llegir-escriure

A la pàgina web del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (teniu l’enllaç a la columna del costat) hi trobareu un requadre, a dalt a la dreta, amb el títol d’Esmenes introduïdes en les diferents actualitzacions del DIEC2. Cliqueu-hi i us portarà al PDF amb l’última actualització del DIEC, la del febrer d’enguany. 

La majoria d’esmenes són correcions d’articles existents, però hi ha algunes incorporacions noves. A part de blog i bloguer bloguera, han entrat les següents:

-gentilicis: ademusser ademussera, aiorí aiorina, ceretà ceretana, cirater ciratera, enguerí enguerina, formiguerenc formiguerenca, requenenc requenenca, vall-de-rourà vall-de-rourana, villener villenera i xelvà xelvana.

– acalorat -ada, com a adjectiu. Sí que hi sortia el verb acalorar. Ara podem arribar acalorats d’una discussió acalorada.

– anxovat, com va destacar Ramon Solsona a La paraula del dia, l’espai de llengua d’El món a Rac1. Ara ja és oficial: adj. 1 Que no té ventilació. Una habitació anxovada. 2 Atapeït. La gentada seguia el discurs anxovada a la plaça. I a més a més, enxubat ara remet a anxovat.

– politologia i politòleg politòloga, que remeten a politicologia i politicòleg politicòloga.

D’altes esmenes són correccions gramaticals i ortogràfiques, com ara:

no res – no-res, gerro – gerra, poca-vergonya – pocavergonya, Un mirall còncau i un altre convex – Un mirall còncau i un altre de convex, de una manera – d’una manera, imans – imants, l’ipecacuana – la ipecacuana, L’obturador d’una cambra fotogràfica – L’obturador d’una càmera fotogràfica, etc.

O un cas d’abús del possessiu: 

adormir-se sobre els seus llorers – adormir-se sobre els llorers 

També hi ha casos de millora de la redacció, com a les entrades aixafar i emportar:

aixafar-li a algú la guitarra – aixafar la guitarra a algú 
El ferit, se l’han emportat a pes de braços – S’han emportat el ferit a pes de braços.

Els signes del zodíac han canviat del tot la definició. Així, d’aquari 1 m. Onzè signe del zodíac, s’ha passat a aquari 1 [inv.] m. i f. Persona nascuda sota el signe zodiacal d’Aquari. Segons l’horòscop, els aquari són sensibles. La meva cosina és aquari. D’aquesta manera, el signe es considera un nom propi i per tant s’escriu en majúscula inicial, i així és com apareix a l’entrada signe, i l’aquari i tota la resta només fan referència a la persona nascuda sota aquest signe. És tot un canvi de punt de vista.

També ha resolt algunes incoherències, com la definició d’armanyac m. Aiguardent de vi blanc elaborat a la regió francesa d’Armagnac. Ara la regió i l’aiguardent s’escriuen igual, amb ny.

Jo no coneixia cap flor que es digués badoc o badaloc. Per mi un badoc és qui bada i prou. El 2011 una accepció de badoc remetia a badaloc. Ara és al revés. Per cert, el badaloc és la flor del magraner, de la carabassera i d’altres cucurbitàcies.

També vull destacar el canvi de gènere de balboa, una moneda del Panamà, que ha passat a ser masculina. I el canvi de fumatge, que ha passat de ser l’acció de sotmetre aliments a l’acció del fum a fi d’assaonar-los i de conservar-los a ser l’operació de sotmetre aliments a l’acció del fum a fi d’assaonar-los i de conservar-los. I en els exemples de fundació, s’ha canviat la Fundació Bernat Metge per la Fundació Cavall Fort. Llàstima que no en sapiguem els criteris. I la melona ha passat de ser un meló llargarut a ser una síndria llargueruda. 

A l’entrada gos hem guanyat dos sinònims més: El gos lladra, clapeix, udola – El gos lladra, clapeix, udola, borda, grinyola.

També s’han aplicat alguns criteris de coherència. A impremta han canviat cartró per cartó, ja que aquest remet a aquell.

També s’han corregit tots els prefix per forma prefixada… I moltes formes per maneres: de forma inequívoca – d’una manera inequívoca.

