llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

‘Los últimos días de Sylvia Plath’, de Jillian Becker

0

El títol és literal. Becker, o Jillette, que em permeteu dir-vos Jillette, vella amiga?, descriu els darrers dies de la vida de Sylvia Plath, quan fugint d’un pis buit es refugia a la casa de l’amiga amb els dos fills. És la seva experiència directa, que s’estira endavant i endarrere més enllà dels dies del títol, cap a les converses anteriors i cap a l’enterrament de la Sylvia i la mort de Ted Hughes. S’estira endavant i endarrere per fer-hi cabre tota una vida. Los últimos días, recuerdos de conversaciones, el funeral, después, levemente sucia i mito. Una altra mortografia, com en diria Abel Cutillas.

Foto: Sylvia Plath i Ted Hughes, per Rollie McKenna (1959).  

És un llibret curt, 78 pàgines encara no. És un llibre intens. És una obra intel·ligent, ben plantejada. És un homenatge a una amiga, una resposta al món literari, un atac a un home, una recerca a través d’uns quants poemes, l’enderroc de dos mites que no havien de ser i, també, una justificació de l’autora. Justifica perquè l’escriu. Ni que ella no ho digui clar, que expliqui que ho fa per les males interpretacions que el món literari ha fet de les seves paraules sobre Sylvia, hi ha un fantasma que recorre tot el llibre: si no hauria pogut fer res per salvar l’amiga aquella nit, i es justifica explicant que Sylvia no volia ser salvada, que només ho hagués endarrerit uns dies, que no s’imagina què hauria pogut fer de diferent… Però sobretot és un atac. Per això és breu, com els bons pamflets o manifestos.

S’agraeix la ironia de certs passatges. Un bon exemple d’humor britànic a càrrec d’una sud-africana és l’exclamació “una família amb sort!” que tanca el paràgraf sobre la participació del pare de Hughes en la primera guerra mundial. Ben col·locat per desfer l’argument del dolor amb una rialla. Poc humor hi ha en aquestes pàgines, i molta sinceritat.

‘Retrobar l’ànima’, d’Esteve Miralles, a Masquefa

0
L’Esteve Miralles presenta un dietari al poble on va néixer, Masquefa, l’ha titulat Retrobar l’ànima, i va guanyar el premi Marian Vayreda 2012. 

Comença així: “Ens hem embarcat en un ferri modest que ens porta a la Toscana. Ella fa l’intent de dormir, i jo intento arrencar aquest quadern de notes. M’he fet el propòsit de retrobar la meva ànima, i he decidit que l’he de retrobar escrivint;”. 

Així que esteu convidats a girar els ulls cap a la vostra ànima de la mà de la literatura i amb les paraules i els gestos del seu autor, a la biblioteca municipal dissabte que ve.

En podeu llegir una entrevista a càrrec de Bernat Puigtobella al Núvol. Teniu l’enllaç aquí al costat.

sínia – nòria

4
Les paraules no s’estan mai quietes, viatgen per la llengua com nosaltres ho fem per la vida i van deixant un camí darrere seu. Penso per exemple en l’humil màrfega. En origen, un sac que s’omplia de palla per fer-lo servir de matalàs, habitual dels pastors. A través de l’excursionisme, les màrfegues van sortir del seu àmbit original i es van incorporar a l’equipatge d’alpinistes i agrupaments escoltes. Amb la popularització de la muntanya i l’acampada, la màrfega ha evolucionat, i si bé fa la mateixa feina ja no és un sac ple de palla, sinó un rotlle de material aïllant. Els menys habituals en diuen esterilla, copiant el castellà, esclar. Però la màrfega no s’ha quedat quieta, perquè ara no es fa servir només per dormir-hi a sobre. Ha fet un altre salt. Ara és habitual de les classes de ioga, pilates, fitness… Que lluny que ens queda la màrfega de palla del pastor. De la borda al DIR. Llàstima que la definició del DIEC no reculli les últimes etapes del viatge. 

Més paraules. Més camins. 

