llegir-escriure

He de confessar que he necessitat unes quantes pàgines per relaxar-me i passar-m’ho bé amb la lectura. Capítols curts, cada un dedicat a un pis i un o més personatges: el pintor de marines (Bartlebooth), el constructor de puzles (Winckle), l’àvia empresària, el virtuós treballant amb les mans, el pintor d’èxit al seu estudi (Hunting)… De vegades adornat amb la vida dels progenitors, dels germans i fins i tot dels avis. I d’altres vegades la descripció d’un quadre el porta a explicar-ne la història que hi ha pintada. Tot plegat demana un esforç per situar cada personatge i per recordar la seva història quan torna a aparèixer. Per contra, les històries estan molt ben narrades, i les segueixes assaborint cada mos. Llavors et pots relaxar i deixar-te endur per la veu del narrador. I el que podria ser una obra monumental impossible de pair esdevé, com diu Auster, un llibre prodigiosament entretingut que t’enganxa història rere història, mentre vas lligant caps. 

“Piso de los Louvet en el primero derecha. Una sala de estar de altos ejecutivos. Paredes tapizadas de cuero color habanos; chimenea empotrada de hogar hexagonal con un fuego pronto a arder; equip de alta fidelidad integrado: radio, magnetofono, televisor, proyector de diapositivas; tresillo de cuero almohodillado. Tonos leonados, canela, pan tostado; mesa baja cubierta de baldosines pardos con un centro que contiene dados de póquer, varios huevos de zurcir, un frasquito de angostura, un tapón de champán que es en realidad un encendedor; una cajita de cerillas de solapa publicitaria procedente de un club de San Francisco, el Diamond’s;  escritorio estilo barco, con una lámpara moderna de importación italiana, armazón de metal que permanece estable casi en qualquier posición; alcoba de cortinas rojas con una cama enteramente cubierta de pequeñísimos cojines multicolores; en la pared del fondo, una acuarela de gran tamaño representa a unos músicos que tocan instrumentos antiguos.” (inici del capítol XXXVII, dedicat als Louvet)

Cap al final de la segona part reprodueix el capítol dels puzles del començament, i llavors ja estàs segur que no estàs llegint una novel·la sinó completant un trencaclosques. Això sí, amb una peça de menys. Al capítol fa una llista de personatges, cada un associat a una acció o una actitud. És com una pila de peces del puzle. El gran jugador apila les peces per colors i també per la forma. Normalment, comença buscant les peces amb un costat pla, o dos. Tot i que Perec també ens explica que es pot començar pel centre, però que és més complicat. L’últim capítol és la resolució del puzle. La descripció detallada d’on era tothom i què feia en el moment de… Glups, potser ja parlo massa.

M’ha encantat la història de l’estafa a Sherwood (capítol XXIII). És fantàstic com va construint tota la trama. I és genial el gir final. Llavors entens que el nom del protagonista no és cap atzar. Aquest capítol contradiu la filosofia del puzle: cap peça no té valor per si sola. 

La part negativa és que m’ha obligat rebaixar l’entusiasme amb què havia llegit el Nocilla dream, que ha perdut allò que en podríem dir frescor, novetat… És a dir, que m’ha fet adonar que tinc tantes lectures pendents…

Em va enganxar el títol. Hauria d’haver desconfiat quan, atret pel personatge, vaig llegir a la solapa de Rebelión en el desierto que aquest era una versió resumida de Los siete pilares…; un resum. Quan vaig abandonar la lectura a la pàgina 488 (de 930) feia massa pàgines que ho havia entès. Llavors ja m’havia deixat enganyar per l’edició de butxaca de Zeta Bolsillo per 9 euros. És un llibre massa ordenat, cronològicament; massa repetitiu, i poc literaturitzat, per dir-ne així. Potser hi falta la mà d’un bon editor que el conduís en el viatge de la vida al paper.

Foto de portada de ‘Los siete pilares de la sabiduría’, de Zeta Bolsillo Aventuras. 

El terme que la comunitat jueva ha demanat que es retiri del DRAE, sense èxit, és el següent:

Judiada

1. f. Acción mala, que tendenciosamente se consideraba propia de judíos.

2. f. p. us. Muchedumbre o conjunto de judíos.

El primer problema d’aquesta definició és que acción mala és massa general, permet massa interpretacions.

Al Diccionari castellà-català d’Enciclopèdia, judiada es tradueix com a jugada; mala passada, però també, en primera accepció, com a juevada, paraula que no apareix al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC). En tot cas, els dos termes són més clars que no la simple acción mala del DRAE. I l’exemple hi ajuda: “Me hizo una judiada, em va fer una jugada”.

