llegir-escriure - Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

Arxiu de la categoria: A la recerca del geni de la llengua

ferrar oques – trencar l’olla

Publicat el 4 de juliol de 2014

L’espai natural d’afirmació i creixement d’una llengua és la conversa, la tertúlia, una taula, els amics al seu voltant, escarxofats al seient i amb tot el temps del món…

A Masquefa fa temps que cada dijous el Francesc Estruch, de cal Pere Llec, convida els amics a reunir-se una estona al Casal o a l’Hotel, a sopar, fer-la petar, riure, fer memòria… La majoria membres honorables de la generació del Baby Boom, organitzats a través del whatsapp.

I gairebé sempre als sopars del dijous a Masquefa la llengua pren presència de manera discreta. I jo, únic filòleg de la colla, en prenc apunts mentals. Excepte ahir, que els vaig passar al paper. I avui m’he animat a traslladar-los a la pantalla.

D’expressions d’aquelles dels avis, que ara amb prou feiens es diuen, en coneixia unes quantes, però ahir em van sorprendre amb una surrealista ferrar oques, que és el que es preguntava quan algú volia saber si algú altre tenia feina: “què fas demà al matí, ferrar oques?”. Algú hi va afegir que això es deia amb un matís picant, ja fos sexual o viciós, que no tots els de la taula van reconèixer.

Més tard, un va aparèixer amb un cafè amb gel, que bé podria ser un suau, és a dir, un cafè amb gasosa. I es va encetar el debat de si també es podia fer amb sifó, possibilitant denegada amb vehemència. “Un suau es fa amb grasiosa!”, amb accent a la o, que és com n’havíem dit tota la vida abans de la interferència del català escrit, i per això a la taula es reinvindica amb orgull.

No recordo com vam acabar parlant de bestioles com les cuques de llum i els dragons, que abans se’n veien més, i dels sabaters, que caminen per sobre de l’aigua, i d’una mena de cucs, de pell metàl·lica, que es cargolen quan els toques: les senyorites.

D’aquí es va passar al món de quan érem canalla, i als jocs infantils, com el Pare Carbasser, habitual de les nits d’estiu, quan es prenia la fresca a la porta de casa. Un preguntava “El Pare Carbasser quan va venir de la guerra va portar…”, i a partir d’aquí havies de descobrir què era fent preguntes i no es podia contestar ni si ni no, ni blanc ni negre, ni or ni plata. I si t’equivocaves havies trencat l’olla, igual que a cuit amagar quan deies el nom d’algú que no era, i llavors havies de tornar a parar.

I també com l’arri arri tatanet, anirem a Sant Benet, comprarem un… I aquí és quan algú diu un formatget. I hi intervinc per explicar que jo deia un panellet, i que també havia sentir a dir a Manresa un vitanet. En aquest punt no hi va haver consens…

I d’altres paraules que ens van acompanyar de petits, com el puntax, el nom d’un estri per fer punta al llàpits, substantiu invariable. Llavors desconeixíem que Puntax era una marca comercial.

I, en fi, vam aconseguir tancar la nit sense parlar ni del Barça ni del Procés.

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

topònims – falses etimologies

Publicat el 20 de juny de 2014

Sempre havia pensat que el Sudan, l’Estat que hi ha al sud d’Egipte, es deia així per això, perquè estava al sud. D’acord, no tan al sud com Sud-àfrica, però sí al sud del límit (polític, mental) que va establir l’imperi Romà al voltant del Mediterrani (d’aquí el nom). I quan el 2011 el sud del Sudan es va independitzar amb el nom de Sudan del Sud, vaig trobar repetitiu el nou topònim. És clar que si el nom vingués del sud, en castellà hauria de ser Surán. Ja ho vaig pensar en el seu moment, però com que el castellà fa Sudáfrica, amb d, com en català…

Una cosa semblant pensava sobre Manhattan. Havia sentit mil vegades que li deien la Gran Poma. Bé, gairebé sempre en castellà, la Gran Manzana. I ho associava sense ni pensar-hi amb el valor urbanístic que aquesta paraula té en castellà, és a dir, amb una gran illa de cases. De fet, que no és això el que és aquest barri de Nova York?

Doncs bé, com ja deveu haver deduït, ni el Sudan té res a veure amb el sud ni la Gran Poma amb l’urbanisme.

El nom de Sudan ve de l’àrab Bilad-al-sudan, el país dels homes negres, segons el web d’etimologia de la llengua anglesa http://www.etymonline.com. I com acostuma a passar més sovint del que ens pensem, el nom no li van posar els mateixos habitants del país, sinó els seus veïns. En aquest cas, historiadors i geògrafs àrabs, que en van dir així del “territori situat al sud del desert del Sàhara, comprès entre el massís etiòpic i la costa atlàntica i limitat al sud pels altiplans dels Grans Llacs i la selva equatorial”, segons la Gran Enciclopèdia Catalana.

El nom de la Gran Poma per referir-se a Nova York ve dels hipòdroms i les curses de cavalls. El millor premi per a un cavall que ha corregut bé és això, una poma. Per associació, als anys 20 del segle passat, el millor premi per a un joquei era córrer a l’hipòdrom de Nova York. Aquest era el gran somni, la gran ambició, la gran poma. Al periodista esportiu John Fitz Gerald li va agradar l’expressió i va titular així la seva columna hípica al New York Morning Telegraph. Ell mateix va explicar la metàfora en el seu primer article: “La Gran Poma. El somni de qualsevol mosso que hagi muntat un pura sang i l’objectiu de qualsevol joquei. Només existeix una Gran Poma i és Nova York”. Més tard, els músics de jazz van popularitzar la metàfora, tocar a Nova York era la seva gran poma. I als anys 70 una campanya de l’ajuntament va divulgar l’expressió per tot el món. Així neixen les paraules i les expressions.

He tret la història de http://www.guiadenuevayork.com, però hi ha una pila de webs que l’expliquen.

Els parlants establim analogies entre les paraules, per com sonen, o per la manera d’escriure-les (ara ve, deia jo; que vol dir moro, afegia l’avi)…, i sovint ho fem només per divertir-nos, com un joc (en cap cap cap el que cap en aquest cap). I algunes vegades ho fem de manera inconscient, com ara associar el Sudan amb el sud o la poma nord-americana amb la manzana castellana. La llengua funciona així. És juganera. No ho oblidem.

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

sanar – sanació – sanador

Publicat el 6 de juny de 2014

Els parlants de qualsevol llengua quan necessiten una paraula per designar algun objecte o concepte nou l’acostumen a crear a partir de les altres paraules existents a la seva llengua. En català, per exemple, tenim molts substantius acabats en –ció construïts a partir de la forma infinitiva d’un verb. Per exemple, de curar fem curació, i de guarir, guarició. Per tant, seguint aquesta regla que tots els parlants saben aplicar encara que no la coneguin, de sanar fem sanació. Cap problema fins aquí, oi? Doncs no exactament, perquè si busquem sanació al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) no la hi trobarem. I no cal dir que sanar sí que hi és. Tres quarts del mateix passa amb els substantius acabats en –ador. De guarir fem guaridor, que és la persona que guareix i alhora és adjectiu (diem “un bàlsam guaridor”), i de curar fem curador, que és la persona que té cura d’algú o alguna cosa, per exemple de l’edició d’un llibre. En aquest cas, no fa d’adjectiu. Alhora, curador també és una persona que guareix algú (acc. 4). I què passa amb sanador?

A diferència de sanació, sanador sí que surt al DIEC. L’entrada sanador sanadora et remet a castrador castradora, i prou. I sí, llavors se’m desperta una llum adormida al fons dels records, de quan el masover de Can Massana sanava els porcs i de com xisclaven els pobrets. I torno a buscar sanar i em trobo dues accepcions que es relacionen entre si amb un fil molt prim:

1 v. intr. [LC] [MD] Recobrar la salut perduda.

