llegir-escriure

Aquesta primera part, la de la infantesa i l’adolescència a l’illa de Dominica, et permet establir enllaços amb la seva novel·la més coneguda L’ampla mar dels Sargassos. La finca, algun personatge, la manifestació de treballadors que passa pel davant de casa a la nit… I arribo a la conclusió que, per mi, els sentiments i les emocions estan més ben representats en la novel·la. Sembla com si a l’autobiografia l’autora se sentís més obligada a centrar-se en els fets, independentment que, cal remarcar-ho i no ho havia fet, l’obra està inacabada.

“La fotografía escogida se exhibía en un marco de plata sobre una mesita, ajo la persiana de listones del cuarto de estar de nuestra casa en Roseau. Me gustaba que estuviese sola, en lugar de perdida entre les demás fotografías del salón, porque había muchas. Después me olvidé de ella.

Unos tres años después, una mañana temprano bajé al salón antes de que nadie se hubiese levantado, vestida para ir al colegio; por alguna razón observé atentamente la foto i comprendí con pesar que no me parecía en nada a aquella niña. Recordaba el vestido que llevaba entonces, mucho más bonito que cualquiera de los que tuve después, però los rizos y los hoyuelos debían de ser de otra persona. Los ojos eran los de una extraña. Levantaba el índice de la mano derecha, com en señal de advertencia. Se había movido a pesar de todo. Ignoraba por qué, pues esa niña ya no era yo. Por primera vez cobré conciencia del tiempo, del cambio i del anhelo del pasado. Tenía nueve años.” 

La segona part, Empezó a hacer frío, que arrenca quan amb 17 anys arriba a Anglaterra i al cap del temps en fuig cap a París, és més seca, de frases curtes que obren portes que de seguida es tanquen. Això també passa a la primera, però no tant. L’estil de la narració de la Rhys jove és més de fets, significatius, representatius…, feines, amants (sense nom ni cara), habitacions….

L’obra és curta, 187 pàgines, incloent-hi una tercera part (De un diario: en el Ropemarker’s Arms) de retalls amb què treballava per a l’autobiografia quan va morir.

Del llibre, m’han cridat l’atenció els títols dels capítols, amb el fil que estenen per seguir una vida a batzegades, i la revelació de com va començar a escriure, de la manera que es van ajuntar mitjans i oportunitat, i del valor que ella mateixa els hi va donar, abans d’anar a ensopegar amb Ford Madox Ford. I la veu, és clar. La veu ho és tot. 
 

El títol és divertit, frívol, però els contes si bé són això també són una pila de coses més. El to dels relats és despreocupat, descriptiu i un punt irònic. La llengua és directa. Els títols dels contes donen unitat al conjunt i t’indiquen per on va l’autora: una disecció de les relacions humanes en una societat que genera situacions ben poc humanes, en el bon sentit del terme.

Foto: Ara.cat

Parelles espantades pel que pensi la seva parella, que dibuixen un món dividit entre l’interior personal i l’exterior, on ha d’encaixar, i que fan tot el possible per encaixar i no poden. 

“-Teniu -fa la senyora Salmeron. I allarga una ampolla de vi d’uns nou euros a la senyora Biosca. -Poseu-lo en fresc.

La senyora Biosca inspecciona l’etiqueta i el preu, mig arrencat:

-Ai! No sé per què, em pensava que portaríeu algun vi dels del curset.

Els Salmeron i els Biosca s’han conegut en un curset de tastar vins. Des del primer dia, la senyora Salmeron procurava seure al costat de la senyora Biosca, i la senyora Biosca, al final, els va convidar a sopar. Han vingut molt mudats, els Salmeron. Els BIosca, en canvi, els reben en roba d’estar per casa: ella porta una mena de xandall de color blanc, i ell, texans descosits i una samarreta amb el dibuix d’una ovella negra enmig de tot d’ovelles blanques.

-Maria! -crida el senyor Biosca. S’obre una porteta més petita que les altres, i apareix una minyona. Els Salmeron li donen la bossa i les jaquetes.

-Passeu -els convida la senyora Biosca.

La segueixen escorreguts. S’imaginaven que els Biosca eren rics, això sí, però que tinguessin minyona, ni un pis tan luxós. L’home, justament, sempre va sense afaitar i gasta un mòbil gros i passat de moda. Pertot arreu hi ha baguls antics amb gerros al damunt, llums de peu al costat dels baguls, i sofàs i butaques de color blanc d’esquena als baguls i els llums.

