llegir-escriure - Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

llengua – escola

Publicat el 29 de juny de 2012

“Ningú s’ha d’avergonyir de la llengua que parla”

M. Carme Junyent és professora de Lingüística General a la Universitat de Barcelona i presidenta del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA). Fa anys, aquest grup va començar el projecte d’inventariar les llengües que es parlen a Catalunya. En van registrar unes 240. El projecte es va acabar, però l’inventari continua obert. La continuació d’aquell estudi és el projecte de recerca El rol de les llengües de la immigració a l’escola, ja que el pati del col·le és un bon punt de trobada de la diversitat lingüística que ha portat la immigració. El divendres 1 de juny va presentar el projecte a Masquefa.

foto: anoiadiari.cat

En què ha consistit el treball de recerca?

Com que volíem saber què s’ha de fer amb les llengües a l’escola vam pensar que el millor era preguntar-ho a la gent implicada. Així que vam entrevistar tots els directors de primària i tots els professors de secundària de l’Anoia, a més de membres de les associacions de mares i pares d’alumnes (AMPA) de tots els pobles i els regidors de Cultura i Educació de tots els ajuntaments que tenen escola. A tots se’ls va repartir un qüestionari per conèixer quines llengües es parlen a la seva escola i com creuen que s’han de tractar. En total, més de mil qüestionaris contestats. A més d’un centenar d’entrevistes enregistrades. Això són un munt d’hores. Recopilar aquesta informació ha suposat un any i mig voltant per tota la comarca, amb una mitjana de tres visites a cada poble.

Per què vau triar la comarca de l’Anoia?

Perquè la vam considerar representativa. A l’Anoia hi ha una mica de tot, realitats diverses, Masquefa no té gaire a veure amb Tous, ni la Llacuna amb Vilanova del Camí. Hi ha tot de situacions diferents. Ara estem preparant una segona part de l’estudi a la Selva, que també és una comarca diversa: Lloret, Santa Coloma de Farners, Amer… I allà fa més temps que tenen immigració a l’escola. Així podrem comparar els resultats amb l’Anoia.

Quins resultats heu tret de les enquestes?

Encara estem analitzant molta informació, però ja podem fer uns primeres consideracions. Podem avançar tres idees: els pares i els professors tenen visions diverses; els regidors tenen una idea prou clara de les llengües que hi ha al seu poble, i això vol dir que hi ha un interès, i les respostes dels professors no t’orienten gens cap a una banda o una altra, no coincideixen, n’hi ha que diuen que no cal fer res i n’hi ha que pensen que han de ser presents a tot arreu, i no tenim una explicació d’aquesta diversitat.

Potser els professors no ho tenen clar perquè és un fenomen bastant jove.

Potser sí. Per això l’objectiu de l’estudi és elaborar unes recomanacions per a les escoles.

Els professors saben quins llengües es parlen a la seva escola?

No gaire. M’he trobat un professor de secundària que deia que al seu institut els nens parlen marroquí… No sabia que no existeix cap llengua que es digui marroquí. Al Marroc s’hi parla àrab i amazic. O n’hi ha que et contesten “llengües africanes”, però no sé ni quantes ni quines. I això que, tot i que no ho tenim comptat, a l’Anoia es deuen parlar entre 70 i 80 llengües.

Hi ha gaires prejudicis sobre les llengües?

Es relaciona immigració amb conflicte, de tota mena. Jo crec que no va unit. Tot depèn de la percepció que es tingui de la conflictivitat. Hi ha instituts que estan per sota de la mitjana catalana en immigració i en canvi parles amb els professors i et diuen que estan igual o per sobre. L’únic institut de la comarca que està per sobre és Calaf. Els instituts de Piera, Vilanova del Camí i Montbui estan per sota de la mitjana i en canvi, quans els ho preguntes, et diuen que estan igual o per sobre. Hi ha molt de mite en això dels percentatges d’immigració. És un tòpic. En canvi, amb els regidors no és així, tenen una visió més exacta.

També hi ha el tòpic de l’anglès. Hi ha una unanimitat radical que tothom ha d’aprendre anglès. Això no es discuteix, I a molta gent l’anglès no els servirà per res i en canvi altres llengües sí que els podrien servir. Com que tothom vol aprendre anglès, hem deixat de banda altres llengües que ens podrien ser útils.

Quin és el grau d’implicació de les escoles en les llengües del seus alumnes?