2 tr. [LC] [MD] [AGR] Castrar.

Segons el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), el fil “s’explica per l’efecte de mitigació de l’apetit sexual produïda per la castració”.

I ara tornem a la sanació i al sanador.

Googlejo una mica i em trobo que els primers deu enllaços sobre sanació fan referència al Centre Maranatha, al reiki, a la sanació prànica, al Centre Tao… I els deu primers de sanador els copa una notícia d’un sanador vident abusador al servei de premsa de la Generalitat, a l’Ara, al 324, a Europapress…, i la que fa deu sí, una entrada de la Facultat de Veterinària de la UAB sobre sanar toros.

Torno al DCVB, que amplia les accepcions del DIEC sobre els dos termes:

1. Acció de sanar. Sia arrencada ab sanació de les altres úlceras, Cauliach Coll., ii, 3.

1. Que sana o guareix; cast. sanador. Sàpies que jo son senyor e sanador teu, Serra Gèn. 72.

I acabo al diccionari de la Real Academia Española (DRAE), per allò que no fos un castellanisme. I llavors em trobo que la definició que dóna de sanació sí que respon a la idea que s’apunta al Google, però no la de sanador.

sanación.

1. f. Acción y efecto de sanar.

2. f. Curación por medio de prácticas esotéricas o de terapias alternativas.

sanador, ra.

(Del lat. san?tor, -?ris).

1. adj. Que sana. U. t. c. s.

Aquestes dues definicions són una altra prova que la llengua als diccionaris avança passet a passet. A poc a poc i bona lletra, en podem dir.

De fet, en català ja tenim un terme per referir-se al sanador, i per tant no caldria incorporar-ne un de nou. És el següent:

curandero curandera

1 m. i f. [AN] [PR] [LC] [MD] Persona que fa de metge sense ésser-ho.

2 m. i f. [AN] [MD] [PR] [LC] Persona que usa procediments no verificats per la ciència per curar malalts o alleugerir els símptomes de les malalties.

Ara bé, també és evident que curandero té un matís negatiu, vulgar, que fa que no funcioni amb el valor de sanador com a terapeuta que fa servir tècniques alternatives (els nous usos d’alternativa es mereixen un apunt a part).

En una societat més preocupada per la salut humana que per la virilitat dels porcs, la paraula sanador remet més al verb sanar com a sinònim de guarir que no de castrar. És una qüestió d’intuïció del parlant. Deixem guarir, guarició i guaridor en el sentit tradicional, i no ens els deixem perdre, i alhora incorporem sanació i sanador amb aquest matís nou, que ha vingut per quedar-se.

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

humpty-dumpty

Publicat el 9 de maig de 2014

Fa gairebé dos anys, al juliol del 2013, vaig dedicar tres articles a l’actualització del diccionari de la RAE a la xarxa i a les diverses polèmiques que va generar. I una mica més tard, un altre a les esmenes del diccionari de l’IEC.

Ahir mateix, 8 de maig, la Societat Catalana de Terminologia (SCATERM), filial de l’IEC, va organitzar la taula rodona La terminologia instrumentalitzada. Quan els termes no són neutres ni innocents. I per fer-ho, va convocar quatre personalitats, sota el guiatge de Miquel Strubell, a la sala Nicolau d’Olwer, que no van ser ni neutres ni innocents. Hi van intervenir Margarida Sanjaume, cap dels Serveis d’Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya; Silvia Senz, lingüista, hispanista i editora, especialista en normativitat i autora, amb Montserrat Alberte, d’El dardo en la Academia, sobre les definicions del DRAE; Ferran Domínguez, professor associat de dret constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona i lletrat del Parlament de Catalunya, i Carolina Santamaria, cap de les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC.

Aquesta darrera va fer la intervenció més acadèmica. Va fer un repàs de termes que havien generat peticions d’entitats i organismes, com ara el Consell Comarcal de l’Alt Penedès, que va demanar una definició pròpia per a cava. En la primera edició del DIEC, cava remetia a xampany. O la queixa d’alguna marca comercial, com Buff, que no vol que el terme s’entri al diccionari com a genèric perquè això obriria la porta al fet que altres marques el fessin servir. O la proposta del Govern d’Andorra d’introduir al diccionari més termes propis del país dels Pirineus. O la queixa per la definició d’aragonès com a dialecte o de l’asturià com a conjunt de parlars en comptes de fer-ho com a llengües romàniques.Un canvi que ja està aprovat però encara no introduït. O la modificació de matrimoni; ara, unió entre dues persones. Tot un reguitzell de propostes d’usuaris que indiquen que, com ja sabem, els parlants associem les paraules a valors més socials o culturals que no pas lingüístics. Com el cas de les patgesses de la cavalcada de Reis d’Igualada. Un munt d’anys reinvindicant que les dones poguessin fer de patges, i les Oficines Lexicogràfiques els neguen el femení perquè era una professió (ara extingida) que només feien homes, més exactament nois joves. Més evident va ser el cas de moro. Una associació va demanar a les Oficines Lexicogràfiques que es definís com a insult, valor que no recull el DIEC, per així poder presentar denúncies per xenofòbia i racisme contra els individus que el facin servir amb sentit despectiu. És a dir, el valor de les paraules per fer canviar la realitat.

Aquesta idea va estar molt ben exposada per Sanjaume amb eufemismes extrets del món econòmic, com ara externalitzar per dir acomiadar o despatxar. De fet, acomiadar en el sentit de fer fora algú de la feina ja és també un eufemisme. Les paraules estan ideologitzades. I és feina del lingüista, i encara més si es tracta de la redacció d’una llei, de canviar els termes ambigus. Per exemple, país pel nom al qual fa referència, habitualment Catalunya.I igual amb expressions com el nostre país. Sempre a la recerca d’una llengua neutra. Però, és clar, al Parlament hi arriben propostes amb un component ideològic fort, com ara que el 23 d’abril esdevingui el Dia de la Comunitat Autònoma. És evident el rerefons ideològic. I per això en la mateixa proposta no es va fer servir mai diada ni l’adjectiu nacional. En resum, la selecció de termes vehicula punts de vista polítics i no garanteix l’objectivitat.

Qui va entrar més directament en el camp de la relació entre llengua i poder, va ser Senz. Va fer una introducció sobre la història de la RAE i el poder, d’ençà que Felip V la va acollir sota la seva protecció el 10 d’octubre de 1714, i les relacions que manté actualment amb les grans corporacions econòmiques. Així, el 1993 es va crear la Fundación Pro RAE, que té com a president honorari el rei d’Espanya i com a president executiu el president del Banc d’Espanya, i com a donants, la majoria d’empreses de l’IBEX-35. I la RAE els torna el favor a través del diccionari. Consulteu El dardo en la Academia (Melusina. Barcelona, 2011), que, com va dir Strubell, més que un dard és tota una bomba. Les darreres esmenes del diccionari en paper també van en una clara direcció política. Per exemple, les diferències entre l’edició de 1992 i la del 2001 en el terme catalanismo. El 1992 hi havia tres accepcions, i la segona feia referència a “movimiento político”. Cosa ben lògica si es fa un cop d’ull a l’història recent de l’Estat espanyol. En l’edició actual aquesta accepció ha desaparegut i només se’n conserven dues: “1 m. Locución, giro o modo de hablar propio de los catalanes. 2. m. Amor o apego a las cosas características o típicas de Cataluña.” Una definició del tot insuficient. Fins i tot, segons l’accepció 1, no podem dir que cordel o capicua siguin un catalanismo del castellà. Pel que fa a españolismo, podem llegir: “1. m. amor o apego a las cosas características o típicas de España. 2. m. hispanismo. (en el sentit d’interferència lingüística, amb una definició molt més completa que catalanismo) 3. m. Carácter genuinamente español.” I per tant un españolista és algú “dado o afecto al españolismo“. En fi…

En resum, en paraules de Senz, el DRAE descriu i alhora construeix “un món fet a la seva mida”.

