Pla Nualart a Això del català (p.48), no penso assistir, per suposat o com no, expressions que com que estan formades per paraules catalanes, sonen bé, sonen català, i passen desaparcebudes, a diferència de xuleta, xulo i xivato, amb una o final que ens obre el dubte. Durant molts anys, en català s’ha perseguit els barbarismes (us en recordeu del Vostè jutja del Puyal a TV3 i els seus paranys lingüístics?), i ens hem desfet d’un bona pila (bussó, tetxo, llavero, hasta demà… que jo mateix deia de petit), però la castellanització ha continuat i ara arriba al món dels pronoms febles, per exemple. I no només de les combinacions de pronoms, fins i tot el verb haver-hi s’ha reconvertit en haver, ras i curt.

La interferència del castellà també està en els referents. A Catalunya hem perdut el francès com a llengua de cultura a l’ensenyament, fagocitada per l’anglès, i tenim un gran desconeixement de l’italià, dues llengües que podrien servir per compensar la influència de l’espanyol, que ho inunda tot.

En definitiva, tenim un català castellanitzat, a un nivell diferent que el dels nostres avis, que deien desdeluego però no es deixaven ni un pronom feble. Per mi l’únic debat és on decidim posar la ratlla, nosaltres, els parlants en conjunt, com a societat: acceptem el dequeisme de No hi ha manera de que funcioni? admetem un lo neutre normatiu per lo bo i per lo dolent…? I ho fem amb l’objectiu de facilitar l’aprenentatge, i per tant la transmissió de la llengua? A mi no em sembla clar que aquest sigui l’efecte. Més aviat em fa la sensació que tot plegat respon a una certa idea de complex d’inferioritat, que resumiria en una conversa que vaig sentir fa temps a una mare que parlava amb una altra sobre les notes dels fills: “bé, a mi ja m’està bé que el meu fill aprengui català, però que no sigui tan complicat, que el que ha d’aprendre bé de veritat és l’anglès”. No cal dir que el seu fill havia suspès català.

En fi, no em puc treure de sobre la sensació que a cada bugada perdem un llençol i que això no porta enlloc, bé, potser sí, a la dialectalització.

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

‘La marxa de Radetzky’, de Joseph Roth

Publicat el 17 de maig de 2013

Una nissaga de besavi, avi, fill i nét… Tot al voltant de l’heroi de Soferlino i emmarcada per l’emperador Francesc Josep I, sempre present. Cada canvi d’escenari et fa entrar un pas més en l’imperi austrohongarès. Hi ha una gradació dels fets personals als socials en cada personatge nou, en cada escenari: des del moment que li van pintar el quadre, fins al duel, la descripció burocràtica de la vida del fill o la nova destinació del tinent a la frontera de Rússia… I culmina en l’emperador en primera persona, presentat com a vell però lúcid, una mirada tendra i positiva, que s’ha d’estendre a tot l’imperi.

Et fa sentir el pas del temps, notés els canvis en els personatges: quan el tinent és a la frontera russa, i recorda el metge mort al duel, et fa realment la impressió que han passat tants anys que ell no era ell sinó una altra persona.

Traducció de Joan Valls, que surt a la portada d’Edicions Proa.

Destaco la diatriba contra els nacionalistes d’un dels personatges que veu com s’esfondra l’imperi i ho fa veure a fill i nét, el comte Chojnicki, que acaba en un manicomi a Viena pressentint la mort de l’emperador.

El millor, l’estil de la narració, per sobre de la trama, que avança a poc a poc i vas seguint pas a pas. Entre l’estil, les descripcions de tot: de les maniobres militars, del que se sent jugant a la ruleta, del vent entre els castanyers, de la festa del centenari.

“Mentrestant, per sobre del cel del “bosquet” van aparèixer els núvols, esperats de feia estona. Els trons s’acostaven, però les orquestres militars els dominaven. Quan fou vespre, i les veles, els carros, els paperets i les danses van quedar enrere i es van encendre els fanalets, ningú no va reparar que unes ventades sobtades els balancejaven fortament, més del que pot aguantar un fanalet de revetlla. Els llampecs que il·luminaven cada vegada més intensament el cel no es podien comparar, però, amb el castell de focs artificials que la tropa manipulava a la banda de darrere del “bosquet”. En general, la gent s’inclinava a creure que els llampecs que es veien de tant en tant eren coets que havien fallat. Algú va dir de sobte:
-Està a punt d’esclatar la tempesta!
I una remor tempestuosa s’escampà pel “bosquet”. Tothom es va preparar per a la fugida (…)”

Val la pena cercar La marxa Radetzky, una de les més populars de Strauss,i posar-te-la a tot volum en algun passatge de la novel·la, com ara l’entrada del tinent al bordell.