Hi ha diferents graus. Hi ha algunes escoles en què els alumnes immigrants reben classes de la seva llengua materna. Això es fa a través del Departament d’Ensenyament de la Generalitat. I s’aprofita per fer classes de català als pares. Són pocs casos. A gairebé tots les escoles i els instituts, les llengües només hi tenen una presència simbòlica. Per exemple, tenen cartolines al passadís en què es diu bon dia en sis o set llengües. Això és bastant general. S’hauria de passar d’aquí a la possibilitat d’incorporar-les a l’ensenyament, en totes les assignatures. Per exemple, a la classe de música, cantar cançons en llengües estrangeres; a la classe de medi, explicar d’on vénen els topònims, com el de Masquefa, que ve de l’àrab i vol dir terra fèrtil… Aquesta idea entre els professors ha tingut bastant de rebuig, segons els qüestionaris que els vam passar. Sobre això d’introduir la diversitat lingüística a l’escola, ara estic a punt de treure un llibre que es dirà El rol de les llengües a l’escola, en què es podran trobar tota mena d’activitats per treballar les llengües a classe. També hi ha un diccionari de manlleus, ordenat de tres maneres diferents: per ordre alfabètic, per llengües i per temes, per treballar l’origen de les paraules i saber d’on vénen.

Quina seria la finalitat d’incorporar les llengües de la immigració a la classe?

Bàsicament, s’han d’aconseguir tres objectius: que ningú se senti marginat per parlar una llengua, que ningú s’avergonyeixi de la llengua que parla i que tots els nens s’acostumin a la idea que al món es parlen moltes llengües i que totes són igual de bones i importants.

Si en voleu saber més, llegiu-vos la següent entrevista, en què M. Carme Junyent parla del futur del català, de les llengües del món, del bilingüisme enfront del multilingüisme i de la responsabilitat dels parlants.

http://www.anoiadiari.cat/entrevista/7471/l-unic-imprescindible-per-salvar-el-catala-es-que-s-usi-i-es-transmeti

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

‘Aiguafang’, de Joan-Lluís Lluís

Publicat el 22 de juny de 2012

Es pot escriure un conte com els d’abans i situar-lo en un futur immediat? Es pot traçar una història de conte de fades en un ambient gris i sinistre, del qual gairebé no en sabem res i el que en sabem és per contrast? Es pot escriure un conte d’aires medivals amb un soldat, un pagès de remença i una fetillera rodamón, per exemple, i dir-ne l’assassí, l’esclau i l’oreneta?

El que ha fet en Joan-Lluís Lluís a Aiguafang és estripar tòpics (com ara què és un final feliç?, quins són els bons i quins els dolents) o reescriure una tradició (jo en conec l’europea, però podria ser la japonesa, com surt en algun moment de la història)… El resultat és un relat construït pam a pam, centrat amb els personatges, donant moltes coses per fetes per centrar-se amb les essencials, cosit amb capítols curts que t’inciten a continuar llegint… La història sembla deslligada, tu t’ho passes bé quan veus com les peces van encaixant, se’t va obrint la perspectiva a poc a poc i quan l’has acabat sembla que tot sigui clar, evident… de fet, sembla que no hi hagi història.

Publicat dins de Construint la República de les Lletres | Deixa un comentari

Emili Teixidor. En homenatge, les seves paraules

Publicat el 20 de juny de 2012

Sempre que m’arriba la notícia de la mort d’algú, el primer sentiment és de sorpresa, encara que sapigués que feia temps que estava malalt. És inevitable. El segon, en canvi, és incontrolable. Cada cop un record diferent. Aquesta vegada, de color carbassa. A l’Emili Teixidor el vaig descobrir amb Retrat d’un assassí d’ocells. El retrat d’un personatge -que no és el nen protagonista-, d’un paisatge i d’una societat. Un entorn que a poc a poc s’anava obrint davant dels meus ulls, ple de renoms i malnoms, de dobles sentits i metàfores, d’ocells, llocs i persones. Llavors, a través del nen i del seu amic, la memòria va anar enrere fins a Dídac, Berta, i la màquina de lligar boira, que havia llegit ben d’hora a la col·lecció dels Grumets de la Galera, si no em falla el cap. I en un parell de matins d’estiu, entre una calor com aquesta i un aire que la calmava, en vaig fer una relectura que em va tornar a enganxar. El van seguir els contes de Sic transit, Gloria Swanson, embolcalladors, un devessall de llengua, i l’Emili Teixidor va passar a formar part de la meva llista d’imprescindibles.