Un viatge semblant va fer fa temps la coixinera. En aquest cas, per la semblança, no per la funció. De la funda per protegir el coixí es va passar a la bossa per anar a buscar el pa. A casa quan era petit la coixinera del pa encara era habitual. Ara no fa pas gaire, algun forn de pa regalava coixineres de cotó a la clientela, per evitar les bosses de plàstic i alhora fer-se promoció. No han tingut gaire èxit. I la paraula encara menys. Els clients demanaven la bossa del pa. I és que quan un ús es trenca, costa déu i ajut recuperar-lo.

De vegades els camins es perden i, amb sort, tornen a aparèixer uns metres més enllà. Ara fa uns anys, amb l’auge dels tatuatges (o dels tatoos), es va posar de moda la henna, pronunciada amb hac aspirada. I ves per on, aquest mena de pòlvores de fulles seques per tenyir els cabells, les ungles i les celles o fer dibuixos sobre la pell, ja era coneguda a ca nostra a l’Edat Mitjana. De fet, apareix al Tirant lo Blanc. Amb l’article àrab enganxat i l’hac aspirada adaptada a la fonètica catalana: alquena.

“Los labis tenia vermells com a coral e les dents molt blanques, menudes e spesses, que parien de crestaill. E stava més admirat de les mans, que eren d’estrema blancor e carnudes, que no s’i mostrava hos negú, ab los dits larchs e afilats, les ungles canonades e encarnades __que mostraven portar alquena__, no tenint en res negun defalt de natura.” (capítol CXIX)

Totes dues surten al DIEC, però henna et remet a alquena. Ara bé, quants cartells heu vist que facin servir alquena? 

Finalment, arribem a l’última etapa d’aquest viatge, la que dóna títol a l’apunt. La sínia és una màquina per elevar aigua, habitual als camps catalans des de l’edat mitjana. La paraula ve de l’àrab, igual que la noria castellana. Mossèn Alcover ja es lamentava al Diccionari català-valencià-balear de la desaparició de les sínies, al voltant dels anys 20 del segle passat. Que és només uns quants anys més tard de l’aparició dels primers parcs d’atraccions a Catalunya. El primer a Barcelona és del 1853 i estava al passeig de Gràcia, amb una primera muntanya russa. El Parc d’Atraccions del Tibidabo, construït entre el 1899 i el 1901, va néixer amb els autòmats, l’avió i els miralls (Parcs d’Atraccions de Barcelona, de Ròmul Brotons. Editorial Albertí. Barcelona, 2011). La primera ferris wheel es va construir el 1893 a Chicago, i la  riesenrad de Viena, al Prater, és del 1897. Al Tibidabo la primera no va arribar fins el 1953. En fi, l’associació entre l’antiga sínia i la nova atracció sembla evident, com en el cas de la coixinera, tant per al coixí com per al pa. I sembla lògic el desplaçament d’una paraula que designa un objecte en extinció cap a un ús modern, com en el cas de la màrfega. Ara bé, quan una paraula entra a la nostra llengua per un camí nou, els parlants no acostumen a desfer el camí, com ha passat amb la henna.

La nòria és un castellanisme evident. Tot i això, en molts casos els manlleus com aquest són útils per designar conceptes nous. Res a dir. A mi el que em desagrada és que en català no sapiguem construir referències, camins nous, que sempre la millor solució sigui adoptar el manlleu. El camí de la sínia de pagès a la del parc d’atraccions no existeix. Els parlants no relacionen l’una amb l’altra. És el camí que va triar el castellà en el seu moment. Amb la gran majoria de parlants amb qui ho he comentat, en canvi, l’atracció els recorda una roda, com en anglès. Potser ja és hora de fer l’esforç de superar els anys d’imposició del castellà en l’esfera pública i recórrer els nostres propis camins. 

‘Fin’, de David Monteagudo

0

D’aquesta novel·la, per damunt de l’estil i els diàlegs, em quedo amb la trama, amb la mà de l’autor darrere dels fets i els personatges, amb la sensació que t’està manipulant, que et fa anar cap aquí i cap allà, per on ell vol. Quan llegim, ens avancem al que llegim. Ho fem sempre, ni que sigui de forma inconscient. No ho podem evitar, forma part de l’ànima del lector.