I és que les paraules tenen amo. O hi ha persones, o institucions, que s’autoproclamen amos de certes paraules. Això és el que va explicar Ferrran Domínguez amb la metàfora de Humpty Dumpty, el personatge d’una cançó popular anglesa que apareix a Alícia al país de les meravelles. Domínguez es va centrar en tres termes: drets, nació i regió. Vaig trobar especialment interessant la distinció entre nació i nacionalitat. Aquest últim està recollit a l’article 2 de la Constitució: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”. Malgrat que s’hi indica que hia ha nacionalitats i regions, el Tribunal Constitucional (un humpty-dumpty de la terminologia constitucional, ja que és l’amo de les paraules i diu què volen dir i què no) no ha donat mai contingut al terme nacionalitat. No ha establert mai cap distinció amb regió. I per tant la distinció s’ha anat diluint fins a no voler dir res.

I ja hem acabat amb els peus ficats en el món de la política, cosa que dóna la raó al títol de la jornada. Però això no vol dir que sigui un fenomen inevitable. Com a parlants hem d’evitar, tant com sigui possible, la instrumentalització de les paraules.

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

10 euros – SP98

Publicat el 25 d'abril de 2014

A l’Eix del Llobregat, a l’altura d’Esparreguera, hi ha una benzinera automatitzada que presumeix de ser la més barata de la rodalia on pots comprar gasolina i gasoil en valencià. Encuriosit, vaig atrevir-me a seleccionar l’opció. De seguida, l’encapçalament de Premi un botó per començar es va convertir en Polsi un botó per començar. I, amb el diccionari de l’Institut a la mà (bé, a la punta dels dits), m’adono que polsar és sinònim de pitjar un botó, mentre que prémer és Agafar (un cos) entre dos o més que tendeixen a acostar-se i, per tant, a comprimir-lo. Casumlolla, el valencià fa servir un català més correcte que el català. Com pot ser?

Continuo i trio en quin sortidor tinc aparcat el cotxe. Ara em posarà eixidor o alguna cosa semblant. Doncs no. Quina decepció, posa sortidor. I triar, en tercera persona, per educació: Trie Sortidor. Llàstima que no faci servir la segona persona del plural com a tractament d’educació. Llavors el trieu esborraria les diferències.

Passo pantalla. Que quina mena de carburant vull: Trie Combustible. El combustible en qüestió està simplificat en símbols com GAS-A+ o SP98. Aquí els idiomes s’esborren.

Tercer pas. Quants calers vull abocar al dipòsit i si vull Pagar o Bescanviar Val. A mi, això de bescanviar em sona més funcionarial que valencià, però vés a saber, potser sí que aquí canviem i al sud bescanvien. Entro al DIEC en línia i em trobo que, un altre cop, la versió valenciana afina més. L’accepció 5 de canviar és la següent: Donar a algú (alguna cosa) i rebre d’ell una altra cosa com a equivalent, bescanviar.

Com passa més sovint del que ens pensem, les dues paraules són bones, però bescanviar és més exacte, i per tant s’adequa millor al context.

I com ho pensem pagar això? Trieu, entre Amb Tarjeta Bancària o Amb Bitllets (Import Exacte). Tan bé que anàvem i ja han de lligar valencià amb faltes d’ortografia de jutjat de guàrdia, de setze jutjats de guàrdia, com escriure targeta amb jota.

Encara rai que a la pantalla següent no es deixen la dièresi d’INTRODUÏSCA TARjETA BANCÀRIA i I SEGUISCA LES INSTRUCCIONS. Sí, curiosament repeteixen la falta ortogràfica, però, com si la terminal tingués mala consciència, la deixa en minúscula. La resta del text va tot en majúscules. Com si digués, ep, que ja ha arribat l’hora de pagar, poca broma que ara va de debò. El panell inferior, on s’ha de marcar el número secret de la targeta, només garla en castellà.

En fi, vaig posar 10 euros per sortir del pas i vaig tornar a la carretera.

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

imaginar – imaginar-se

Publicat el 11 d'abril de 2014

reflexiu “Dit del verb que expressa una acció que recau en el mateix subjecte. Ex.: El nen ja es renta tot sol” (Enciclopèdia Catalana).Si busqueu el verb rentar al DIEC, hi trobareu això:

1 1 v. tr.[LC] Netejar amb aigua o un altre líquid. Rentar la roba bruta. Rentar-se la cara, les mans, els peus. Rentar llana. Rentar un mineral.

Per tant, el verb rentar és un verb transitiu, sempre que rentem rentem alguna cosa, aquesta cosa és el complement directe: la roba, la cara. Si volem expressar que l’acció recau en el mateix subjecte, hi afegim un pronom: es o se.

– En Jesús renta els peus al Pere.
– En Jesús es renta els peus.

Veiem un altre cas, semblant però no igual: entrenar – entrenar-se. Quina diferència hi ha?

– Tata entrena el Barça.

Entrenar és un verb transitiu, però si hi afegim el pronom reflexiu, passa a ser intransitu:

– El Barça s’entrena cada dia.

No podem eliminar el pronom:

– El Barça entrena cada dia.

Entenem què vol dir, perquè comprenem el context de la frase, però en aquest cas el pronom és obligatori.

Què passa en l’ús pronominal d’un verb com passejar? Segur que heu sentit frases com aquesta d’en Boadella a l’Ara: “No em passejo per Catalunya perquè em diuen fatxa” (03/01/2013). Aquest em té cap sentit? També hi ha una pàgina de Facebook que es diu: Jo també em passejo per casa descalç/a. Aquest darrer em té una valor de familiaritat? No ho sabria dir. En tot cas, al DIEC passejar-se té un significat concret, no sé si gaire usual actualment:

3 tr. pron. [LC] Rifar-se 1 . Noi, com se’l passeja; i ell no ho sap veure.

Un altre cas: agafar – agafar-se.

– Agafar la paella pel mànec
– Agafar-se a una branca

El significat varia. Segons la definició del DIEC:

1 v. tr. [LC] Subjectar, fer-se seu (quelcom) amb la mà o un altre òrgan o un instrument adequat, per tenir-ho que no se’n pugui anar, aguantar-ho, emportar-s’ho, transportar-ho, per servir-se’n, per possessionar-se’n.

2 1 intr. pron. [LC] Fer amb quelcom, valent-se de la mà o d’alguna altra cosa, el mateix que per agafar-ho, a fi d’aguantar-se, d’evitar d’ésser emportat, de deturar-se.

Hi ha casos en què costa veure-hi la diferència. Per exemple: imaginar – imaginar-se. Veiem què en diu el DIEC:

1 v. tr. [LC] [PS] [PE] Formar la imatge mental (d’alguna cosa), representar-se (alguna cosa) en l’esperit.

2 v. tr. [LC] [PE] Concebre, inventar. La bellesa d’aquells indrets no es pot imaginar. Ha imaginat una màquina curiosa.

3 tr. pron. [LC] [PE] Formar-se noció (d’una cosa) sense base suficient, suposar. Ja m’imagino el que t’haurà dit.

L’accepció 3, la versió pronominal, és sinònima de pensar. Precisament, aquest verb és intransitiu perquè el fem servir sense complement (penso, llavors existeixo), o amb un complement preposicional introduït per en: penso en tu o en què penses?; però també pot ser transitiu: què penses? La versió pronominal, pensar-se, té un significat concret, com agafar-se i imaginar-se.