Després el vaig retrobar a les ones, amb un espai a Els matins de Catalunya Ràdio en què avaluava els llibres que comentava segons el grau de dificultat. Era genial. Et donava criteris i et permetria distingir, cosa imprescindible, més enllà del discurs que el valor d’una obra és subjectiu, idea on s’agafen els mediocres per autojustificar-se. És clar que ell era sempre respectuós amb totes les obres i autors, encara que se li notava quan un llibre no li acabava de fer el pes. A més a més, també parlava -i és l’únic que conec que ho ha fet- de carrera lectora, és a dir, de no llegir a la babalà sinó d’organitzar les lectures com una progressió, un aprofundiment, en el teu hàbit de lector. Suposo que això li devia venir del seu vessant de mestre i pedagog.

Quan acabi el que tinc entre mans, ja he tret del prestatge el Retrat… S’imposa una relectura. En homenatge, les seves paraules.

Publicat dins de Construint la República de les Lletres | Deixa un comentari

mate – glaçada

Publicat el 15 de juny de 2012

Arran del comentari de J. J. Riudoms a l’apunt anterior, m’ha vingut a la memòria una botiga de Masquefa, a la triple cruïlla dels carrers Major, Escoles i Montserrat, un edifici de façana rodona on anava a fer fotocòpies per als treballs d’escola quan feia els últims cursos d’EGB, al començament dels 80. Hi venien tota mena de petits electrodomèstics. Allà vaig caçar una conversa al vol que llavors em va fer pensar molt. El propietari i dependent, en Josep Benet, despatxava una senyora que volia comprar una bombeta per a un llum de peu que feia servir per llegir. N’hi havia de tres classes: les normals, de vidre transparent; les blaves, que llavors es deia que eren les millors per llegir, i les glaçades, “bé, jo en dic glaçada, perquè això de mate…” Mate és el que deia la capsa, que estava només en castellà, no cal dir-ho.

Si busquem mate a l’Optimot, trobarem que ho tradueix per mat, que segons el DIEC vol dir sense brillantor, sense lluïssor, i posa com a exemples argent mat, or mat, mineral mat. Cap referència a les bombetes. En canvi, si hi busquem glaçar, trobarem l’accepció següent: “Llevar la transparència (d’una cosa). Glaçar un vidre.” Tampoc no fa referència a les bombetes però s’hi acosta molt.

Del comentari d’en Josep a la senyora en vaig aprendre dues coses. La primera, que podia triar. Que més enllà del que hi havia escrit a la capsa, del nom diguem-no oficial, si una paraula no l’havia feta meva no l’havia de fer servir per força. La segona, que aquesta tria s’ha de basar en el meu instint lingüístic, en la llengua que tinc interioritzada. No n’hi ha prou de consultar un diccionari i agafar la traducció que dóna com a bona. Els diccionaris vénen després, primer som els parlants.

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

‘El mal de Montano’, d’Enrique Vila-Matas

Publicat el 8 de juny de 2012

Escric això perquè em rebenta llegir i oblidar. En aquest cas, tinc un problema afegit: com mantenir al cap un argument d’idees, una trama sense acció (la poca de la primera part aguanta la segona i després només en queda algun fil)?. Només tinc símbols d’on poder estirar del fil, si no se’m trenca. L’illa de Pico, el tejido ajado, l’ocell que passa, el vampir, Xile, Detour, Teixeira, la voluntat de personificar la literatura…

Cada part del llibre són un parell d’esglaons amunt en una escala de cargol. Sense deixar el Jo cada vegada et presenta una persona diferent. Cada cop menys narració i més… assaig, reflexió, filosofades, orgasmes mentals…

La primera part du el nom del llibre. És l’eix de la novel·la, un dietari convertit en novel·la: dos conflictes, el pare i el fill, Montano, ferits per la literatura, i una escapada a Xile. Comença amb una pila de cites d’escriptors i una altra pila de reflexions sobre el fet d’escriure, sobre els dobles, el viatge a Nantes…

La segona part és el trencament de la primera. Què és autobiogràfic i què no (segons la veu del narrador), com ha construït la primera part, en quines circumstàncies… Llavors entra un diccionari d’autors que han escrit dietaris… I tot això, que no saps molt bé com agafar-t’ho, enganxa. No sé com s’ho fa, però la lectura enganxa. Potser perquè la tirallonga de dietaristes és com una classe magistral d’alta literatura, i perquè és com un mag que mentre escenifica el seu truc explica com ho fa, i això fascina, però no saps si creure-te’l o si el que t’explica forma part del xou. Recollons de Vila-Matas!