I així, quan t’explica que una colla d’amics que fa anys que no es veuen tornen a quedar 25 anys després, ara en la quarantena, en una casa a la muntanya per jeure al ras i veure les estrelles, i fa parlar els personatges, que s’avergonyeixen d’alguna cosa, tu fas hipòtesis i després, sense fer-te cas, ignorant-te, te les desmunta, o te les confirma… et sembra dubtes, t’obliga a fixar-te en coses per fer-te malpensat… Com en una novel·la negra, que et fan canviar de sospitós a cada capítol, I per tant et descriu un present d’hipòtesis… I al final, al final de tot, et queda una mica de mala sensació, demanes explicacions clares. Hi falta l’escena final de les novel·les d’Agatha Christie: tots els sospitosos reunits en una sala i el detectiu que ho aclareix tot. El final et deixa una mica perdut, com el final de Lost.

Algunes escenes desprenen molta força, molta tensió, com la del tigre, o la dels “galgos”, cap al final del llibre.

“Ginés enmudece. Amparo está inmóvil, con los brazos a la altura de la cabeza, petrificada por el pánico, cerrando los ojos en una contracción de todas sus facciones, abriéndolos de vez en cuando para mirar hacia abajo y ver que la tortura no ha acabado, que el horror sigue fluyendo a su alrededor. En realidad, lo que la rodea, a la altura de sus caderas, no es más que una profusión, una abundancia tal vez excesiva, un oleaje de lomos curvos y ondulantes, en los que se marcan una a una las vértebras. Pero las aguas, en su avance, las aguas pardogrisáceas, se abren y rodean a la aterrorizada mujer sin apenas tocarla.”

M’he fet la meva interpretació dels fets, és a dir, m’he construït la meva metàfora (l’he buscat en la gent i no en els extraterrestres), però si l’autor no ha volgut apostar per cap final, jo tampoc no ho faré. Bona lectura.

Un any – moltes hores

0

M’agrada llegir. M’agrada que un autor m’atrapi, que la novel·la em segueixi quan no estic llegint, que m’encengui l’ànsia d’esgarrapar vint minuts d’on sigui per continuar la lectura. Quan llegeixo no tinc la sensació d’estar perdent el temps. La part dolenta és que em genera la necessitat de treure les lectures fora, de comentar-les… i acabo parlant sol mentre camino. Entenc perfectament el sentit dels clubs de lectura. Són alliberadors. Però sóc massa com sóc jo per alliberar-me a mi mateix. Així que penjo apunts en un blog. L’anonimat és reconfortant.

Els meus apunts busquen transmetre la meva experiència -és lògic, oi?- al voltant d’un llibre. No parlo de l’autor ni situo el context de res ni faig cap sinopsi de l’argument. No em documento sobre cap moviment literari, època històrica o vida que va valdre la pena viure. Només l’obra. Tampoc no sento la necessitat de seguir un guió. Això sí, m’he marcat tres normes: destacar el que m’ha agradat del llibre i els motius per llegir-lo i no deixar-lo abandonat, copiar-ne un fragment perquè el lector del blog es pugui fer una idea de l’estil i citar el traductor sempre que n’hi hagi. Bé, de fet, les tres normes les he trencades en algun moment, però, que coi, per això és el meu blog. Sobre els fragments, com que moltes de les obres s’han publicat en múltiples edicions, prefereixo no citar editorial, any i pàgina. Totes les edicions són bones. Així que prefereixo dir-ne el capítol, o no dir-ne res, o a vegades citar l’editorial i l’any.

Més d’un cop, m’he sentit ben assegut en el lloc comú de la torre d’ivori. I em rebenta. Parlar de llibres mentre a fora el món es mou. Una paradoxa. Així que he anat seguint el país amb poemes (Cau de llunes, el 8 de març; Quatre paraules i una tria, pel Dia Mundial de la Poesia; Llibertat, el dia de la vaga general; No tingues por, pels 19 anys sense Guillem Agulló; Assumiràs la veu d’un poble, per l’Onze de Setembre), un recull de piulades a Twitter per la Primavera Valenciana, les recomanacions habituals per Sant Jordi (La meva llista), la mort d’Emili Teixidor (En homenatge, les seves paraules) i una exposició al CCCB (Herta Muller i el cercle viciós de les paraules).