Els canvis socials, científics i culturals també han obligat a fer esmenes, com a lira, en què Malta ha saltat de l’accepció 1 a la 2: f. 1 Unitat monetària de Turquia i Malta. 2 Unitat monetària d’Itàlia i San Marino anterior a l’adopció de l’euro. Potser algun dia es podrà eliminar l’accepció 1. O a planeta: planeta superior Planeta que té l’òrbita situada a l’exterior de l’òrbita de la Terra. Els planetes superiors són Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó. Doncs bé, a l’edició del 2013 ja no hi surt Plutó. Però alguns canvis no van a fons, com ara mocador, que ha passat de ser una peça quadrada de roba, generalment de lli, de cotó o de seda  a ser una peça de roba, generalment quadrada, destinada a mocar-se, eixugar-se la suor, etc. […] Però qui els fa servir ara de roba, si tots són de paper? Per arreglar-ho, a l’accepció 3 hi posa: per ext. Mocador de paper. Més que una extensió és una substitució en tota regla.

Algunes correccions són d’allò més primmirades, com la de mol: Unitat de quantitat de substància del sistema internacional, equivalent a la d’un sistema que conté 6,023 × 10²³ entitats elementals. L’esmena del 2013 és que són 6,022 × 10²³. I a nombre d’or, que és la Relació matemàtica entre alçades i amplades en la composició d’una façana, equivalent a 1,636. Doncs ara no, ara són 1,618. 

També m’ha cridat l’atenció l’esmena a l’exemple Reial Club Esportiu Mallorca. El 2011 s’hi havien deixat el Reial.

En resum, per anar acabant, 22 pàgines que per si soles et permeten adonar-te de la mecànica d’un diccionari, dels engranatges que el fan funcionar i de la seva complexitat. Espero amb candeletes les pròximes esmenes.

La novel·la té una mica de tot, té un protagonista fort i un antagonista digne,  una descripció gairebé antropològica dels costums dels shuar, reflexió sobre la vida i la mort, anàlisi de les paraules, deducció detectivesca a l’estil de Sherlock Holmes, introspecció i, esclar, literatura.

“La maestra, no del todo conforme con sus preferencias de lector, le permitió llevarse el libro, y con él regresó a El Idilio para leerlo una y cien veces frente a la ventana, tal como se disponia a hacerlo ahora con las novelas que le trajera el dentista, libros que esperaban insinuantes y horizontales sobre la alta mesa, ajenos al vistazo desordenado a un pasado sobre el que Antonio José Bolívar Proaño prefería no pensar, dejando los pozos de la memoria abiertos para llenarlos con las dichas y los tormentos de amores más prolongados que el tiempo”. (final del capítol IV).

“L’any 2005, els termes catalans que va aprovar el Consell Supervisor del TERMCAT van ser bloc, d’una banda, i blocaire, de l’altra. En la darrera actualització del diccionari (febrer de 2013), l’Institut d’Estudis Catalans, que va estudiar el cas a petició del Consell Supervisor del TERMCAT, es decanta per blog perquè és la forma més estesa i alhora defensada. 

Així doncs, encara que durant els darrers anys la forma adaptada bloc coexistia en l’ús amb la forma blog, arran de la darrera actualització del diccionari la forma normativa és blog. I la forma blocaire ha de ser substituïda per bloguer, bloguera.” 

I el Termcat també hi ha dit la seva:

“La decisió va ser aprovada el mes de novembre passat per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, que va estudiar el cas a petició del Consell Supervisor del TERMCAT. El Consell Supervisor havia aprovat l’any 2005 les formes bloc i blocaire, ara desestimades, per a designar, respectivament, aquests conceptes.

El motiu bàsic que ha menat la Secció Filològica a proposar el canvi de bloc per blog (i de blocaire per bloguer -a) és el fet que blog s’ha estès en català molt més que bloc: s’utilitza en la majoria de mitjans de comunicació catalans, és la forma que fan servir la major part d’universitats catalanes i ha estat defensada per diversos especialistes.”

Per mi, el Termcat es deixa la raó principal: blog evita la polisèmia de bloc, cosa que a més facilita la cerca.

Només em queda felicitar l’IEC per haver estat sensible a l’opinió dels usuaris.