La conferència, la tercera part, descol·loca, ja que comença amb un canvi d’estil, amb un to agressiu, i torna a Tongoy i a Rosa, i no saps què … I el dietari, la quarta part, de l’home enganyat suposo que és el dietari que ens deu, i com ell mateix ens ha advertit, és l’estil en què hi cap de tot, fins i tot el record d‘una nevada d’infantesa o del cacaolat. L’última part, el viatge al cim d’un pic de Suïssa, és un petit dietari d’un viatge.

La confusió progressiva de narrador d’una història, narrador-autor que analitza el que ha escrit, autor-narrador de la seva vida que confessa les seves mentides i autor real que escriu un dietari és total. No saps què creure’t. Al final, l’única cosa autèntica on agafar-te són els noms propis de la literatura, els autors i les seves vides, i les seves cites; al final, l’única cosa real és la literatura.

Em quedo amb la descripció de la cambra i el jardí on va morir Kafka. M’ha fascinat el “diàleg” (?) amb la viuda de Gombrowicz i sobretot l’escena final sota la pluja, l’encarnació de la literatura en una mossegada de realitat (p. 152). M’ha encantat la conversa-atac contra el taxista, i la frase següent: “Odio a la gente que es de una gran bondad porque nadie le ha dada la oportunidad de saber lo que es el mal y entonces elegir libremente el bien.”(p. 83)

Acabo d’escriure això, assegut al sofà del menjador amb el portàtil sobre les cames, i veig per la finestra un ocell que passa volant, potser una merla. Miro de seguir-la amb la mirada, però és més ràpida que els meus ulls, quadriculats per la pantalla. Cap a on deu volar ara?

Publicat dins de Construint la República de les Lletres | Deixa un comentari

Manifest de Girona sobre drets lingüístics

Publicat el 6 de juny de 2012

Què hauria de passar perquè deixessis de parlar amb els teus fills la llengua dels teus pares?

Potser estaries influït pel mite de la Torre de Babel, en què Déu castiga els humans a parlar moltes llengües perquè no s’entenguin. Potser això ha fet que acabis associant diversitat lingüística amb conflicte, ja que és evident que si tothom parlés la mateixa llengua no hi hauria problemes per entendre’s. O potser no t’identifiques amb la comunitat on has crescut, potser la trobes massa pobra i petita, i en fuges, i ho fas abandonant la llengua. O potser consideres que si les llengües són mitjans de comunicació, no té sentit parlar-ne una de petita, amb pocs parlants. O potser és que la teva llengua no és oficial al teu país, i les coses que no són oficials és perquè no tenen valor. Potser és perquè no te l’han ensenyada a l’escola, i les coses que no s’ensenyen a l’escola és perquè no són prou importants. Potser és perquè la teva llengua costa molt d’aprendre, perquè les llengües importants són fàcils i les petites difícils. Potser perquè la poesia, les novel·les, el teatre, les cançons… en la teva llengua no s’han traduït a cap altre idioma, i les coses que no es tradueixen és perquè no són prou bones perquè interessin als altres. Potser és perquè no tens cap diari, ràdio o televisió en la teva llengua. Potser és perquè la teva llengua t’ha donat més maldecaps que una altra cosa i no consideres que tinguis el dret de transmetre el teu patiment als teus fills.

O potser és a l’inrevés, què hauria de passar perquè els fills no volguessin aprendre la llengua dels seus pares?

Potser perquè es pensen que no és cap riquesa, que crea conflictes, que representa una comunitat que no li agrada, que el més important és comunicar-se, que no és oficial, que no s’ensenya a l’escola, que costa d’aprendre, que no s’ha traduït a les llengües importants, que no surt a la tele, que no té el dret de parlar-la…

Per tots aquests prejudicis, alguns dels quals compartim els catalanoparlants, moltes llengües desapareixeran. Contra aquests prejudicis, llegiu-vos el manifest de Girona sobre drets lingüístics.

MANIFEST DE GIRONA SOBRE DRETS LINGÜÍSTICS

El PEN Internacional aplega els escriptors del món. Fa quinze anys, el Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional va fer pública a Barcelona la Declaració Universal de Drets Lingüístics. Avui, el mateix Comitè, reunit a Girona, proclama un Manifest amb els deu principis centrals de la Declaració Universal.

1. La diversitat lingüística és un patrimoni de la humanitat, que ha de ser valorat i protegit.

2. El respecte per totes les llengües i cultures és fonamental en el procés de construcció i manteniment del diàleg i de la pau en el món.