Un nen petit, en pijama de cos sencer, juga a la catifa del menjador.

-Àlvar, ¿què hi fas tu aquí? -pregunta la mare quan el veu. L’alça per les aixelles. -¿Que portes cacona?

-Mira que en saben… -diu la senyora Salmeron, aprensiva, per dir alguna cosa.

La senyora Biosca es col·loca el bolquer a l’altura del nas i l’ensuma.

-Sí que portes caca. Oh i tant que en portes… -I fa petar la llengua de disgust.

-¿Porta una tova? -s’estranya el marit-. Però si l’acabo de canviar!

Ella li traspassa la criatura i l’home també l’agafa per les aixelles, el sacseja, es posa el bolquer a l’altura del nas i l’ensuma. (El senyor Salmeron pensa en el curset de tast.) Es confirma: el nen va brut.

La senyora Salmeron s’estranya que no sigui la minyona l’encarregada del nen, però no ho diu. Segueix la senyora Biosca a la cuina. Sap que hi entén, de restauració moderna, sempre en parla, i s’imagina que soparan tot de requisits. Ha alliçonat el seu home perquè s’empassi qualsevol cosa que els donin sense fer cara de fàstic i perquè, sobretot, si es queda amb gana, calli. Però ja veu que el menjar no pot ser més senzill. Hi ha sopa freda, li sembla, i costelletes de cabrit.”

                                                  (arrencada del conte Aprengui a tastar vins) 

La mala llet implícita en la xerrada dels cooperants, l’haiku del poeta que fa ballar el cap a la dona de fer feines, les atribulacions de dues parelles que fan un viatge organitzat a Tunísia… sembla tot un gran sarcasme, una paròdia… Potser per això els personatges són més personatges que persones, precisament perquè els ha reduït a això.
 
M’ha fet passar una molt bona estona. 

Si bé la lectora és poc corrent perquè aquest adjectiu no es pot enganxar a la reina d’Anglaterra, de fet el llibre explica les coses que li passen, o poden passar, acceptem-ho, a qualsevol persona que s’enganxa a llegir: l’alegria de descobrir un autor nou, i de seguir-ne els seus llibres; les ganes de parlar-ne amb algú; la febre de llegir a tot arreu… Tota l’acció lectora, emmarcada en la vida de palau, excepcional, esclar, és la d’un lector ben corrent, és a dir, que pateix els mateixos mals que qualsevol devorador de llibres. Títol, per tant, exacte i inexacte al mateix temps.
Foto: Alan Bennet fotografiat el 2009 per Murdo Macleod (The Guardian)

 

A tots nosaltres ens fascinen els contes, oi que sí? Bé, o a gairebé tots. Aquesta història té alguna cosa de conte clàssic, no sé…, un aire nostàlgic; un entorn de camps i boscos, i un llac gelat; un protagonista narrador infantil (no és pas el senyor Sommer), que creix i madura i, esclar, reflexiona, i s’explica, i un personatge misteriós, extravagant, tràgic (el senyor Sommer, ara sí), que no entra gairebé mai en contacte amb el protagonista. Tot plegat demana uns dibuixos que l’acompanyin, com els d’El petit príncep, imprescindibles. En aquest cas, les il·lustracions de Sempé acompanyen el transcurs de la novel·la amb paisatges bucòlics esquitxats gairebé sempre amb la figura negra del senyor Sommer. I potser el nom de Sempé no deixa lloc a la portada per a la traductora de l’alemany, Anna M. de la Fuente.

La història del senyor Sommer, com el personatge, queda en un segon pla durant gairebé tota la novel·la. El protagonista s’enfila als avets, i en cau, vola, aprèn a anar en una bici que li va gran, va a classes de piano… i li atrau i encurioseix tot el que l’envolta. I ho explica. Però sobretot ens vols explicar la història del senyor Sommer. Per què? Per què no la història de Carolina Kückelman, la nena que li agradava quan tenia 7 anys? O de la senyoreta Funkel, la mestra de piano, i la seva mare? Doncs perquè ell és l’únic que pot explicar la història del senyor Sommer.