4 tr. pron. [LC] Ésser de l’opinió, tenir com a cert. Qui et penses que és? Jo em penso que és boig.

Per tant, aquí hi ha un matís a tenir en compte. No ens mengem el pronom.

En canvi, en el verb creure, que també té una versió pronominal, la distinció és molt subtil:

1 1 v. tr. [LC] Admetre com a cert. No creguis res si no ho veus.

1 2 tr. pron. [LC] Creure’s una cosa. Això, no m’ho crec d’ell. Creure’s tot el que diuen.

No creu res o no es creu res? Totes dues. Volen dir el mateix?

Un últim cas per embolicar encara més la troca: menjar o menjar-se? Depèn del complement.

– El Joan no menja carn
– El Joan no es menja carn*
– El Joan es menja el món
– El Joan menja el món*

Els exemples amb * no els diríem mai. El verb menjar el fem pronominal quan el complement directe és definit.

rentar-se les mans, entrenar-se per a la cursa, agafar-se per no caure, imaginar-se el que ens diran, pensar-se el pitjor, no creure’s res, menjar-s’ho tot… Verbs reflexius que ens fan reflexionar.

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

els adjectius aquest – aquell

Publicat el 28 de març de 2014

Els adjectius designen una qualitat del substatiu amb el qual concorden amb gènere i nombre (tret dels invariables, que només concorden amb nombre) o el determinen. En el primer cas hi ha els adjectius qualificatius (blau, bonic, pobre, perillós, nou, cert…); en el segon, els determinatius (meu, alguna, quin, sis-centes, vuitè, poc…). Alguns d’aquests últims poden fer de pronoms, i per això també se’n diu adjectius pronominals, per exemple: quin t’agrada més, aquest o aquell?

Centrem-nos en els demostratius, i concretament en aquest i aquell, i deixem de costat l’aqueix i altres variants, que n’hi ha unes quantes. El primer indica proximitat a la persona que parla o escolta, i el segon, llunyania. Així, si redacto un apunt sobre dos blogs, el meu i el de l’Om Hil (http://l-endema.blogspot.com), per exemple, quan escric “aquell blog” faig referència al de Hil, i quan dic “aquest blog” al meu.

Els demostratius poden tenir tres funcions: la d’introduir distincions basades en la proximitat o la llunyania respecte a l’espai que ocupen l’emissor i el receptor, o funció díctica, segons la definició del DIEC (p.e.: aquesta taula); la de fer referència a un element aparegut anteriorment en el discurs, o funció anafòrica (p.e.: Els homes i les dones anaren per camins diferents; aquestes últimes pel camí ample), i la d’anticipar alguna cosa, funció catafòrica (p.e.: aquesta és la nostra desgràcia: que mai no ens vol escoltar). Els exemples els he extret de l’edició digital de la Gran Enciclopèdia Catalana.

Anem una mica més enllà, a la part que no he trobat en cap gramàtica. Si en comptes d’escriure sobre blogs, ho féssim sobre un país llunyà, quin adjectiu faríem servir?

– Llavors se’n va anar a Austràlia, perquè …….. país era una terra d’oportunitats.

Segons el que he explicat, hauria d’escriure aquest, perquè l’adjectiu té un valor anafòric. Però a mi no em sembla malament, fins i tot millor, aquell, que remarca la distància del país envers el lector.

De fet, passa una mica el mateix que amb els noms col·lectius amb un complement en plural. Veiem-ho:

– Un gran nombre de treballadors està en situació de risc laboral.
– Un gran nombre de treballadors estan en situació de risc laboral.

En el primer cas fem la concordança estrictament gramatical, és a dir, el verb concorda amb el substantiu que fa de subjecte: “nombre”. En el segon cas, el verb concorda amb la idea externa que el parlant té del subjecte.

Si voleu més informació sobre això, escriviu “nom col·lectiu” a l’Optimot i cliqueu criteris. L’exemple l’he tret d’allà.

En el cas dels noms col·lectius, les dues concordances són bones. El que s’ha de vigilar quan s’escriu és la coherència, no anar saltant d’una solució a l’altra. Més que res, per no atabalar el lector. Pel que fa als demostratius, no és un fenomen tan sistemàtic. No hi ha gaires casos com els de l’exemple. En tot cas, està bé tenir-ho en compte a l’hora de redactar. Qüestió de matisos.

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

perfet d’indicatiu – imperfet d’indicatiu – passat perifràstic

Publicat el 14 de març de 2014

Els temps verbals ens serveixen per situar l’acció del verb en el temps. Així, el passat (simple o perifràstic) assenyala una acció passada en un període de temps que també ha passat: Ramon Llull va morir (morí) l’any 1315; el perfet d’indicatiu (abans pretèrit indefinit) assenyala un fet que s’ha realitzat en un període de temps que encara no ha acabat: La collita d’enguany ha estat magra, i l’imperfet d’indicatiu assenyala una acció passada que era present en un temps passat: Van arribar mentre sopàvem.

En aquests exemples, extrets dels Curs superior de gramàtica catalana, de Jeroni Marvà (Editorial Barcino; Barcelona, 1988) el complement de temps ens indica el temps verbal que hem d’utilitzar. L’any 1315 és un període passat, en canvi enguany situa el parlant dins del mateix període de temps que l’acció, i finalment l’imperfet no porta cap complement que limiti el temps de l’acció de sopar. Si intercanviem els complements de temps les frases esdevenen agramaticals: Ramon Llull va morir enguany, La collita de l’any 1315 ha estat magra, com també si introduïm un complement de temps al tercer exemple: Van arribar mentre sopàvem l’any 1315/enguany.

Aquesta distribució verbal no coincideix amb el castellà. Així, en castellà el pretérito indefinido (o pretérito perfecto simple) es fa servir per indicar una acció passada, estigui dins del període de temps del parlant o no. Per exemple, es diu: Le ví esta mañana, quan en català diem L’he vist aquest matí i El vaig veure ahir.

Per tant, en castellà l’imperfet es fa servir per indicar accions sense especificar si han acabat, i també accions habituals del passat, com ara: De pequeño leía mucho. Veiem-ne alguns exemples extrets d’El Periódico de Catalunya l’any passat:

a. Zhou ha reaccionado con prestancia: esta semana pedía unidad y subrayaba su fidelidad al «camarada Hu».

b. El pasado viernes, dentro del Festival Mil·lenni, Niña Pastori volvía al Palau de la Música con el disco ‘La orilla de mi pelo’.

En el cas de a., en català diem que ha demanat unitat i en el de b., que va tornar al Palau, encara que el referent temporal no estigui al costat mateix, sinó al començament de la frase.

Aquest ús de l’imperfet l’he trobat també en l’edició en català del mateix diari, però de manera esporàdica. Per exemple:

c. «Qui mana aquí és Jorge, i ara que és ministre ja ni t’ho explico», m’assegurava aquesta setmana un destacat membre del PP català.

Gairebé sempre la traducció és l’adequada:

d. ‘Que tinguem sort’, la cançó de Llach en l’adéu al Pep, va ser ahir la més descarregada a l’iTunes

‘Que tinguem sort’, la canción de Llach en el adiós a Pep, era ayer la más descargada en el iTunes

No tinc clar que aquest ús tan majoritari de l’imperfet en castellà sigui sempre correcte. Per exemple, en el cas de b., l’acció de tornar al Palau no és una acció que es pugui allargar en el temps, com la de sopar.

Aquest fenomen de substitució no l’he sentit en el català parlat; només es dóna en el català escrit. La qüestió és que hem d’evitar que l’imperfet substitueixi el perfet i el passat perifràstic per la indefinició temporal que això comporta.