Publicat dins de Construint la República de les Lletres | Deixa un comentari

castellà fàcil – català difícil: els pronoms febles

Publicat el 10 de maig de 2013

Els pronoms febles són la gran bèstia negra dels estudiants de català. Bé, per ser més precisos, les combinacions de dos pronoms febles de tercera persona (li’n dóna, els els envia….) i les variacions dels pronoms febles en contacte amb les terminacions verbals (anem’s-en, more’t, convence-la, afanyeu’s-e…). D’aquests avui no en parlaré. Em fixaré amb les combinacions de dos pronoms, que fan suar tinta als alumnes de secundària, bàsicament per tres raons: l’allunyament entre la parla i la normativa, la necessitat de conèixer bé la sintaxi per aplicar la normativa i la diferència de sistema amb el castellà. Com que és un tema enrevessat, comencem a poc a poc. I per simplificar-ho, em centraré en el català central.

Imatge extreta de maredetres.blogspot.com

Veiem en una esgarrapada quants són i quina funció fan els pronoms febles de tercera persona:

es/se, reflexiu; el/els/lo/los/la/les per substituir el complement directe; li/els pel complement indirecte; hi pels complements de lloc i pels complements verbals introduïts per les preposicions a, en i amb; en pels complements indeterminats i els introduïts per la preposició de, i ho per substituir l’atribut i els complements neutres, com ara frases.

El castellà, en canvi, no té tants pronoms àtons. Veiem-ho:

se, reflexiu; lo, los, la, las, per substituir el complement directe i l’atribut; i le i les per al complement indirecte. El castellà no distingeix si un complement és determinat o indeterminat. Per als complements de lloc i complements verbals el castellà fa servir pronoms forts (hi vaig anar, fui allí), complements preposicionals (Van sortir del magatzem, però després hi van tornar; Salieron del almacén, pero luego volvieron al mismo) o res (en parlem?, hablamos?)

Fins aquí, cap problema. Tret que el plural de li és els, que coincideix amb el plural de el. I que els pronoms hi i en no existeixen en castellà.

En català, la cosa es complica quan substituïm dos complements alhora. No ens limitem a sumar els dos pronoms, sinó que quan entren en contacte hi passen coses, hi ha canvis, com que el li més el, la, els, les canvia per hi:

1.a dóna la mà a la filla: la hi dóna

1.b dóna el llibre a l’amiga: l’hi dóna

1.c envia les flors a la clienta: les hi envia

1.d envia els sobres al secretari: els hi envia

És clar que una cosa semblant també passa en castellà:

2.a Les compré caramelos (a los niños): Se los compré

2.b Le puse los zapatos (a la sobrina): Se los puse.

En aquests exemples, el los substituex el CD caramelos/los zapatos i el se el CI los niños/la sobrina. A més a més, el pronom és obligatori amb el complement i sense. En castellà no es pot dir: *puse los zapatos a la sobrina. Així mateix, també és incorrecte però molt estès posar el pronom en singular encara que el complement sigui plural, com aquest exemple publicat a El Periódico el 16 d’abril d’enguany: Este derecho le ha sido denegado a miles de personas deshauciadas en España.

D’altra banda, en català no tenim problemes amb l’ordre dels pronoms, com sí que passa en castellà, en què les formes me se i te se, pròpies del castellà parlat, no són normatives: me se dijo per se me dijo.

En català, el canvi de li per hi que he explicat abans no té lloc en el plural, els, ni tampoc davant ho i en.

3.a dóna la mà a les filles: els la dóna

3.b dóna el llibre a les amigues: els el dóna

3.c envia les flors a les clientes: els les envia

3.d envia els sobres als secretaris: els els envia

3.e dóna això a la filla: li ho dóna

3.f envia això a les clientes: els ho envia

3.g dóna llibres a l’amiga: li’n dona

3.h envia uns sobres als secretaris: els n’envia

Aquest és el punt en què la normativa se separa més de la llengua parlada, i el que més maldecaps donava als estudiants de batxillerat. En aquest cas, coincideixo amb Albert Pla Nualart (Això del català, p. 111) que l’acceptació de els hi per als casos en plural, de l’hi per la hi i li ho i de n’hi per li’n simplifica la norma, i a més és evident que és tan genuïna una combinació com l’altra. Per mi, l’únic límit seria el de l’ambigüetat. Quan parlem, els antecedents, les persones a qui ens referim, acostumen a ser clars i, a més, si ens perdem en la conversa sempre podem tallar el nostre interlocutor i demanar-li un aclariment. Si escrivim un text sabent que el llegirà una altra persona, que no coneixem i que no ens coneix, segurament al cap dels anys, en un context del tot diferent, és preferible una solució com les de 3, o fins i tot repetir el complement, que caure en l’ambigüetat. Hi ha textos com ara articles en què les combinacions de 3 no se senten forçades perquè el tema que s’hi tracta, el lèxic especialitzat, l’exposició de les idees… l’allunyen del català parlat, col·loquial… I és que sembla que hem de donar per fet que el català parlat és l’única cosa que cal tenir en compte a l’hora de fixar la normativa, però el català escrit no és la simple transcripció damunt del paper del que diem. Si fos així, en tindríem prou amb una ortografia. Les interrupcions, les repeticions, les interjeccions, els gestos i les mirades… formen part de l’oralitat i no de la llengua escrita, que fa servir uns altres mecanismes per guiar el lector sense que es perdi en l’exposició de les idees. I creieu-me, no és pas fàcil.