3. Cada persona aprèn a parlar en el si d’una comunitat que li dóna la vida, la llengua, la cultura i la identitat.

4. Les diverses llengües i els diversos parlars no són només mitjans de comunicació; també són el medi en què els humans creixen i les cultures es construeixen.

5. Tota comunitat lingüística té dret que la seva llengua sigui utilitzada com a oficial en el seu territori.

6. L’ensenyament escolar ha de contribuir a prestigiar la llengua parlada per la comunitat lingüística del territori.

7. El coneixement generalitzat de diverses llengües per part dels ciutadans és un objectiu desitjable, perquè afavoreix l’empatia i l’obertura intel·lectual, alhora que contribueix a un coneixement més profund de la llengua pròpia.

8. La traducció de textos –particularment dels grans textos de les diverses cultures– representa un element molt important en el necessari procés de més coneixement i respecte entre els humans.

9. Els mitjans de comunicació són altaveus privilegiats a l’hora de fer efectiva la diversitat lingüística i de prestigiar-la amb competència i rigor.

10. El dret a l’ús i protecció de la pròpia llengua ha de ser reconegut per les Nacions Unides com un dels drets humans fonamentals.

Girona, 13 de maig del 2011

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

cadàvers d’ocells – animals morts

Publicat el 1 de juny de 2012

Això de fullejar el diari al bar és un d’aquells petits plaers dels que no n’era conscient i que ara degusto sempre que puc abans que s’acabin (els diaris en paper, no pas els bars). I fent això em vaig trobar una notícia a El Periódico en castellà que em va fer xiular les orelles, a la pàgina 44 del diumenge 27 de maig d’enguany, en concret el subtítol:

“Investigada la muerte de aves en la Ciutadella”
“Los cadáveres de una oca i cinco patos fueron retirados el viernes del lago”

Intrigat per com ho devien haver traduït, vaig anar al Set Dies a comprar el diari en català.

Un cop a casa, busco per internet els diccionaris de la RAE i l’IEC (del plaer de fullejar un diccionari a la recerca d’un mot només me’n queda el record) i em trobo això:

cadáver. (Del lat. cad?ver). 1. m. Cuerpo muerto.

cadàver m. [LC] [BI] [MD] Cos mort, especialment d’una persona.

El meu instint lingüístic en aquest cas m’ha funcionat. Si més no coincideixo amb l’Institut. Se’m fa estrany que del cos mort d’un animal se’n digui cadàver.

El més interessant és que a la notícia en castellà hi surt quatre cops la paraula cadàver, i en català, el mateix terme ha estat traduït de quatre maneres diferents. Veiem-ho:

“Una oca i cinc ànecs sense vida van ser retirats divendres del llac”
“Los cadáveres de una oca i cinco patos fueron retirados el viernes del lago”

“Quan va veure els animals morts, l’home…”
“Al ver los cadáveres, el hombre…”

“Els agents estan analitzant els cossos per investigar la causa de les
morts”.
“Los agentes estan analizando los cadáveres para investigar la causa de
las muertes.”

“…, restes de matèria orgànica i restes d’animals vertebrats o
invertebrats.”
“…, restos de matèria orgànica i cadáveres de animales vertebrados o
invertebrados.”

Pot ser que el meu instint lingüístic estigui condicionat per les hores i hores de sèries de policies, fbi, csi, brigades especials, forenses, assassins en sèrie i a sou, detectius clarividents, espies impossibles, mentalistes, crims escrits, ments criminals…, en què el cadàver sempre té dues cames i bastanta mala sort. Una influència que ni els documentals de natura d’El 33 o La 2 ni la sèrie Veterinaris poden compensar.

De fet, ja és això. L’ús que fem de la llengua està condicionat pel nostre entorn.

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

Les llengües de l’escola a l’Anoia

Publicat el 1 de juny de 2012

La professora M. Carme Junyent presenta avui, 1 de juny del 2012, a les set de la tarda a la Sala d’Actes de la Societat Recreativa i Cultural L’Alzinar, de Masquefa (pl. de l’Estació, s.n.), el projecte de recerca El rol de les llengües d’immigració a l’escola. Aquest estudi és el resultat d’una enquesta entre tots els directors i mestres de Primària i Secundària de totes les escoles de l’Anoia, a més a més dels membres de les AMPA.

Gela

Publicat dins de Amics, coneguts i saludats | Deixa un comentari