‘Sidharta’, de Herman Hesse
“Això llegeixes ara! Te l’hauries d’haver llegit als vint anys!” Aquest és el comentari que em va fer una amiga de la feina quan va veure que el duia a la butxaca de la jaqueta. De fet, ho diu tot.
Sidharta narra la vida d’un home contemporani de Buda, el sublim. Una vida paral·lela a la recerca del mateix objectiu, la pau interior o el Nirvana, però fora de líders i ideologies, perquè al final el protagonista descobreix que la saviesa no és pot transmetre.
Son pare, de qui només sabem que és un brahman. Un amic de la infantesa que el segueix a la joventut i que després fa de contrapunt a la seva vida. Una meretriu que li ensenya l’amor i també li fa de contrapunt, per si mateixa i perquè li dóna un fill, contra el qual es defineix, i aprèn. Un ric mercader, que li ensenya el Sansara, la part hedonista de la vida. Un vell patró de barca que li ensenya a escoltar el riu. Tots són mestres a qui el protagonista, Sidharta, supera com a deixeble.
El llibre és la seva vida. Fet imprescindible perquè poguem veure com evoluciona. Per això, la infantesa no existeix. Per això, els anys passen ràpid. I els capítols estan titulats, i el llibre dividit en parts, coses del tot innecessàries per si mateixes, però que ajuden a assumir l’evolució del personatge.
Ella se l’havia llegit als vint anys i l’havia colpit. S’entén. De la mateixa manera, quan ja en tens quaranta, les reflexions que Hesse aboca sobre el sentit de la vida i la recerca de la pau interior ja no et poden afectar. Has perdut la ingenuïtat. I encara menys quan fa dir a Sidharta, ja vell, que el seu amic de l’ànima, Govinda, està equivocat; perquè si dediques tota la vida a seguir un objectiu t’obsessiones, et perds moltes altres coses i no l’assoleixes mai. Paradoxa?
De Hesse m’havia llegit Demian. I em va cansar. La història es podria semblar una mica a Sidharta pel que fa a la descripció de l’evolució interior d’un personatge, però en el casa de Demian sí que segueix un mestre, ja que es descobreix a si mateix com un elegit. Ara bé, si vaig entendre alguna cosa de tot el que havia llegit, em va caure als peus al final, quan Demian se’n va a fer la guerra, entra en contradicció amb el seu individualisme i Hesse resol la contradicció amb quatre pàgines.
M’ha recordat (oh, déu meu) L’alquimista, de Coelhlo. Aquest sí que me’l vaig llegir als vint-i-pocs anys. I em va colpir. La manera d’afrontar la vida del protagonista, la fugida, el camí de la fugida. Fins que, uns mesos més tard, em vaig llegir una altra obra de Coelho, una sobre el camí de Sant Jaume de Galícia, El pelegrí, diari d’un mag. I li vaig veure els trucs. I vaig reordenar L’alquimista dins del cap, com si n’hagués fet una segona lectura, i se’m va enfonsar com els peus al fang.
Continuem amb la descripció de la llengua que el jove Salvador 
Masquefa, demanant unes botes d’aigua al pare per poder trepitjar charcus, que el mes ha començat amb pluja dia sí dia no i el pati de terra de l’escola és una font de diversió. Així que el pare li dóna la mà i se’n van plegats a comprar-n’hi unes a Ca la Fàtima, mentre li demana què ha fet avui a classe. No pot badar, que si no la nena ja té els peus dins l’aigua. El pare la renya i aprofita cada reny per corregir-la i remarcar-li que aquí es diu pèlag, que és com n’han dit sempre a casa. Se li rebota i li diu que no amb vehemència, dolguda pels dos renys. Així que quan arriben a casa, amb les botes noves als peus, li demana a la mare com se’n diu d’aquella mica d’aigua que queda al carrer després de ploure, i ella, que és nascuda a Manresa, li contesta que bassal, i la nena que s’empipa i, rient, que no, que es diu charcu i se li tira al damunt a fer-li pessigolles. La mare es defensa tallant la rebelió de soca-rel: Vinga, que faràs tard a l’escola de música. Tota esverada, surt corrents amb les botes d’aigua liles per anar a ficar-se als charcus i el pare corrents al darrere. Se li encèn una llumeta anant cap a escola i li diu a sa filla que li demani a l’Anna, la mestra de música, com en diu ella. L’Anna li somriu i li explica que a casa seva sempre n’han dit pèlag. Esclar, perquè és de Sant Sadurní. Un punt per al papa. L’endemà, la nena de cabells castanys recollits en dues trenes li pregunta a la Mònica, la seva mestra de P5, que és de Lleida ciutat, com en diu d’aquella mica d’aigua que queda al carrer després de ploure. La Mònica li ha explicat que, a casa seva, en diuen toll. I la nena riu quan ho explica als pares, i el pare, ara que ja la té convençuda que charcu no ho diu ningú, li ensenya el diccionari i li llegeix la definició: pèlag m. Mar. Navilis que solquen el pèlag. Un pèlag de dubtes, d’errors. Mar! Com jo! Prooo, un pèlag no és un mar…