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

diccionari ? normatiu ? valencià

Publicat el 28 de febrer de 2014

Primer de tot, em ve a la memòria una frase que vaig llegir quan va sortir el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), el 1995, també acompanyat de polèmica, si fa no fa com el Diccionari Normatiu Valencià (DNV). Deia més o menys que no et compris mai la primera edició d’un diccionari, perquè la segona sempre serà millor. És a dir, que qualsevol obra de l’envergadura d’un diccionari sempre conté errors, errors que només es poden corregir després d’una temporada de pràctiques. Sembla lògic, oi?. Llàstima que no recordi l’autor de la sentència.

En segon lloc, el cognom normatiu crida l’atenció. No em ve al cap cap diccionari que faci explícit al títol que és normatiu. El més normal és que la normativitat i el prestigi li vingui de la institució que l’ha elaborat i que acostuma a acompanyar el títol. Així, al petit món dels correctors, el fet que Enciclopèdia Catalana o el Termcat reculli un terme ja és prou garantia per fer-lo servir. En tot cas, la paraula normatiu no surt gratis, comporta obligacions. De diccionaris, vocabularis i reculls lèxics n’hi ha de diverses menes… Un diccionari que s’autoqualifica de normatiu està obligat a seguir, i a establir, una norma (perdoneu-me l’obvietat). El DNV vol ser normatiu i dialectal alhora; reflectir tota la diversitat i alhora definir un estàndard. I no se’n surt, ni tan sols per definir un subestàndard valencià. No es pot tocar campanes i anar a la processó. Feu un cop d’ull al meu apunt fenoll-fonoll del 7 de setembre del 2012.

Finalment, sobre el DNV hi plana l’ombra del secessionisme lingüístic, si fa no fa com va passar amb l’elaboració del Diccionari català-valencià-balear (DCVB), com explico a l’apunt català-valencià-balear, del 26 d’octubre del 2012. Ara bé, si el model de llengua del DNV és el que es pot extreure de la introducció del mateix diccionari, no hi veig cap problema. No ens avancem. Per veure si serà una eina útil per als parlants o un altre punt de conflicte, igual que per avaluar-ne el rigor lexicogràfic, l’hem de fer servir. El dia a dia ens marcarà la pauta.

Després de llegir a Vilaweb i Núvol els articles de Francesc Esteve, tècnic del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, i Felip Gumbau, professor de valencià a secundària, i també l’entrevista a Toni Mollà, lectures que per aquelles casualitats de la vida m’han coincidit amb la de Vint i Ramon Barnils, de Laia Altarriba (Edicions Dau; Barcelona, 2013), la conclusió es clara: no hi pot haver un estàndard catalanovalencià si no hi ha un espai comunicatiu catalanovalencià. El 1931, la gran i ràpida acceptació que van tenir les Normes ortogràfiques de Fabra s’explica, en part, perquè existia un espai comunicatiu format per diaris, revistes i literatura que reclamava una ortografia clara. En aquest cas tenim un espai trencat, que només l’escola manté de manera més o menys artificial. Felip Gumbau assenyala l’IEC; jo assenyalo TV3, d’un cantó, i Canal 9, de l’altre, i els respectius governs, no cal dir-ho.

I una última conclusió, que recull el que reclamava ja fa anys Emili Casanova en un article a Serra d’Or, núm. 537, setembre del 2004 (p. 33-34). Potser que el DCVB no es converteixi en un diccionari fossilitzat, com el Marià Aguiló, potser que li traguem la pols i l’anem actualitzant, permanentment, perquè de la mateixa manera que és important tenir un diccionari que ens marqui per on passa la ratlla de la llengua estàndard, la que ha de servir de referència de tots els parlants, també ens cal un diccionari on trobem totes les paraules i tota la diversitat de la nostra llengua, de Fraga a Maó i l’Alguer i de Salses a Guardamar.

Teniu l’enllaç al DNV a la columna del costat.

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

Eugeni S. Reig – Jordi Palou – Enric Gomà…

Publicat el 14 de febrer de 2014

Les webs sobre llengua, com les que vaig enllaçar al darrer apunt, ens donen accés directe a molts continguts, però no són l’única plataforma de què disposem per a això. Els grups de correu en són una altra de molt eficaç. Avui en faig una tria de cinc.

Espero que els trobeu interessants.

INFOMIGJORN

Infomigjorn és un butlletí sobre la llengua catalana que recull articles, notícies, ressenyes de llibres… i també informa de cursos, jornades… Tots relacionats amb la sociolingüística, la gramàtica històrica, la dialectologia, la literatura, la política lingüística, la normativa… Els continguts els selecciona Eugeni S. Reig. El butlletí funciona des del 12 d’agost del 2008, compta amb 10.300 membres i té dues versions, una de gratuïta i una altra de pagament, l’Infomigjorn Cap de Setmana. Això a banda, és interessant perquè ho fa des d’un punt de vista valencià.

Us hi podeu donar d’alta a migjorn.cat, on també trobareu un arxiu dels butlletins publicats.

Els temes de l’últim butlletí, el d’ahir dijous, el número 948, van ser els següents:
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
2) Diccionari normatiu valencià
3) Josep Lluís Navarro – Benvinguda al diccionari de l’Acadèmia
4) Felip Gumbau Morera – Les aportacions del Diccionari Normatiu Valencià
5) Francesc Esteve -Dialectalitzant, incoherent, multiplicador de variants… i sovint sense criteri
6) Quim Monzó – Un desenllaç inesperat
7) El Tempir rebutja la ingerència del Govern valencià en l’AVL i demana unitat per fer-hi front
8) 46 sentències que demostren la unitat de la llengua
9) Alfons Esteve i Francesc Esteve – El Consell Jurídic Consultiu denunciarà acadèmies, tribunals i el govern valencià?
10) La Universitat de València demana a Fabra respecte per a la comunitat científica i la unitat de la llengua
11) El CJC dictamina que l’AVL no té competència per a definir el nom de la llengua
12) L’AVL edita el Vocabulari de la música en col·laboració amb la Federació de Societats Musicals i CulturArts
13) Sixto Ferrero – Vocabulari i Diccionari

CATALÀ SEMPRE

El Col·lectiu Català Sempre edita una revista en línia sobre llengua i cultura catalanes, Lletra. Fins ara se n’han editat 134; l’última, la d’aquest mes de febrer. A part d’això, té un grup de debat on us podeu subscriure i rebreu al correu les actualitzacions, així com l’enllaç a l’última Lletra. Darrerament, seguint els canvis viscuts al país, el grup de debat ha evolucionat cap al debat sociolingüístic i fins i tot polític.

En el darrer número hi trobareu articles, o extractes d’articles d’Aina Santamaria, Rosana Cantavella, Joan M. Tresserras, Carles Castellanos, Toni Soler, Vicenç Villatoro i Albert Pla Nualart, entre d’altres, i entrevistes a Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Carles Martí Casanova, fundador de l’associació El Tempir, d’Elx, a més de ressenyes de llibres i altres continguts. A la web també hi trobareu una pestanya amb totes les Lletra.

Us hi podeu donar d’alta a catala@sempre.cat, amb la paraula adhesió al títol del correu.

RODAMOTS

Jordi Palou va tenir una idea ben senzilla: enviar cada dia a un grup de subscripció un mot o una expressió a través del correu electrònic (i ara també a Twitter), acompanyat de la definició, de l’etimologia i d’alguns paràgrafs on apareix per situar-lo en el seu context, i d’aquesta manera contribuir a difondre i ampliar la nostra riquesa lèxica. Ho fa des del 1999 i compta amb més de 25.000 subscriptors.