I és que una part important de les definicions són els exemples, que permeten situar la paraula en un context i serveix de guia a l’usuari que recorre al diccionari per aclarir un dubte.

A part d’això, encara que la definició inclogui l’adverbi tendenciosamente -és a dir, que exposa una idea de manera parcial-, es pot sentir molest un jueu? És evident que sí des del moment que n’han demanat la retirada. En la meva opinió, el pitjor de la definició és que algú pugui considerar que és un terme actual, no una paraula d’un ús antic, nascut en un context social ja desaparegut. És a dir, segons el DRAE, seria correcte un titular d’un diari actual que digués que una acció militar d’Israel a Cisjordània és una judiada.

Dins de l’entrada judio del DRAE tenim un exemple de definició que, ni que sigui circumstancialment, sí que situa la paraula en el seu context:

judío de señal:

1. m. judío a quien se le permitía vivir entre cristianos, y se le hacía llevar una señal en el vestido o tocado para que fuese conocido.

No crec que aquesta accepció ofengui cap jueu, ben al contrari, et permet entendre el context social en què es feia servir i la persecució històrica del poble jueu. Tot i això, és incompleta. Per exemple, no em permet saber si dels jueus que van viure sota el règim nazi i duien una estrella groga a la roba en puc dir judíos de señal o no.

Com he dit, al DIEC no hi surt juevada, però a l’entrada jueu hi trobem l’accepció següent:
 

3 m. i f. [LC] [HIH] Usurer, persona que no mira sinó el guany, dit abusivament.

En aquest cas, un altre adverbi, abusivament, matisa el caire negatiu de la paraula. La definició no és ambigua, però torna a fallar el context historicosocial.

Aquest concepte, el del jueu com a usurer, no surt al DRAE.

Tant en un cas com en l’altre, tant en judiada com en jueu, la solució no és espurgar, fer veure que les paraules no existeixen com si el que volen dir tampoc no existís. El diccionari reflecteix la realitat i, per tant, tots els aspectes de la realitat, els positius i els negatius. No té sentit un diccionari només amb termes positius. El diccionari ens ha d’ajudar a entendre. La solució no és espurgar sinó explicar més. No entenc les reticències a introduir en les definicions marques com vulgarisme o en desús, i no entenc perquè les defincions no poden incloure el context històric o social en què van néixer.

Per exemple:

Judiada

Acción con ánimo de causar perjuicio, jugarreta, trastada, que tendenciosamente se consideraba propia de judíos en la España medieval i del Siglo de Oro. Actualment en desuso.

Jueu

Usurer, persona que no mira sinó el guany, dit abusivament arran del fet que a l’edat mitjana els cristians no podien prestar diners i per tant els únics banquers eren els jueus. Actualment en desús.

Bé, no cal dir que les definicions es poden millorar.

Finalment, i parlant de termes pejoratius, no m’he pogut estar de buscar al DRAE i al DIEC polaco o polac, a veure què en deien. Doncs m’he quedat amb un pam de nas, els polacs no sortim en cap dels dos diccionaris. Estic indignat, és com si ens fessin el buit.

Curiosament, al DRAE he trobat una accepció de polaco que no m’esperava:

7. m. C. Rica. hebreo (? del pueblo semítico que conquistó y habitó la Palestina).

M’encanten els diccionaris perquè sempre em sorprenen.

Feia temps que em volia llegir el primer llibre d’una trilogia innovadora que havia de canviar el destí de la literatura –en espanyol si més no– (uf).

L’arrencada m’ha enganxat. Històries curtes amb cap i peus, metàfores en un pim-pam, històries curtes només amb tronc, paisatge compartit que s’anirà obrint, anècdotes explicades amb mirada periodística, cites sobretot científiques… I també, és clar, un enfilall de personatges, detallats amb quatre pinzellades, com les sabates, bambes i botes que pengen d’un om, en una carretera solitària (US50) delimitada per un puticlub a cada punta… Els paisatges i els personatges es van introduint a poc a poc, de tal manera que tot i que no en saps gaire cosa no et perds, encara que l’última referència estigui sis o set capítols enrere. És a dir, que està molt ben construïda.