Per exemple, tenim bastants termes per referir-se als veïns de Barcelona, com ara el camacu, adaptació burleta del “que maco!” que deixen anar els barcelonins en les seves visites als Pirineus. S’ha d’entendre que maco és un castellanisme del segle XVII, que en el català central va substituir bonic per referir-se a les persones. És a dir, en un primer moment el castellanisme no es va menjar el terme original, sinó que es van repartir els papers: bonic per a les coses i maco per a les persones. Però al català occidental és un terme desconegut, o ho era. Per tant, si ajuntem els turistes, un mot d’ús no habitual i un accent diferent, ja tenim un malnom perfecte per als capitalins. Els veïns de València capital també tenen el seu malnom, amb una història al darrere. Per la gent de l’Horta i de Castelló, els valencians són mitjouets o mig-ouets, no tinc clar com s’ha d’escriure. Expliquen que en temps de la postguerra, els veïns de la capital anaven a comprar d’estraperlo als mercats de les comarques del voltant, i demanaven: “pose’m mig ouet i mitja quarteta de pollastre” (www.porcar.net). La història no cal que sigui real perquè s’escampi i triomfi entre els parlants. El més modern d’aquestes termes és el pixapins, lligat al cotxe i al turisme interior. La llegenda diu que si el cap de setmana veus un cotxe aparcat al voral d’una carretera secundària, segur que a prop hi ha un barceloní pixant sota un pi. El diccionari d’Enciclopèdia Catalana el defineix així: m i f desp Persona de ciutat que va al camp els caps de setmana o a les vacances. Massa neutre, pel meu gust, malgrat l’etiqueta de despectiu. Estirant del fil, el naturalista Martí Boada va establir tota una taxonomia d’aquests turistes urbanites que els capa de setmana surten a voltar pel país: camalluents, petapins, saltamarges, passabardisses, xuxumeus… A València també s’han de sentir dir pixavins, en el sentit que ara diríem de pixar colònia, és a dir, gent de ciutat molt finolis que quan van a pagès no saben on són. Al segle XVIII era un malnom habitual entre els veïns de l’Horta. Els valencians de la capital comparteixen el malnom amb els de Gandia, també amb el mateix sentit de gent molt refinada. I per aquelles coses de la llengua, pixaví també és el nom de les libel·lules a Castelló. Per Catalunya en diem espiadimonis o damisel·les. Finalment, també hi ha el malnom de Can Fanga, que és com en diuen els gironins dels del Cap i Casal quan Barcelona encara tenia la rambla sense urbanitzar. Cal recordar que una rambla és això, un lloc per on baixa l’aigua quan plou molt, encara que ara hagi guanyat el sentit de passeig, tant, que els barcelonins fins i tot s’han inventat un verb, ramblejar, per dir-ne del costum d’anar rambla amunt rambla avall, abans que el turisme ho hagi fet impossible. Si fa no fa, com el rastro de Madrid, actualment sinònim de mercat al carrer d’objectes de segona mà, i en el passat, el nom d’uns carrers amb forta pendent per on baixava un rastre de sang des dels escorxadors fins al Manzanares. Fa 500 anys n’hi havia fins a tres de documentats a la zona on avui es munta el Rastro.

Totes aquestes paraules (camacu, mig-ouet, pixapins, pixavins…) són el preu que han de pagar els veïns de qualsevol gran ciutat per haver oblidat la connexió amb el passat, amb la natura i la pagesia, i també és la revenja dels pobles petits amb les armes dels petits: l’humor i la ironia. Tot i això, alguns han acabat fent-se seu el malnom i reinvindicant-lo com a senyal d’identitat, com ara la penya Els Pixavins del FC València.

I alguna cosa de tot això hi ha en els principatins i els catalunyesos. Sempre que he sentit aquests termes ha sigut en boca de valencians i balears, amb mitja conyeta, com una manera de reivindicar la seva catalanitat i, alhora, com una resposta a certa prepotència o aire de superioritat que a vegades se’ns escapa als catalans de la comunitat autònoma de Catalunya. Si fa no fa, com els barcelonins que es passegen pel territori.

Els termes principatí (del Principat de Catalunya, per si no havíeu lligat caps) i catalunyès neixen de dues realitats: la necessitat de diferenciar una part dels catalans (vegeu l’apunt pantalla plana – dinosaure) i la necessitat d’establir un nom per a la nació, qüestió encara no resolta (llegiu, si encara no ho heu fet, Qüestió de noms, de Joan Fuster, 1962). I així, podem establir l’ordre següent: balears, valencians i principatins, i les Illes, el País Valencià i Catalunya, noms que lliguen amb l’actual sistema de tres comunitats autònomes, i catalans i Països Catalans per referir-nos a la suma de totes tres. Enginyós, si més no.

Ara bé, si els valencians viuen en l’ambigüetat que el gentilici de la capital és el mateix que el de tot el país, i per tant un alcoià és valencià tot i no viure a la capital (com si diguéssim que un gironí és alhora barceloní), per què amb el gentilici de català no ha de passar el mateix?, per què no pot designar la part i el tot alhora? No seria el primer cas. 

Per mi, ara per ara, els principatins i els catalunyesos els guardo al costat dels camacus i els mig-ouets.