Del febrer del 2012 fins avui he compartit idees sobre Sam Savage, Roberto Bolaño, Maria Mercè Marçal, Michel Houellebecq, Narcís Comadira, Gabriel Ferrater, Kavafis, Carles Riba, Miquel Martí i Pol, Joan Daniel Beszonoff, Joan Margarit, Albert Camus, Obrint Pas, Virginia Woolf, Josep Maria de Segarra, Esther Tusquets, Herman Hesse, Enrique Vila-Matas, Emili Teixidor, Joan-Lluís Lluís, Herta Muller, Gabriel García Márquez, Agustín Fernández Mallo, Lawrence d’Aràbia, Georges Perec, Vicent Andrés Estellés, Alexandre Dumas pare, Mark Twain, Ismail Kadare, Don DeLillo, Manuel Vázquez Montalban, Yasunari Kawabata i Abel Cutillas.

De tot plegat, una conclusió. Penso continuar fent-ho. Un any més, si es pot. Un bon grapat d’hores. 

2012 – 2013

2

L’1 de febrer del 2012 va arrencar aquest blog amb la intenció de penjar un apunt sobre llengua divendres si divendres no, fugint de l’alliçonament, sense terminologia espessa (ep, si pot ser), tocant de peus a la llengua, mirant de provocar reflexions. 

El primer apunt precisament va ser sobre blog o bloc, com l’hem d’escriure? Al darrere n’han seguit 32 més. La majoria al voltant de parelles de paraules, ja siguin sobre etimologia (paperina-papelina, xoriço-botifler) o sobre la interferència del castellà (cadàvers d’ocells-animals morts, mate-glaçada), en el lèxic i en la sintaxi (lo que-que dius que què?). Algunes vegades m’he recolzat en una paraula per reflexionar sobre alguna cosa més abstracte, com ara la llengua estàndard (llongada–la part de la platja de sorra més dura que mullen les onades, fenoll-fonoll) o els jocs de paraules, aquelles estranyes relacions que els parlants establim amb els mots (nightingale-martingala, pantalla plana-dinosaure, paper d’alumini-paper de plata, adéu-a reveure). També he fet un cop d’ull a les definicions dels diccionaris (matrimoni acadèmic-matrimoni institucional, USB-VHS, jueu-judiada) aprofitant alguna polèmica d’actualitat. I m’he capbussat en la història de la llengua (català-valencià-balear, les normes ortogràfiques-la declaració de sobirania) des del present. El present del país m’ha marcat un apunt (oficialitat de l’espanyol-oficialitat a l’andorrana), però no m’he esforçat gaire a seguir l’actualitat. També he fet descripcions, o buidatges, com els que vaig dedicar a Dalí i Astèrix (Dalí 1919-1920, les llengües d’Asterix-les llengües de Goscinny, les llengües de Goscinny-les llengües d’Astèrix). I fins i tot em vaig atrevir amb un entrevista sobre sociologia amb la professora de la UB M. Carme Junyent, presidenta del GELA, i amb un petit conte per a l’Aparaula’m, en l’any de la paraula viva (pèlag-aparaula’m).

Entre setmana, fora del meu horari habitual, he penjat alguns apunts sobre xerrades, presentacions de llibres i projectes, i també alguns comentaris i notes, i les ressenyes sobre la meva participació en el magazín de Ràdio Barcelona Cadena Ser, Tot és comèdia

A redòs de tot plegat, he anat fent créixer una llista d’enllaços relacionats amb els apunts. Una invitació a continuar estirant del fil de la llengua. Com també ho és aquest apunt. Gràcies.