Finalment, la simplificació d’aquesta norma potser, i només potser, ajudarà a aturar uns altres fenòmens, no genuïns, que estan agafant volada en la llengua parlada. Són casos com la desaparició sense manies dels pronoms hi i en (tinc aigua, vols?, aquest nen no es fixa), substitució del pronom hi (inanimat) per li (animat) (dóna-li corda, al rellotge), el calc directe del castellà (s’ho diré), el li plural (cantar-lis una cançó)…

En conclusió, dels tres punts que he citat al començament de l’apunt que dificulten l’aprenentatge dels pronoms febles, no és la normativa l’obstacle principal, sinó el pes del castellà en la llengua parlada, que ha canviat l’escenari. El quadre dels pronoms febles amb totes les combinacions possibles ha quedat fora de la realitat. Cal un canvi pedagògic.

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

‘Expiación’, d’Ian McEwan

Publicat el 3 de maig de 2013

No suporto les novel·les on la portada és una foto de l’adaptació cinematogràfica, però me la vaig acabar comprant. Havia llegit no sé on que Julian Barnes, Ian McEwan i Martin Amis eren els tres grans novel·listes de la literatura anglesa actual, i en volia fer un tast. Només em falta Martin Amis.

La novel·la és molt anglesa, per dir-ne d’alguna manera. Situada en una casa de camp entre gent ben educada, hi té lloc un crim inconfessable. El millor són els personatges, ben descrits, i que passa el que ha de passar, no el que ens agradaria que passés, encara que haguem d’esperar al final. El pitjor, l’ambient de novel·la d’Agatha Cristie (n’he sigut un gran lector) i un misteri que no ho és.

Llegit en l’edició de butxaca d’Anagrama. Traducció de Jaime Zulaika.

L’última part, Londres 1999, serveix de cloenda i de lligam de les altres tres. Dóna un plus de “benvinguts al món real”, de perspectiva, de no repetir un altre cop la història escrita mil cops… que fa gran la novel·la.

M’ha fet somriure el moment que la protagonista, Briony, al començament del capítol 4, després del fracàs de l’obra, surt corrents cridant “m’he equivocat de gènere” i, és clar, sa germana no l’entén.

“Cecilia alisó el triángulo de papel rasgado y pensó que su hermana estaba cambiando. Le habría convenido más que Briony hubiese llorado y se dejase consolar en la chaise longue de seda del salón. Unos murmullos aterciopelados y relajantes habrían sido un alivio para Cecilia después de un día frustrante, cuyas diversas contracorrientes sentimentales había preferido no examinar. Encarar los problemas de Briony con caricias y palabras amables habría restaurado una sensación de control. Sin embargo, había un elemento de autonomía en la desdicha de la niña. Vuelta de espaldas, estaba abriendo la puerta de par en par.
-¿Qué es, entonces?
La propia Cecilia notó el tono mendicante de su propia voz.
Más allá de su hermana, allegnde el lago, el sendero se curvaba a lo largo del parque, se estrechaba y ascendía sobre una elevación del terreno hasta un punto donsde se agrandaba una forma diminuta, a la que el alabeo del calor volía informe, y que luego titilaba u parecía esfuarse. Debía de ser Hardman, que, según decía, era demasiado viejo para conducir un autmóbíl y traía a los visitantes en el carruaje de dos ruedas.
Briony cambió de opinión y se volvió hasta su hermana.
-Todo ha sido un error. Me he equivocado… –Aspiró aire y apartó la vista, señal, presintió Cecilia, de que una palabra del diccionario estaba a punto de hacer su primera aparición.– ¡Me he equivocado de género!”

Els anys fan que les coses agafin una nova perspectiva… Però girant la pàgina no n’hi ha prou. La quarta part fallà en això… La ràbia no s’ha diluït amb els anys, es també damunt el paper, uns quants fulls enrere. Quan la protagonista explica la tercera part, i ho fa des del punt de vista actual, jo entenc que amb l’expiació que s’ha imposat, a través de la feina o de l’escriptura, no n’hi ha prou.

Expiació:

1 f. [LC] [RE] Acció d’expiar; l’efecte.

2 f. [LC] [RE] Mitjà amb què hom expia una culpa o un crim.

Expiar:

1 v. tr. [LC] [RE] Esborrar (una culpa) mitjançant un sacrifici personal o una cerimònia religiosa específica.

2 v. tr. [LC] Algú, reparar (un crim, una falta) per la pena que sofreix, que li ha estat imposada. Si és culpable l’enviaran a la garjola i expiarà els seus crims.

En fi, la literatura com a expiació.

Publicat dins de Construint la República de les Lletres | Deixa un comentari