“Cuando nos acercamos a la figura reconocí el pantalón corto, les piernas nudosas, ahora relucientes de la lluvia, la capa impermeable negra con el bulto de la mochila i el paso vivo del señor Sommer. Cuando lo alcanzamos, mi padre me ordenó bajar el cristal. El aire era helado. “¡Señor Sommer! ­gritó mi padre­. ¡Suba! ¡Lo llevaremos!” Yo pasé al asiento trasero para cederle mi sitio. Pero el señor Sommer no contestó. Ni se paró. Apenas nos miró. Siguió andando sobre el granizo, con paso ligero, dándose impulso con el bastón. Mi padre lo seguía con el cotxe. “¡Señor Sommer! ­gritaba por la ventanilla abierta­.¡Suba usted! ¡Lo llevaremos a su casa!” Pero el señor Sommer no se dio por enterado. Siguió su marcha, imperturbable. Me pareció que movía un poco los labios y murmuraba una de sus incompresibles respuestas. Pero no se oyó nada, quizá fuera que los labios le temblaban de frío. Entonces mi padre se inclinó hacia la derecha ­manteniendo el coche al lado del señor Sommer­, abrió la portezuela del copiloto i gritó: “¡Suba ya, por Dios! ¡Está empapado! ¡Se está jugando la vida!”

     Ahora bien, la expresión “Se está jugando la vida” era insólita en mi padre. Yo nunca le había oído decir: “¡Te estás jugando la vida!” “Es una frase hecha ­solía decir cada vez que oía o leía estas palabras­. Y una frase hecha, que no se os olvide, es algo que ha salido tantas veces de los labios y la pluma de todo quisque que ya ha perdido su significado. Es tan tonto ­proseguía, a lanzado­ como decir: “Toma una taza de té, cariño, que te sentará bien!” o: “¿Cómo está hoy nuestro enfermo, doctor? ¿Cree que saldrá de ésta?” Són frases que no salen de la vida sino de las novelas malas y de las películas americanas cursis, y por ello, que no se os olvide, no quiero oíroslas nunca.”

     Así nos instruía mi padre respecto a frases del tipo de: “Te estás jugando la vida.” Y ahora, bajo la lluvia, en la carretera cubierta de granizo, conduciendo junto al señor Sommer, mi padre había gritado por la portezuela abierta del coche una frase hecha: “¡Se está jugando la vida!” Entonces el señor Sommer se detuvo. Creo que fue al oír lo de “jugarse la vida”, y se paró con tanta brusquedad que mi padre tuvo que frenar en seco para no dejarlo atrás. Y entonces el señor Sommer se pasó el bastón de la mano derecha a la izquierda, se volvió hacia nosotros y, con voz clara y fuerte, golpeando el suelo con el bastón varias veces con furor y desesperación, nos gritó: “¡Bueno, pues déjenme en paz de una vez!”

                                                                                   (cap al final del primer capítol) 

Aquesta novel·la breu (133 pàgines, incloent-hi les il·lustracions, en l’edició de Seix Barral) m’ha fascinat fins al moll de l’os (umm, una frase feta) per l’estil, per les petites històries intercalades, per la sensació d’engranatge perfecte que et deixa, per l’emoció que et fibla al final. Un deu.

És una novel·la curta. O un conte. Cinquanta-dues pàgines. Una dedicatòria, dues cites, de Faulkner i Gironda, una mena de situació en primera persona d’una nena de deu anys, un primer capítol titulat N-1 amb un encapçalament: Aquesta novel·la està escrita sense odi (és una novel·la, doncs), i una altra cita de Faulkner, i arrenca el capítol en tercera persona, descriptiu, i el segon, titulat N – 2 i així, en majúscules, 25 DE JULIOL DE 199…, CINC DE LA TARDA. CATORZE ANYS, QUATRE MESOS I UNS QUANTS DIES DESPRÉS, que és l’eix de la novel·la, brutal, i l’N – 3, en què es barregen les dues veus i que acaba amb el treball presentat a sisè de primària sobre Martin Luther King, i un epíleg, en dues parts, de l’editora i la protagonista, i un fi, Mèxic 1996 – Barcelona 2004.

És un dels textos més colpidors que he tingut mai entre les mans. He llegit històries com la d’Elisa resoltes amb una pinzellada, o explicades amb dramatisme acadèmic, esperant que el lector comprengués el drama per si mateix, pel fet. Lolita Bosch ho fa repetint frases clau, construint símbols, barrejant punts de vista, anant endavant i endarrere en el temps, acompanyant els somnis i els records, fent allò tan difícil d’escriure la paraula justa en el moment just. Et prepara, et deixa sense alè i t’arreplega del terra.

“Si una alerta oculta m’hagués protegit el cos en lloc de pretendre ajudar-me a mi i m’hagués salvat i hagués evitat que m’empassés aquell cafè jo sé que tot hauria estat molt diferent, perquè si hagués tingut la més lleu sospita o l’indici o l’oportunitat de veure a través del temps i com l’Ulisses recordar el futur i a diferència d’ell aprendre a amagar-lo probablement hauria distret la meva consciència per evitar que recordés que volia recordar, però un sol instant fou massa tard perquè jo no vaig poder girar el cos i caminar amb la meva esquena tal com vaig intentar fer sense saber cap a on i per això vaig seure i em vaig posar còmode a la cadira i vaig estirar els braços i vaig respirar profundament i vaig beure un glop de cafè i un ocellot i un ocellot tremend em va trepitjar la memòria fins que vaig començar a plorar i em vaig estirar els cabells i em vaig matxucar el dit amb un cendrer per canviar el punt de dolor (…)”

                                                                                 (començament de N – 2)

Llegida a Tres històries europees, al costat i al final de Pingüins i Una, la història de Piiter i Py. Vista a Elisa K, l’adaptació cinematogràfica, dirigida per Jordi Cadena i Judith Colell, amb Aina Clotet d’Elisa.

Tretze contes que gairebé qualificaria de canònics. La majoria es tanquen amb una frase que et fa reinterpretar el que has llegit, sovint amb un somriure i algunes vegades amb una riallada. No vaig poder evitar riure com un imbècil al tren quan vaig llegir les últimes tres paraules (sí, tres paraules) de La solidaritat que va venir de les estrelles; i és que al meu equipatge hi porto moltes xerrades sobre la unitat de l’esquerra independentista. Dit això, els estirabots finals ens podrien fer classificar el llibre com una obra d’humor. Em sembla que ens equivocaríem.

Foto: lletra.uoc.edu 

El to és més net i més clar que el de Serés que vaig comentar fa uns quants divendres, per comparar-lo amb un col·lega contemporani. Les històries, però, també amaguen al darrere reflexions prou amargues i àcides: la dels homes que queien de la Lluna sobre la immigració/explotació/autoodi, o la de l’espantaocells sobre la por/amistat… La reflexió hi és, però en Sánchez Piñol no la fa explícita.

“El meu germà va riure, del iaio i de la seva idea senil de contractar selenites. Era una falta de respecte al iaio i el meu germà també va rebre. (Això em va fer molt feliç.) Però, encara que sembli mentida, unes quantes setmanes després els nostres camps esvan omplir de colles d’homes de la Lluna. No era una idea tan nova com sembla. Altres masies ja ho feien. Suposo que al meu pare li havia costat decidir-s’hi perquè no podia veure ni la gent de ciutat (deia que es pixaven als pins com els gossos a les cantonades), així que és fàcil imaginar quines idees tenia sobre els homes de la Lluna. Però ben miratera inevitable. I va resultar una idea magnífica. Els homes de la Lluna pencaven el doble que els jornalers humans i cobraven la meitat. Va ser la collita més rendible en molts anys. En un tres i no res vam passar de la ruïna a la prosperitat. Jo mai havia vist el meu pare tan content. Fins i tot ballava fandangos al menjador, fent parella amb el pal del’escombra, i si no agafava la iaia era per por de trencar-li els ossos com si fossin de vidre. 

                                                                           Quan queien homes de la Lluna

Torno enrere per fer constar que el conte El rei de reis, i les dues ciutats és anotat com el conte que el corb va explicar a l’espantaocells. És un encert, perquè té el to d’un conte clàssic, potser de les Mil i una nits, o potser Borges… 

Diria que aquests contes tenen una mica del millor del Sánchez Piñol de La pell freda i Victus; el fantàstic i la realitat.

 

I què és el realisme màgic sinó un fet cert que sembla impossible… I on es troba, per tant, aquest realisme màgic sinó en la topada cultural entre Amèrica i Europa. D’aquí costa ben poc fer el salt als generals i dictadors que han sacsejat el continent d’ençà de les successives independències de l’imperi, caricatures de líders polítics, com el Tirano Banderas de Valle-Inclán: “El general Maximiliano Hernández Martínez, el déspota teósofo de El Salvador que hizo exterminar en una matanza bárbara a 30 mil campesinos, había inventado un péndulo para averiguar si los alimentos estaban envenenados, e hizo cubrir con papel rojo el alumbrado público para combatir una epidemia de escarlatina. El monumento al general Francisco Morazán, erigido en la plaza mayor de Tegucigalpa, es en realidad una estatua del mariscal Ney comprada en París en un depósito de esculturas usadas.” Aquí s’acaba la mirada calmada a la història, perquè el següent protagonista és massa proper per mantenir el somriure entre els llavis: “Un presidente prometeico atrincherado en su palacio en llamas murió peleando solo contra todo un ejército, y dos desastres aéreos sospechosos y nunca esclarecidos segaron la vida de otro de corazón generoso, y la de un militar demócrata que había restaurado la dignidad de su pueblo.” I comença una altra enumeració, més quantitiva, que et sacseja per dins: assassinats, exiliats, Xile, l’Uruguai, el Salvador, Guatemala… García Márquez, en el discurs d’acceptació del premi Nobel, l’any 1982, parla de tot Amèrica amb més comoditat de la que nosaltres parlaríem avui dels Països Catalans. Un cop establert el marc, es gira cap a si mateix, “éste colombiano errante y nostálgico”, situat al mig d’una realitat extensa. És fàcil entendre llavors la seva soledat. I posa els peus a Europa, que li ofereix un premi de gran prestigi, a ell, a Amèrica, i li parla d’igual a igual, i li parla de comprensió, i d’originalitat, i de camins propis (on jo m’atreviria a ficar Fidel Castro). Fins que al final del discurs es gira cap a la poesia, feta d’història, màgica i real, i de realitat, històrica i màgica: “A la poesía por cuya virtud el inventario abrumador de las naves que numeró en su Iliada el viejo Homero está visitado por un viento que las empuja a navegar con su presteza intemporal y alucinada. La poesía que sostiene, en el delgado andamiaje de los tercetos del Dante, toda la fábrica densa y colosal de la Edad Media. La poesía que con tan milagrosa totalidad rescata a nuestra América en las Alturas de Machu Pichu de Pablo Neruda el grande, el más grande, y donde destilan su tristeza milenaria nuestros mejores sueños sin salida. La poesía, en fin, esa energía secreta de la vida cotidiana, que cuece los garbanzos en la cocina, y contagia el amor y repite las imágenes en los espejos.” I ho acaba rematant amb un altre nom propi, per mi tan desconegut com el primer, Luis Cardoza y Aragón, i una gran cita i una paraula final que condensa en essència tot el discurs.

Ara, quan totes les lectures de Gabo ens han passat en un instant per davant dels ulls, ja he sentit i llegit algunes veus que volen separar el talent literari de García Márquez de l’ideari polític. Si una cosa deixa clar el discurs de La soledad de América Latina és que això seria com separar els seus personatges de la terra que els va parir.

Per cert, no us perdeu l’exposició de Colita a La Pedrera, Perquè sí!.  

M’han agradat dues coses de la novel·la. Primera, que la narració està esquitxada de bones descripcions i metàfores, sense caure en els tòpics, al límit amb l’emotivitat de llagrimeta fàcil (el títol original és The lovely bones, és a traduir, els ossos preciosos, o encantadors…). Per exemple, com explica la vida de casada de la mare a través dels llibres de la tauleta de nit:

Aquesta novel·la, situada a l’Anglaterra rural de gran finques i en universitats d’allò més tradicionals, sembla la recerca personal del substantiu que defineixi els sentiments dels protagonistes: passió, luxúria, obsessió… en diuen per no dir-ne homosexualitat, acompanyats de verbs com alliberar-se, curar-se… Fins i tot, el protagonista, Maurice, fa servir expressions com “un individuo tipo Oscar Wilde”, o “el execrable vicio de los griegos”. Aquests dos esdevenen referents. La cultura clàssica grega és l’únic lloc que troben on buscar paraules de consol. M’han fet entrar ganes de llegir el Fedó, de Plató. La connexió amb Grècia es fa de manera explícita en un viatge a Atenes de Clive, moment crucial de la trama, però també de manera més subtil en la manera que Clive passa la mà pels cabells a Maurice. En canvi, Wilde és l’amenaça que plana damunt dels seus caps en tot moment. I entremig, la recerca d’un mateix, la negació dels sentiments, la necessitat de ser feliç, l’acceptació social…

L’escola, carrinclona, representada pel seu antic professor, no li ha ensenyat res que li serveixi per gestionar els sentiments; la medicina, representada pel seu metge de tota la vida, no té respostes i tira pilotes fora i ho nega tot, “bobadas, bobadas”; la ciència, representada per un metge innovador que practica la hipnosi, li posa el mirall al davant però no li dóna el que necessita; la família, representada per la seva mare i dues germanes, no li serveix ni de bàlsam; la religió, no cal ni dir-ho…

El que he trobat més interessant de la història és com al voltant de Maurice es va teixint una trama que es va estrenyent i estrenyent… i al final, quan ja veus el drama a tocar… bé, diguem que llavors Maurice agafa el control de la seva vida, cosa que implica renúncies, és clar.

El llibre està farcit de reflexions, d’explicacions sobre el que senten els personatges, i sempre des d’un punt de vista extern del narrador… Per mi, no acaba d’aconseguir reflectir el món interior de Maurice, Clive i Alec; en tot cas, sí que reflecteix bé una època de formes brillants i educades i d’interiors foscos i torturats.

”Aquel nuevo vigor persistía a la mañana siguiente, cuando volvía al trabajo. Antes de su fracaso con Lasker Jones, había considerado su trabajo un privilegio del que no era casi merecedor. Era su medio de rehabilitarse, de poder mantener en alto la cabeza en casa, pero ahora tambíen se derrumbaba, y de nuevo quería reír, y se preguntaba por qué se había identificado con él durante tanto tiempo. La clientela de los señores Hill&Hall pertencía a la clase media-media, cuyo más acuciante deseo parecía el de cobijarse –cobijarse continuamente- no en un cubil de la oscuridad contra el miedo, sino cobijarse en todas partes y siempre, hasta olvidar la existencia del cielo y de la tierra, cobijarse contra la pobreza y la enfermedad, y la violencia y la mala educación, y en consecuencia contra la alegría; Dios introducía esta retribución. Veía en sus rostros, com en los de empleados y socios, que jamás habían conocido la verdadera alegría. La sociedad les había abastecido con demasiada largueza. Jamás habían luchado, y sólo en la lucha se engarzan el sentimentalismo y la lujuria per dar amor. Maurice habría sido un buen amante. Podía haber dado y tomado auténtico placer. Pero en aquellos hombres los impulsos estaban desligados; eran fatuos u obscenos; y en aquel momento, él despreciaba menos lo último. Allí venían a pedirle la tranquila seguridad de un seis por ciento. Él replicaba: “No puede usted combinar el alto percentaje con la seguridad… Eso no puede lograrse”; y al final, dirían: “Qué le parece si invierto la mayoría del dinero al cuatro por ciento, y dejo uns cien para arriesgar?” Hasta de la especulación hacían un pequeño vicio; no en gran escala, por miedo a desorganizar su mundo doméstico, pero sí lo suficiente para demostrar que su virtud era fingida. Y hasta ayer se había rebajado ante ellos.”

                                                                                              (final del capítol XLII)

Per caracteritzar els personatges, als primers capítols el narrador relata els mateixos fets que viuen Maurice i Clive des dels seus dos punts de vista, i així podem apreciar les diferències de caràcter que els portaran per camins diferents. I també en podem apreciar l’evolució en els canvis de nom: de sr. Hall a Maurice, de sr. Durham a Clive i de Scudder a Alec, en aquest darrer cas de manera explícita. 

Que quina conclusió en trec de tot plegat? Doncs que com va dir Oscar Wilde, la millor manera d’evitar una temptació es caure-hi.

Traducció de l’anglès de José M. Álvarez Flórez i Ángela Pérez Gómez, que no surten a la portada

Les novel·les escrites expressament per a nens poden caure per un pendent carregat de sucre (tot i que, de fet, això és un risc general). Hi ha una tendència a considerar el món infantil un món dolç i alegre, de color de rosa i arc de sant Martí, imatges que no tenen gaire cosa a veure amb la realitat que viu la mainada. Aquest món ensucrat està en la mirada de l’adult que observa els nens jugar i s’hi compara, no pas en els ulls de la canalla. I els escriptors que ho han entés són els que ens han deixat les obres i els personatges més recordats. Penso en Peter Pan, en Alícia, en Tom Sawyer… I ja veurem si Matilda entra en aquest club o no.

Foto: Roald Dahl fotografiat per Stephen Hyde / Rex Feature

La història va anar com va anar. Ja ho sabem. I tenim motius de sobra per empenedir-nos. Però… i si hagués anat al revés? I si haguessin sigut els asteques els qui amb sis vaixells haguessin arribat a Fisterra uns quants anys abans que Colom a Guanahani? Com a punt de partida enganxa. La ucronia* es basa a imaginar com podria haver sigut el que no va ser, i aquest plantejament implica en si mateix una relectura crítica. 

En Tísner presenta el relat en primera persona; el planteja com les memòries d’un dels protagonistes, l’Opoton, el vell del títol. Això té l’avantatge que entres directament en la cultura asteca. No és la veu d’un antropòleg que ens explica com eren; és la veu d’un asteca que se sorprèn de tot el que ha vist i de com han canviat les coses. I així, des de la primera pàgina, des de la primera línia, ens convida a canviar el nostre punt de vista sobre la normalitat de les coses, com per exemple que el més natural és comptar de vint en vint, que aquest número és la base de tot.

M’ha encantat el començament: “Ara ja tinc vint vegades quatre anys i quasi només hi veig amb els dits, amb la polpa dels dits”.

*ucronia Desenvolupament imaginari d’un fet històric com si hagués tingut lloc realment. (Gran Diccionari de la Llengua Catalana, d’Enciclopèdia Catalana)

Foto: Tísner fotografiat per Eloi Bonjoch (ILC, 1993).

 

Abans, fa temps, hi havia novel·les que acabaven amb el casament de la protagonista, i d’això en deien un final feliç. Orgull i prejudici, que es podria titular perfectament Darcy i Lizzy, tot i que no sona tan bé, respon a l’esquema de noia coneix noi, noia perd noi, noia recupera noi, però a l’Anglaterra rural del segle XIX, entre calesses, balls amb militars de casaques vermelles i molta gent desenfeinada.

La veu narradora ho sap tot i a tot el que passa hi fica cullerada. Els personatges s’expressen en els diàlegs, esclar, però després de deixar-los parlar, la veueta es fica pel mig a dir-hi la seva, a explicar-nos perquè la Jane ha dit tal cosa, o perquè el Darcy estava tan enravenat… Tots els gestos són analitzats, i tots poden ser malinterpretats, i encara més per nosaltres, que no en sabem res de com s’ha de correspondre una invitació a dinar amb gentilesa i de quines actituds són escandaloses, per exemple. Sort de la veueta narradora que ens va guiant. La trama es desenvolupa sense sorpreses. Endevines qui s’enamorarà de qui. I quan hi ha un tall prou profund en la història que no veus com es podrà cosir (i llavors l’interès és descobrir-ne la manera, perquè la intuició ja et diu que allò NO POT acabar així), llavors, oooh, apareix la casualitat: un viatge que no es pot fer, un destí alternatiu, una visita que s’allarga…

Foto: Retrat colorejat de Jane Austen sobre un dibuix de la seva germana Cassandra.

He demanat al company de pàgina que em cedís aquest divendres per dedicar l’apunt a l’última lectura que vaig fer de Josep Maria Castellet i Díaz de Cossío (Barcelona, 15 de desembre de 1926 – 9 de gener de 2014).

Els sis personatges del títol, que comparteixen amb l’autor els temps adversos, són Manuel Sacristán, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Fuster (i Espriu), Alfons Comin i Terenci Moix. I a cada un dedica un subtítol: Història d’una amistat, Les ferides del temps, La passió per la literatura, Una conversa i quatre xafarderies, Un discurs interromput i A la vora del Nil, Terenci Moix coneix el general Líster.

Em pensava que eren unes semblances a l’estil dels homenots d’en Pla, i no. Castellet fa una cosa curiosa, sobretot al primer capítol: per descriure els altres se situa ell, l’observador, en el centre i a partir del seu moment personal ens traça el dibuix dels personatges. El millor és que no intenta ser sentenciós, ens ofereix la seva experiència parcial i fragmentada, com gairebé totes, i ho fa amb un estil amable, sense rocs a la faixa.

Foto: www.escriptors.cat