‘Les normes ortogràfiques’ – ‘La declaració de soberania’

0

La llengua normativa. Què és correcte i què incorrecte. Això ho puc dir? Llengua literària, comuna, estàndard… Expressions lligades al desenvolupament i la normalització de la llengua, un debat obert des de fa anys a la societat catalana, com a mínim des de la famosa polèmica ortogràfica  del 1796 al Diario de Barcelona. Al segle XIX, els literats catalans que es queixaven de la falta d’uniformitat de l’ortografia (també n’hi havia que no) es pensaven que posant-se d’acord amb quatre punts, no gaire importants, n’hi hauria prou per unificar-la. Això ho creia, per exemple, en Claudi Omar i Barrera en un article a La Vanguardia del 17 de febrer de 1892: “¿qué es lo que diversifica hoy los métodos de escribir? Los plurales acabados en as o en es, les terminaciones atx, etx, itx, otx, utx, la aplicación de la ç y alguno otros detalles sin importancia”, com explica Josep Miracle a Història anecdòtica de l’ortografia catalana (Edicions la Paraula Viva, 1976, p. 54). Pompeu Fabra, en un article a La Vanguardia del 22 de març de 1892, va ser el primer a defensar que amb aquests quatre canvis no n’hi hauria prou, que la feina era més feixuga: “He ahí nuestra ortografía: es la castellana con cuatro convenciones impropias de estos tiempos y un sistema de apostrofación que llega a dificultar la lectura de nuestra lengua, ya que según el se marcan elisiones imposibles. Y creen algunos que lo único que hay que hacer para bien de nuestra literatura es “ponernos de acuerdo sobre la forma de escribir les o las, vatx o vaig, meteix o mateix, baixo o baxo y otras fruslerias en que discrepamos”. Como si, por otra parte, no discreparamos más que en cuestiones ortográficas. ¿No discrepamos en algo más importante? ¿Estamos todos acordes sobre cuál ha de ser el moderno catalán literario?”. El debat es pot seguir en esdeveniments com la campanya de L’Avenç (1890), les Bases de Manresa (1892), el Bolletí de mossèn Alcover (1901), el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906)

Foto: Pompeu Fabra, per Ramon Casas. 

El 1907 Enric Prat de la Riba va crear a Barcelona l’Institut d’Estudis Catalans. Quatre anys més tard, el 4 de febrer de 1911, el va ampliar amb la creació de la Secció Filològica i la Secció de Ciències. La Secció d’Estudis Filològics i Expansió de la Llengua Catalana (nom complet) va nomenar una ponència per tractar el tema de l’ortografia. Estava formada per experts de les tres seccions: Antoni M. Alcover, Josep Carner, Frederic Clascar, Pompeu Fabra i Lluís Segalà, per la Filològica; Jaume Massó i Torrents, Antoni Rubió i Lluch i Miquel dels Sants Oliver, per la Històrico-arqueològica, i Pere Coromines i Eugeni d’Ors, per la de Ciències. Les Normes Ortogràfiques van ser aprovades pel plenari de l’Institut d’Estudis Catalans després de moltes reunions i publicades el 1913. 

Amb la publicació de les Normes Ortogràfiques, s’havien definit dos fronts clars: els que n’eren partidaris i els antinormistes, organitzats al voltant dels Jocs Florals i, a partir del 1915, de l’Acadèmia de la Llengua Catalana. Entre aquests, algunes personalitats com Narcís Oller, Victor Català, Apel·les Mestres, Josep Pin i Soler…, i el més combatiu, Francesc Matheu. Prendre partit per les Normes de l’Institut, per les Regles de l’Acadèmia (1916), o per cap, és una decisió lingüística però sobretot patriòtica, ideològica. Fixem-nos en un article a Ilustració Catalana (3 de gener de 1916, p.14): “Per amor a la Llengua uníuvos tots, y entre tots fèu lo qu’ella fretura. Posèuhi’l cor tant com el cap. L’interès de la Llengua està per sobre de tot interès particular, per sobre de tota vanitat. Fèmli tots homenatge y subjectèmnos als seus manaments.” 

El text té tan sols catorze pàgines, de les quals quatre són el pròleg. S’hi recullen vint-i-quatre normes. Són les que, de manera força reduïda, enumero a continuació, respectant la terminologia de l’època:

1. Plurals en -es i terminacions verbals en -es, -en, -em, -eu.

2. g davant e i i.

3. h etimològica.