El primer, Falconetti –Fernández Mallo devia seguir Hombre rico, hombre pobre–, disposat a travesar la US50 a peu. Pat Garret carreteja una maleta plena de fotos i fa que Samantha s’emocioni. Peter, admirador d’art a París, viu en un contenidor. Humberto porta un camió fins que es retira a un magatzem de roba vella. Hans talla carn a Carson City i perd les botes. William inventa el Planxat Extrem. Jorge Rodolfo està fascinat per Borges fins que deixa d’estar-ho i li construeix un monument per “subscripció popular”. Samantha es pinta les ungles i espera un príncep que va arribar i se’n va anar. Quatre rosses surfistes –dues de naturals i dues de tenyides– perdudes pel desert d’Almeria. Fernando toca la guitarra en una benzinera com a ambaixador d’un microestat: Ergaland & Vargaland. Clark té una visió per intoxicació amb taronjada i deixa la Sherry, amb qui se n’havia anat per fer el mateix en un altre lloc. La Margaret vol pintar la tapa del primer disc de Sinestro Total (una cançó d’aquesta banda va inspirar el títol). Hannah s’autoedita la poesia i la reparteix de franc, i es topa amb el Ted i se’n van a viure sota terra. Ernesto Che Guevara se’n va a fer el guiri al Vietnam i acaba mort. Kenny és feliç vivint en un aeroport i és ambaixador d’Ergaland & Vargaland. Josep dissenya tapes de claveguera amb entusiasme mediterrani.

“Tumbados en la cama, mientras miraba un punto fijo de la pared, le contó que después de haber trabajado en un banco en L. A., había heredado inesperadamente, así que dejó el trabajo. Su afición por las fotografías le venía del banco, por culpa de ver tanta gente; siempre imaginaba cómo serían sus caras, sus cuerpos, en otro contexto, más allá de la ventanilla, que también era como el marco de una fotografía. Pero tras haber cobrado la herencia, su otra afición, el juego, lo había llevado a perderla casi en su totalidad. Ahora se dirigía al Este, a New York, en busca de más fotografías, Aquí, en el Oeste, siempre andamos a vueltas con los paisajes, le dijo, Pero allí todo son retratos. Sherry no supo qué decir. Él abrió la maleta y le fue dando las fotos. Barajada en uno de los tacos encontró el inequívoco rostro de su madre. Sonreía agarrada a un hombre que, entendió, era el padre que nunca había llegado a conocer. Cayó sobre el pecho de Pat y lo abrazó fuertemente. A partir de ahí, él se quedó muchos días más, ella ya no le cobraba, le preparaba la comida y no salían de la habitación. La noche en que Pat se fue el Mustang no le arrancó, pero consiguió parar a un camión que iba hacia Kansas. Por la mañana, tras descartar que se hubiera caído al pozo, o que hubiera ido a Ely a por tabaco, ella se puso a esperarlo hasta que anocheció con la vista fija en el último punto divisable de la US50. Cuando ya no pudo más, sentada en el capó del Mustang se echó a llorar. Se repasa los labios en el retrovisor y la maquilladora le avisa, ¡Salimos al aire en 1 minuto! Nevada TV hace el especial Prostitución en Carretera. Acercan el micro y le preguntan, ¿De qué cosa te sientes más orgullosa, Sherry? El amor es un trabajo difícil, contesta, amar es lo más difícil que he hecho en toda mi vida.”

Intercalades entre les històries hi ha les cites firmades amb nom i cognom, gairebé totes de caire científic o filosòfic, sempre tècniques. Aquestes cites marquen la direcció de les històries que vénen després (algunes vegades ho he vist molt clar, d’altres gens, així que…). És com si l’autor de Nocilla dream hagués enfilat tot un reguitzell de llibres de contes, els hagués tret els títols i hagués mantingut la cita del començament. Dir que és una transposició de principis científics a exemples socials potser és fer-ne un gra massa. 

En la última història, la que explica en Josep, la de l’home que va trepitjar la Lluna en un poble de Lleó, converteix en Kenny amb el narrador del llibre i n’explica l’estructura. A més, en Josep aclareix al lector, abans d’explicar l’última història, que tot el que havia explicat fins abans era mentida, però aquesta no…

M’ha encantat el capítol 8 (per dir-ne d’alguna manera). La història en si, per absurda, que de tan absurda encaixa en aquest món com les fitxes del tetris: el catàleg de marques de xiclet i les seves característiques. I també les crítiques del llibre d’eminents diaris i personalitats abans que aquest s’acabi.

El mapa del final el trobo una fantasmada de cap a peus, és a dir, que no li trobo ni cap ni peus. I a sobre no es veu bé per culpa de com està lligat el llibre.