El darrer és ser del morro fort.

“Ser molt tossut, recalcitrant, no gens disposat a deixar-se conduir per altri.

Dubto que puguis persuadir-lo d’acompanyar-te; ha dit que no i ja saps que és del morro fort.

[Etimologia de morro: d’origen incert, potser d’una base onomatopeica murr, expressiva d’una posició botzinaire dels llavis.]

“—Us vaig sentir discutir la nit que va venir. Sé que t’ho vas prendre malament i crec que estàs malalta des de llavors. Per què no et reconcilies amb ella?
Vaig negar amb el cap.
—La meva mare és del morro fort.
—De segur que t’estima molt.
—I un be negre amb potes rosses.
Ella no tenia ni idea del que era conviure amb la Demèter.
Aleshores, la Meritxell em va fer la segona confessió de la seva vida.
—Jo no tinc mare. No saps la sort que tens de tenir una mare.
Vaig agafar-li les mans i les hi vaig estrènyer amb força. Hi ha moments en els quals les paraules fan nosa.”

Maite Carranza, El desert de gel (Barcelona: Edebé, 2006)

“Ella no callava i ell s’encenia com una mala cosa. Amb un home així no pots intentar raonar-hi. És millor deixar que s’esbravi i que llanci els plats contra la paret que no pas que te’ls llanci a tu. La Severiana, com que és del morro fort, no em feia cas i s’hi enfrontava, fins i tot s’hi tornava, però ho pagava molt car.”

Víctor Alexandre, Set dones i un home sol (Barcelona: Proa, 2009)

AL CARRER

L’Enric Gomà, guionista de professió, manté aquest grup, que es dedica a caçar frases al vol, sentides al carrer, tant en català com en castellà. El va fundar fa 14 anys, i actualment compta amb més de 700 informants per tot el territori, entre ells l’actor Paco Mir o l’escriptora Marta Rojals. El grup va néixer d’una deformació professional: de parar l’orella al carrer per recollir material amb què elaborar uns diàlegs creïbles.

L’últim al carrer és aquest, enviat avui mateix:

“El Jose Montoya ha sentit a la cantonada de Muntaner amb Provença, a Barcelona, una noia que parla pel mòbil:
-Escribe un poco guarro, pero me gusta.”

I també el trobareu en forma de columna al TimeOut, cada divendres amb El Periódico. Si us hi voleu subscriure, escriviu un correu a alcarrer@alcarrer.cat

EL BLOG DE L’OPTIMOT

L’Optimot, com deveu saber (si no, en teniu l’enllaç aquí al costat), és una eina de cosulta molt útil, que fa temps que funciona. El setembre del 2012 l’Optimot va engegar un blog amb l’objectiu, tal com explica a la web, de “difondre els dubtes lingüístics habituals, les novetats de l’Optimot i el funcionament del cercador”.

Us hi podeu subscriure i rebreu al correu electrònic, cada quinze dies, articles com aquest, el de dimecres passat:

“Noves fitxes de relatius al cercador

L’ús dels pronoms relatius sovint planteja dubtes. Per exemple, s’ha de dir “el tema del que parles” o “el tema de què parles?” “El professor el qual han contractat” o “el professor que han contractat?” Com es tradueix el pronom cuyo en català? L’ús dels pronoms febles en la mateixa frase que els pronoms relatius també és motiu freqüent de dubte: “la casa on hi viu” o “la casa on viu?”, “on diu això” o “on hi diu això?”. Recentment s’han incorporat al cercador de l’Optimot un grup de tretze fitxes que resolen aquests dubtes.”

Si us interessa, entreu a http://blocs.gencat.cat/blocs/AppPHP/optimot/ i allà hi trobareu la pestanya de subscripció.

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

dites – diccionaris – gramàtica – llengua

Publicat el 31 de gener de 2014

La xarxa bull de llengua. Una bona pila de bons blogs ofereixen als badocs del català un tou de pàgines per passar-ho bé. N’hi ha de tota mena. I també n’hi ha que han hagut de plegar. Avui dono de baixa un enllaç de la columna del costat. Trau la llengua, un dels programes de més audiència de la RTVV, ja no té ni web pròpia. A partir d’ara, l’haureu de cercar al Youtube.

Avui destaco quatre pàgines, amb una mica de tot.

DITES.CAT
El blog de paramiologia catalana, mantingut per Víctor Pàmies Riudor, un crac dels refranys i les frases fetes. Hi trobareu de tot: diccionaris i reculls, traduccions al castellà i a altres llengües, els seus llibres, materials audiovisuals…

LEXICOGRAFIA.BLOGSPOT.COM
Gazophilacium és el blog dels malalts de lexicografia. Sí, existeixen. D’enamorats dels diccionaris n’hi ha hagut sempre. A més dels apunts sobre tot el que es mou en aquest àmbit, hi trobareu enllaços a tots els diccionaris catalans en línia.

“Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món”, Wittgenstein

ENXANETA.INFO
Una web més clàssica. No és un blog, és un bon recull de tota la normativa del català: vocabulari de termes gramaticals, verbs conjugats, ortografia, bibliografia… I exercicis, amb els quals podeu autoexaminar-vos.

ENALTRESPARAULES.BLOGSPOT.COM
El blog sobre llengua de Neus Nogué, professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, té una mica de tot. No hi aneu a cercar-hi res en concret, com sí que podeu fer en els altres tres. Aneu-hi a aprendre, això sí. A deixar-vos sorprendre i a seguir el camí que us ofereixi. A més a més, té l’avantatge que, a diferència del meu, el plantejament i desenvolupament dels apunts és molt acadèmic. En un món, el de la llengua, ple de xerraires, s’agraeix la claredat d’exposició i la rigurositat de les seves entrades.

Els teniu tots quatre aquí al costat.

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

repàs gener-desembre

Publicat el 17 de gener de 2014

Més d’un cop m’ha passat que després de publicar un apunt hi torno a entrar per corregir algun error, des d’un accent que hi havia de ser i no hi era fins algun castellanisme subtil. D’altres vegades entraria a canviar algun exemple, a millorar la redacció d’algun paràgraf… Com que això seria un començar i no acabar, m’ho vaig prohibir. El que està penjat, penjat està. Ara bé, he decidit aprofitar el meu primer apunt del 2014 per fer allò que se suposa que s’ha de fer al gener: un repàs de l’any que se n’ha anat.

Als qui hi entreu avui per primer cop, potser que deixeu aquest apunt per més endavant. Als habituals, espero que us ho passeu bé.

Comencem.

El paràgraf final de l’apunt titulat les normes ortogràfiques – la declaració de sobirania (1 de febrer) ara em fa somriure. Que ingenu que era fa un any. En aquell moment, aquella declaració em va semblar plena de trascendència, avui em fa la sensació que ha quedat superada pels fets i la velocitat d’això que en diuen el procés, o el desafiament, sobiranista. Millor que no em dediqui a fer anàlisi política.

Pel que fa a la polèmica entre bloc – blog (7 de març), remarcar que es mantenen les resistències a acceptar blog a Vilaweb, entre d’altres mitjans. I constato que la llengua, i sobretot l’ortografia, manté intacte el poder de generar identificacions, crear simbolismes i encetar debats que ja tenia fa dos segles, pel cap baix.

A castellà fàcil – català difícil: el ‘lo’ neutre (12 d’abril), vaig acabar l’apunt amb un exemple que volia ser provocador (si ho va ser, no es va manifestar). Vaig voler establir una distinció, un matís, entre normatiu i correcte. Segons el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC, el verb detenir té una accepció que jo no faig servir. No diria mai “el porter va detenir la pilota”, per mi és incorrecte, però en canvi és normatiu. Així que en aquest cas, cal deixar llibertat de vot, per dir-ne així.