4. Els nexes grecollatins ph, th, ch i rh s’escriuen f, t, c o g, i r.

5. La i asil·làbica (semivocal) rere vocal s’escriu i. Quan no sigui asil·làbica o sigui una i tònica no accentuda gràficament, s’hi posa dièresi (hi ha quatre excepcions).

6. La conjunció derivada del llatí et s’escriu i.

7. Ús de l·l.

8. Davant b, p i m s’escriu m. Davant f s’escriu m (conserven n els prefixos con-, en- i in-). Davant n s’escriu n o m segons la pronúncia. Davant c i t s’escriu mp. Davant altres consonants s’escriu n.

9. La preposició derivada del llatí apud s’escriu amb.

10. q davant u asil·làbica, amb dièresi davant e i i.

11. Mots erudits amb s o ss segons el llatí. El prefix trans- sempre amb s.

12. El so de s sorda que, seguint un criteri alhora etimològic i tradicional, tothom convé a representar per c davant e i i, s’escriu amb ç davant a, o i u. S’accepta s i ss en els mots d’origen àrab. No cal escriure ç davant de consonat ni en principi de paraula.

13. La x (pronunciada cs, c o gz) s’escriu x. El so de x palatal es representarà per x en general i per ix darrere a, e, o o u quan no siguin diftongs.

14. b d g a final de paraula en mots erudits i derivats. Darrere consonant o darrere vocal no accentuada, b d g o p t c segons el derivat. Darrere vocal accentuada, sempre p t c.

15. A fi de mot, -tx en derivats com despatxar, la resta de casos -ig.

16. Accent greu i agut. S’accentuen els mots aguts acabats en vocal més -s i -n, i els mots plans en què la vocal tònica és una i o una u seguida de vocal (estudía) Accent diacrític: s’accentuen els dos mots que puguin portar confussió (sò i só), excepte si un és neutre (sà i sa).

17. Davant de vocal o h es trenca la contracció al, del.

18. S’admeten els pronoms en, et, es…, al costat de me, te, se…

19. S’usaran les formes sil·làbiques (plenes o reforçades) davant de vocals (porti els llibres). Les asil·làbiques, en combinacions de verbs i pronoms (mira’m), combinacions de pronoms (me’n dóna), preposició i article (entre’ls dits) i, facultativament, en monosíl·labs (que, no). Sempre acostades a la paraula anterior i separades per un apòstrol.

20. Hi, ho són invariables.

21. Distinció entre li i l’hi.

22. No s’admet els-e, ens-e, en-e, amb-e.

23. Guionet entre el verb i els pronoms àtons, o l’apòstrof si és una forma enclítica asil·làbica.

24. No s’escriurà pera sinó per a.

Cada punt va ser objecte de debat i discussió. En sis mesos, del juliol al desembre del 1912 es van redactar tres versions de les Normes. S’ha d’entendre que les Normes eren la base del que havia de ser l’ortografia de la llengua catalana, per tant, havien de recollir el màxim d’adhesions. Per aquest motiu i per les discussions de la ponència no van ser exhaustives, només tractaven les qüestions indefugibles, però no era el punt final de la feina de codificació, sinó més aviat el punt de sortida o, més exactament, els fonaments, la base de l’edifici ortogràfic, com explica Josep Miracle (p. 261), “La Secció de Ciències no havia demanat sinó una avançada, un canemàs, una guia, unes normes. I això ja era una realitat”. L’objectiu final era la plena modernització de la llengua catalana. 

En resum, que preparant aquest punt pel centenari de les Normes no he pogut evitar comparar la polèmica del 1913 amb l’actual sobre la Declaració de sobirania: les discussions bizantines al voltant d’una paraula, les crides a la unitat per part de les dues parts, els posicionaments personals, la sensació general de garbuix… 

Les Normes es van imposar, amb el temps i no sense dificultats, perquè resolien una necessitat de la societat i, a més, la resolien d’una manera entenedora i directa. Si la Declaració de soberania s’imposa ha de ser per les mateixes raons. Això sí, cal que tinguem clar l’objectiu final, com el tenia Fabra quan debatia sobre si escriure vaig o vatx