llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

‘El rol de les llengües dels alumnes a l’escola’, de M. Carme Junyent

0

La professora M. Carme Junyent presenta avui al vespre a Masquefa El rol de les llengües dels alumnes a l’escola, un llibre fruit d’un llarg treball d’investigació a les escoles de la comarca de l’Anoia. 

Si esteu cansats de les polèmiques habituals al voltant del paper del català a l’escola, dels exabruptes del ministre Wert i les desqualificacions barroeres, i busqueu una mirada nova, que us obri la perspectiva i que estigui ben fonamentada, aquest llibre us oferirà un bon dibuix d’on som i de quines potencialitats tenim.

Al juny, vaig penjar en aquest mateix blog una entrevista a l’autora. N’extrec un paràgraf:

“Bàsicament, s’han d’aconseguir tres objectius: que ningú se senti marginat per parlar una llengua, que ningú s’avergonyeixi de la llengua que parla i que tots els nens s’acostumin a la idea que al món es parlen moltes llengües i que totes són igual de bones i importants.”

Si esteu interessats en qüestions de sociolingüística i en voleu saber més, cliqueu a l’enllaç de la Xarxa CRUSCAT a la columna del costat.
 

paper de plata – paper d’alumini

0
Sobre l’últim apunt, m’han arribat alguns comentaris pel sistema antic, és a dir, pel sistema conegut com “ara que et veig…” i no me’n vull estar de fer-los arribar aquí. 

 

A l’últim apunt vaig comentar que hi ha força paraules que més que descriure un objecte el que fan es distingir-lo d’un grup més gran. 

I en el menjar trobem molts casos de parelles que es defineixen a la contra, com ara les següents:

   vi blanc – vi negre
   raïm blanc – raïm negre
   botifarra blanca – botifarra negra
   botifarra cuita – botifarra crua
   mongeta tendra – mongeta seca
   pernil salat – pernil dolç
   carn blanca – carn vermella
   peix blanc – peix blau
   …

En el cas del vi, per comentar-ne un, ni el vi blanc és blanc, sinó més aviat grogós, ni el vi negre és negre, sinó més aviat vermellós. És un exemple clar del que he explicat abans.

Un altre cas, diferent, és el del títol. De petit sempre n’havia dit paper de plata, i ja ho sabia que no era pas de plata. A poc a poc es va anar imposant el nom de paper d’alumini, que era més exacte. Sospito que a través de l’etiquetatge comercial. I no fa tant vaig descobrir que el paper d’alumini no sempre està fet  d’alumini, sinó que pot estar fet d’un aliatge d’estany, plom i bismut.

Així que, ja em perdonareu, però preu per preu em penso saltar l’exactitud i tornar al paper de plata de quan era nen i feia el riu del pessebre amb els pares.

‘Los mares del sur’, de Manuel Vázquez Montalbán

0

Aquest agost, era a la platja, amb
la parella, i en un quiosc entre
xancletes i pulseres amb tots
els noms vaig trobar l’edició
de butxaca d’una novel·la
del Carvalho en una columna
de llibres. No n’havia llegit res,
i estava bé de preu, i no hi
havia gaire a triar. I així, cada
matí, quan sortia el sol, agafava
la Renfe fins a Sants, a treballar,
i al tren devorava les
investigacions de Carvalho
i Biscuter enmig d’un pseudoaroma
de classe treballadora que
recordava molt per sobre el de
la novel·la.

foto: www.vespito.net

M’ha encantat. El paisatge humà, fantàsticament detallat. L’inici, el mangui Bocanegra, tota una època. La novel·la es va construint sola, personatge sobre personatge. Res d’extravagant. Potser el millor sigui el retrat humà. I els diàlegs. I les situacions en què es troben els personatges, tan descriptives com la descripció del seu entorn. Per mi, Carvalho ha estat l’agulla amb què Montalbán ha anat cosint tot el patchwork de la narració. I el final, un 10. Un bon exemple de com és pot acabar amb un punt d’intensitat quan tota la trama ja s’ha descobert i explicat. 

Destacar que per trobar l’origen d’uns versos relacionats amb el cas, più nessuno mi porterà nel sud, Carvalho ha de recórrer a un professor valencià, Beser, a través d’un amic comú, Fuster. La discussió que tenen tots dos sobre la paella m’ha fet agafar una mena d’enveja: jo també vull xerrar de cuina a la cuina amb dos bons amics! Fantàstic quan qualifica la ceba a la paella de catalanada. Avui he fet un experiment. He posat el vers al google. Entre les pàgines en català, la primera entrada el cita com un vers de Leopardi. Encara rai que és una web sobre la revolta medi ambiental a les terres de l’Ebre. La primera cita a tota la xarxa és un blog mexicà, elaborat des de Metepec, que fa servir la foto i el poema del sicilià Salvatore Quasimodo (ara sí), complet, per il·lustrar un comentari sobre… la renúncia de Fidel Castro a la presidència de Cuba! Bé, suposo que són dos suds, diferents, però sí, són el sud d’alguna altra cosa. Quin paper el de la literatura: adornar textos polítics. En tot cas, és la mort dels professors bojament valencians que acumulen llibres i llibres a casa i un fort coneixement enciclopèdic al cap.