També he tingut temps per denunciar algun cas d’atemptat a la llengua, a olla a pressió – sense òs (5 de juliol), perpetrats per Decathlon i Àrea de Guissona. El primer ha estat rectificat; el segon continua ignorant que les olives tenen pinyol. Em tornaré a queixar i ja us ho explicaré com acaba tot plegat.

Sobre l’enfrontament entre Fabra i mossèn Alcover, en l’apunt la guerra per la normalització – els morts en combat (13 de setembre), m’agradaria fer una precisió. Els objectius que es van imposar els dos lingüistes eren diferents, i per tant els camins que van agafar també. M’explico. Per mossèn Alcover, que en català puguem dir nosaltres de més de vint maneres diferents (nosatres, naltros, mosatres…) demostra la riquesa d’una llengua, i aquesta riquesa és la que ell volia recollir al seu diccionari. Un idea coherent amb l’aplec de les rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó. Per Fabra, en canvi, sense qüestionar la riquesa de la llengua, que hi hagués més de vint maneres de dir nosaltres era un obstacle, petit, a superar. Una llengua moderna no podia escriure el pronom personal de primera persona de nombre plural de vint maneres diferents, ni de cinc, ni de dues, només d’una. Hi poden haver formes dobles (com llançar-llençar), i fins i tot triples (estim, estime, estimo) però han de ser l’excepció. És per això que enfrontar les figures d’Alcover i Fabra com a lingüistes no té cap sentit. Tots dos van reeixir en el que s’havien proposat.

L’apunt dedicat a Casasses-Puntí sobre les lletres que desapareixen, em vaig deixar en els exemples un excepció que ara vull recordar: Enric. A totes les llengües de l’entorn aquest nom s’escriu amb h, tret del català i el castellà (i de l’italià, que no en té cap): Henry, en anglès; Henri, en francès; Henrique, en portuguès; Heinrich, en alemany; Hendrik, en holandès; Henric, en romanès; Henrik, en hongarès, noruec i suec… No, no he trobat cap explicació a la desaparició hispanocatalana de la h. Si algú en sap res…

Tinc pendent un apunt sobre el cas contrari, les lletres que apareixen del no-res, com ara la t del bart i el col·lègit al català central, o la i d’agraieixo.

Finalment, a l’apunt sobre Masquefa (20 de desembre), afegeixo de la meva collita algunes paraules que en Marius Serra es va deixar al sarró, paraules com ara gallaret per referir-se a la rosella, un mot que Alcover només situa al nord del país i que jo relaciono amb el joc de gall, gallina o pollet?, que es juga amb aquesta flor abans que surti . O el pèlag, molt estès al Penedès, en comptes de bassal o toll. O l’expressió un tou de, amb el significat d’un munt de o una pila de. Aquesta expressió sembla que ve del gruix que fa una cosa tova, com ara herba, palla, carn, neu… (busqueu-ho al DCVB). D’aquí a un ús més general només hi ha un pas.

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

‘Paraules en ruta’ – Masquefa

Publicat el 20 de desembre de 2013

Paraules en ruta és l’espai que el magazín Divendres, de TV3, dedica a la llengua. Marius Serra n’és el presentador i l’ànima. A cada poble que visita, es dedica a cercar paraules i expressions locals. I el 25 de novembre d’enguany va arribar a Masquefa i es va instal·lar a la plaça de l’Estació, on va plantar la pissarra. De la visita, Màrius Serra ens en va deixar un article a La Vanguardia, titulat Masquefins i masquefines, que també podeu llegir en un blog: Hotel Dilluns. Teniu els dos enllaços aquí al costat.

Màrius Serra i Espartac Peran, a la plaça de l’Estació. Foto: TV3

El programa va començar amb tot un clàssic: Masquefa es diu amb e tancada, com ara Berga o Matadepera. És tot un misteri per què els forasters la fan oberta. Tampoc no ens hi emprenyem gaire.

D’altra banda, a Masquefa, com a molts llocs de Catalunya, canviem la e àtona per u quan la tònica és una o. No hi ha gaires casos. Màrius Serra n’esmenta tres: sogro, onclo i jonoll.

D’aquí van passar a una dita, un rodolí, que es diu sobre les masquefines, i que Màrius Serra va conèixer quan va anar a fer el programa a Piera: “masquefina, puta fina”. Com molt bé va remarcar l’Espartac Peran, no tan sols no ens vam ofendre, sinó que vam reivindicar que la dita és en plural: “masquefines, putes fines”; perquè no n’és una, en són moltes. Sembla que això ve d’una casa de barrets que hi havia a Barcelona al primer terç del segle XX, a la ronda de Sant Antoni, que era coneguda com a Can Masquefa. Una altra veïna, en canvi, va explicar que al segle XVI, quan Masquefa encara era un escampall de masies i cases aïllades, a tocar de la carretera el capellà en va obrir una, de casa de barrets. I tothom que hi passava hi parava. I d’aquí ve. I, és clar, en Màrius Serra va reivindicar noms com Can Masquefa per sobre de Riviera.

Mentre els veïns explicaven tot això, anaven apareixent en pantalla piulades al Twitter. I em va cridar l’atenció aquesta: “A mi de Masquefa em sona una gasosa que bevien els meus avis, pot ser?”. Doncs si, pot ser. Fins fa pocs anys encara es podia trobar la gasosa marca La Masquefina, elaborada a Vila-seca. I també una taronjada. Això sí, no va arribar a ser tan popular com per donar lloc a una frase feta.

Pel que fa al lèxic, es van explicar les paraules següents:

Corraló, també viva al Maresme, segons Màrius Serra, fa referència a un carrer estret. A Masquefa ent tenim dos: el corraló de l’Estació i el de la Fassina.

Marmanyer -a; dit d’una persona tafanera, enredaire, xerraire… tant en positiu com en negatiu.

Mistela, vi dolç que s’elaborava a moltes cases fins no fa tant.

Vidagua, una liana que es troba als torrents i les rieres i que, seca, es fumava, sobretot els adolescents.

Rondinar, com a sinònim de renyar, és a dir, rondinar algú.

Ulleres de batre, mena d’ulleres que portaven els cavalls en batre per no marejar-se quan feien voltes a l’era.

Estanyapaelles, ofici desaparegut. De tant en tant passava pel poble un home que es dedicava a adobar tota mena d’estris: paraigües, cassoles… I tapava els forats de les paelles amb estany. D’aquí el nom. Passava pels carrers cridant: “l’estanyapaelles, que tapa tots els forats, tant de les joves com de les velles”.

Garlanda, mena de tortell. Només es venia per la festa de Sant Isidre, patró de la pagesia. El noi regalava la garlanda a la noia, i aquesta se la posava al braç per ballar el Ball de la Garlanda. Com més generós era el noi, més garlandes duia la noia.

Si aquest apunt us ha interessat, us recomano que veieu el vídeo.

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

saber a poco – sacar fuerzas de flaqueza – ser de tripas – dar largas – con la verdad por delante – ir de farol – tener el corazón en un puño…

Publicat el 6 de desembre de 2013

Continuació de l’apunt de fa dos divendres.

Aquest cop em centro en expressions en comptes de paraules. Algunes no surten a l’Optimot, i d’altres surten de manera incompleta. I en un cas, f), la traducció fa servir la proposta de l’Optimot però varia la redacció per adaptar-la, cosa que he trobat molt interessant.

La frase original, en castellà, i la traducció al català les comparo amb la traducció que surt a l’Optimot. Cal remarcar, i en el darrer apunt no ho vaig fer, que l’Optimot és un cercador que agrupa diverses fonts. Les propostes de traducció aquí transcrites es corresponen a la quarta edició del Diccionari castellà-català d’Enciclopèdia Catalana.

Com en el darrer apunt, tots els casos aquí anotats van sortir publicats a El Periódico de Catalunya el 2012.

a) en ocho capítulos que saben a poco

14 saber a poco tenir gust de poc.

en vuit capítols que es fan curts

b) para sacar fuerzas de flaqueza

25 sacar fuerzas de flaqueza fer el cor fort

per treure forces d’on no n’hi havia

c) Soy una actriz de tripas

No hi surt

Quan actuo em surt de dintre.

d) el grupo armado consideró que «no caben más largas a la posibilidad de entablar conversaciones».

7 dar largas (a un asunto) donar allargs (o allargues).

el grup armat va considerar que «ja no és possible ajornar més la possibilitat d’entaular converses».

e) Creo que es importante ir con la verdad por delante para poder volver los sitios.

No hi surt.

Penso que és important anar amb la veritat com a bandera per poder tornar als llocs.

f) Obama asegura que no va de farol con la opción militar contra Irán

8 es un farol fam és una fanfarronada.

Obama assegura que l’opció militar contra l’Iran no és cap fanfarronada

g) con tres defensas y el corazón en un puño

no hi surt

amb tres defenses i el cor engongit

h) Belén Rueda se ha vuelto a poner el mono televisivo para grabar ‘Luna, el misterio de Calenda’

5 (traje) granota f.

Belén Rueda s’ha tornat a arremangar per a la televisió per gravar ‘Luna, el misterio de Calenda’

i) Las dos se han convertido en su sombra en los ‘front row’ y en las fiestas de alto copete.

9 de alto copete fig d’upa. Son gente de alto copete, són una gent d’upa.

Les dues s’han convertit en la seva ombra als ‘front row’ i a les festes d’alt estànding.

j) La Preysler también es abuela de Alejandro (en la foto superior) y Sofía, hijos de Chábeli y su marido Christian Altaba, una pareja que ha tenido sus más y sus menos.

58 sus más y sus menos (inconvenientes) els seus pros i els seus contres.

La Preysler també és àvia d’Alejandro (a la foto superior) i Sofía, fills de Chábeli i Christian Altaba, un matrimoni que ha tingut moments bons i dolents.

k) En altres temps, la falta de pluja anunciava que habría que apretarse el cinturón.

3 apretarse el cinturón fig estrènyer la bossa (o els cordons); treure els biaixos.
I a la fitxa 6917/1 de l’Optimot hi diu: “L’expressió apretarse el cinturón en català equival a estrènyer-se el cinturó, estrènyer-se la cintura, estrènyer-se la bossa, estrènyer-se els cordons i treure els biaixos. Totes tenen el mateix significat: ‘estalviar’.”

En altres temps, la falta de pluja anunciava que venia una època de vaques magres.

l) a punto de celebrarlo por todo lo alto

18 por lo (o por todo lo) alto (con lujo) amb tota mena de luxes.
19 por lo (o por todo lo) alto (con pompa) amb magnificència; de primera; sense estar-se de res.
I a la fitxa 2712/2 de l’Optimot hi surten les mateixes traduccions més “en gran”.

a punt de celebrar-ho com l’ocasió es mereixia

m) Y en la reanudación, más de lo mismo

La fitxa 7872/2 de l’Optimot diu això: “L’expressió més del mateix no és correcta en català. Segons el context i el grau de formalitat, podem usar diverses expressions, com ara: és el mateix que; una i altra vegada; més encara; tornem-hi; ja hi tornem a ser;tornar amb la mateixa cançó; ser la cançó de l’enfadós; el conte de mai no acabar; si no vols brou, tres tasses; nyic-nyic; etc.”

I en la represa, sant tornem-hi

n) Alejarse del mundanal ruido

No hi surt

Allunyar-se dels sorolls de la gran ciutat

o) Pep es un exagerado de mucho cuidado.

26 ser de cuidado fam que cal anar-hi amb compte; ésser capaç de fer-ne de totes.

el Pep és un exagerat com n’hi ha pocs

p) Nadie en su sano juicio cree que las reformas son la única via de crecimiento

12 estar en su juicio (o en su cabal juicio) estar en el seu seny.
21 no estar en su sano juicio tenir un perdigó a l’ala; estar tocat de l’ala; estar fora de seny.

Ningú amb dos dits de front creu que les reformes són l’única via de creixement

Continuo recollint traduccions, que presentaré en pròxims apunts.

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

xino-xano

Publicat el 5 de desembre de 2013

Aquest estiu m’havia fet el propòsit de penjar alguns apunts, de tant en tant, sense la disciplina que m’autoimposo la resta de l’any. Doncs bé, sense disciplina, no hi ha resultats. Això sí, vaig prendre algunes notes, i us les faig arribar a continuació, com a comiat de les vacances d’estiu.

A la cua d’un petit supermercat en una poble de la platja, tinc al davant un matrimoni amb una nena d’uns quatre anys. La caixera, una senyora gran, després de cobrar als pares, li demana a la petitona com es diu. “Meritxell”, li contesta. I la senyora continua… “¿Quieres un caramelo? ¿Te gustan los caramelos? Mira, ¿de piña?, o ¿de fresa?, de maduixa, ¿te gusta la maduixa?” Em fa somriure. Primera, perquè de petit la fresa era un dels castellanismes que tenia més arrelats. Els iogurts, els polos… tot era de fressa, així, amb essa sorda, és clar. I després, perquè en aquest cas la catalanada, la interferència, serveix per acostar-se al parlant, per trencar barreres. En aquesta maduixa dita amb la tendresa d’una àvia hi ha un matís que només podem fer servir i entendre els bilingües. Afortunats que som.

Per l’autovia, tornant cap a casa, veig que els panells lluminosos m’adverteixen que al cotxe porti sempre els nens lligats, i ho fan en català, castellà i anglès. Em crida l’atenció la introducció de l’anglès, que no necessita cap oficialitat per ficar-se per tot arreu. No n’estarem fent un gra massa? El fet de parlar anglès genera un consens més ampli fins i tot que el català, perquè s’associa al progrés econòmic. No sé si els panells són una aposta pel multilingüisme o una rendició al turisme i als seus ingressos. A mi em recorda els menús d’alguns restaurants de la costa, que tenen l’anglès en primer lloc.

Una família camina xino-xano pel passeig marítim al capvespre, entre parades d’artesania i manters. Els nanos corren amunt i avall. De cop i volta, un d’ells es dirigeix a un senyor de cabells blancs al crit d’”avi!, avi!” i es para a explicar-li, per la cara que fa, alguna cosa molt i molt important. Continuo endavant quan sento que el mateix nano ara crida un altre senyor del grup, calb i amb ulleres, que s’ha avançat i ho fa al crit d’”¡abuuu!”. Avi i abu, d’abuelo, és clar. Ho podríem classificar com un cas de diglòssia igualitària, si no fos una contradicció.

Per la festa major, em trobo una amiga que ha tornat fa poc del País Valencià, on ha passat uns dies al poble del seu home, que es diu Vicent. Ella, però, li diu Vicenç, com fem per aquí. I m’explica que al poble, asseguts a la fresca, se li va acudir cridar al seu home: “Vicenç!” I la sogra, sorneguera, li va replicar: “A quants en crides?”

Finalment, un dels grans temes de l’estiu ha estat l’epidèmia d’Ebola. I des del primer moment, el seu nom ha fet parlar molt. Més que res, la pronúncia, en els mitjans orals, i la majúscula, en els escrits. Per tant, serà el tema del pròxim apunt. El que no he fet a l’estiu, ho hauré d’enllestir al setembre, ves.

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari