ferrar oques – trencar l’olla

L’espai natural d’afirmació i creixement d’una llengua és la conversa, la tertúlia, una taula, els amics al seu voltant, escarxofats al seient i amb tot el temps del món…

A Masquefa fa temps que cada dijous el Francesc Estruch, de cal Pere Llec, convida els amics a reunir-se una estona al Casal o a l’Hotel, a sopar, fer-la petar, riure, fer memòria… La majoria membres honorables de la generació del Baby Boom, organitzats a través del whatsapp.

I gairebé sempre als sopars del dijous a Masquefa la llengua pren presència de manera discreta. I jo, únic filòleg de la colla, en prenc apunts mentals. Excepte ahir, que els vaig passar al paper. I avui m’he animat a traslladar-los a la pantalla.

D’expressions d’aquelles dels avis, que ara amb prou feiens es diuen, en coneixia unes quantes, però ahir em van sorprendre amb una surrealista ferrar oques, que és el que es preguntava quan algú volia saber si algú altre tenia feina: “què fas demà al matí, ferrar oques?”. Algú hi va afegir que això es deia amb un matís picant, ja fos sexual o viciós, que no tots els de la taula van reconèixer.

Més tard, un va aparèixer amb un cafè amb gel, que bé podria ser un suau, és a dir, un cafè amb gasosa. I es va encetar el debat de si també es podia fer amb sifó, possibilitant denegada amb vehemència. “Un suau es fa amb grasiosa!”, amb accent a la o, que és com n’havíem dit tota la vida abans de la interferència del català escrit, i per això a la taula es reinvindica amb orgull.

No recordo com vam acabar parlant de bestioles com les cuques de llum i els dragons, que abans se’n veien més, i dels sabaters, que caminen per sobre de l’aigua, i d’una mena de cucs, de pell metàl·lica, que es cargolen quan els toques: les senyorites.

D’aquí es va passar al món de quan érem canalla, i als jocs infantils, com el Pare Carbasser, habitual de les nits d’estiu, quan es prenia la fresca a la porta de casa. Un preguntava “El Pare Carbasser quan va venir de la guerra va portar…”, i a partir d’aquí havies de descobrir què era fent preguntes i no es podia contestar ni si ni no, ni blanc ni negre, ni or ni plata. I si t’equivocaves havies trencat l’olla, igual que a cuit amagar quan deies el nom d’algú que no era, i llavors havies de tornar a parar.

I també com l’arri arri tatanet, anirem a Sant Benet, comprarem un… I aquí és quan algú diu un formatget. I hi intervinc per explicar que jo deia un panellet, i que també havia sentir a dir a Manresa un vitanet. En aquest punt no hi va haver consens… 

I d’altres paraules que ens van acompanyar de petits, com el puntax, el nom d’un estri per fer punta al llàpits, substantiu invariable. Llavors desconeixíem que Puntax era una marca comercial.

I, en fi, vam aconseguir tancar la nit sense parlar ni del Barça ni del Procés.

 

topònims – falses etimologies

Sempre havia pensat que el Sudan, l’Estat que hi ha al sud d’Egipte, es deia així per això, perquè estava al sud. D’acord, no tan al sud com Sud-àfrica, però sí al sud del límit (polític, mental) que va establir l’imperi Romà al voltant del Mediterrani (d’aquí el nom). I quan el 2011 el sud del Sudan es va independitzar amb el nom de Sudan del Sud, vaig trobar repetitiu el nou topònim. És clar que si el nom vingués del sud, en castellà hauria de ser Surán. Ja ho vaig pensar en el seu moment, però com que el castellà fa Sudáfrica, amb d, com en català…

Una cosa semblant pensava sobre Manhattan. Havia sentit mil vegades que li deien la Gran Poma. Bé, gairebé sempre en castellà, la Gran Manzana. I ho associava sense ni pensar-hi amb el valor urbanístic que aquesta paraula té en castellà, és a dir, amb una gran illa de cases. De fet, que no és això el que és aquest barri de Nova York?

Doncs bé, com ja deveu haver deduït, ni el Sudan té res a veure amb el sud ni la Gran Poma amb l’urbanisme.

El nom de Sudan ve de l’àrab Bilad-al-sudan, el país dels homes negres, segons el web d’etimologia de la llengua anglesa http://www.etymonline.com. I com acostuma a passar més sovint del que ens pensem, el nom no li van posar els mateixos habitants del país, sinó els seus veïns. En aquest cas, historiadors i geògrafs àrabs, que en van dir així del “territori situat al sud del desert del Sàhara, comprès entre el massís etiòpic i la costa atlàntica i limitat al sud pels altiplans dels Grans Llacs i la selva equatorial”, segons la Gran Enciclopèdia Catalana.

El nom de la Gran Poma per referir-se a Nova York ve dels hipòdroms i les curses de cavalls. El millor premi per a un cavall que ha corregut bé és això, una poma. Per associació, als anys 20 del segle passat, el millor premi per a un joquei era córrer a l’hipòdrom de Nova York. Aquest era el gran somni, la gran ambició, la gran poma. Al periodista esportiu John Fitz Gerald li va agradar l’expressió i va titular així la seva columna hípica al New York Morning Telegraph. Ell mateix va explicar la metàfora en el seu primer article: “La Gran Poma. El somni de qualsevol mosso que hagi muntat un pura sang i l’objectiu de qualsevol joquei. Només existeix una Gran Poma i és Nova York”. Més tard, els músics de jazz van popularitzar la metàfora, tocar a Nova York era la seva gran poma. I als anys 70 una campanya de l’ajuntament va divulgar l’expressió per tot el món. Així neixen les paraules i les expressions.

He tret la història de http://www.guiadenuevayork.com, però hi ha una pila de webs que l’expliquen.

Els parlants establim analogies entre les paraules, per com sonen, o per la manera d’escriure-les (ara ve, deia jo; que vol dir moro, afegia l’avi)…, i sovint ho fem només per divertir-nos, com un joc (en cap cap cap el que cap en aquest cap). I algunes vegades ho fem de manera inconscient, com ara associar el Sudan amb el sud o la poma nord-americana amb la manzana castellana. La llengua funciona així. És juganera. No ho oblidem. 

 

sanar – sanació – sanador

Els parlants de qualsevol llengua quan necessiten una paraula per designar algun objecte o concepte nou l’acostumen a crear a partir de les altres paraules existents a la seva llengua. En català, per exemple, tenim molts substantius acabats en –ció construïts a partir de la forma infinitiva d’un verb. Per exemple, de curar fem curació, i de guarir, guarició. Per tant, seguint aquesta regla que tots els parlants saben aplicar encara que no la coneguin, de sanar fem sanació. Cap problema fins aquí, oi? Doncs no exactament, perquè si busquem sanació al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) no la hi trobarem. I no cal dir que sanar sí que hi és. Tres quarts del mateix passa amb els substantius acabats en –ador. De guarir fem guaridor, que és la persona que guareix i alhora és adjectiu (diem “un bàlsam guaridor”), i de curar fem curador, que és la persona que té cura d’algú o alguna cosa, per exemple de l’edició d’un llibre. En aquest cas, no fa d’adjectiu. Alhora, curador també és una persona que guareix algú (acc. 4). I què passa amb sanador?

A diferència de sanació, sanador sí que surt al DIEC. L’entrada sanador sanadora et remet a castrador castradora, i prou. I sí, llavors se’m desperta una llum adormida al fons dels records, de quan el masover de Can Massana sanava els porcs i de com xisclaven els pobrets. I torno a buscar sanar i em trobo dues accepcions que es relacionen entre si amb un fil molt prim:

1 v. intr. [LC] [MD] Recobrar la salut perduda.

2 tr. [LC] [MD] [AGR] Castrar.

Segons el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), el fil “s’explica per l’efecte de mitigació de l’apetit sexual produïda per la castració”.

I ara tornem a la sanació i al sanador.

Googlejo una mica i em trobo que els primers deu enllaços sobre sanació fan referència al Centre Maranatha, al reiki, a la sanació prànica, al Centre Tao… I els deu primers de sanador els copa una notícia d’un sanador vident abusador al servei de premsa de la Generalitat, a l’Ara, al 324, a Europapress…, i la que fa deu sí, una entrada de la Facultat de Veterinària de la UAB sobre sanar toros.

Torno al DCVB, que amplia les accepcions del DIEC sobre els dos termes:

1. Acció de sanar. Sia arrencada ab sanació de les altres úlceras, Cauliach Coll., ii, 3.

1. Que sana o guareix; cast. sanador. Sàpies que jo son senyor e sanador teu, Serra Gèn. 72.

I acabo al diccionari de la Real Academia Española (DRAE), per allò que no fos un castellanisme. I llavors em trobo que la definició que dóna de sanació sí que respon a la idea que s’apunta al Google, però no la de sanador.

sanación.

1. f. Acción y efecto de sanar.

2. f. Curación por medio de prácticas esotéricas o de terapias alternativas.

sanador, ra.

(Del lat. san?tor, -?ris).

1. adj. Que sana. U. t. c. s.

Aquestes dues definicions són una altra prova que la llengua als diccionaris avança passet a passet. A poc a poc i bona lletra, en podem dir.

De fet, en català ja tenim un terme per referir-se al sanador, i per tant no caldria incorporar-ne un de nou. És el següent:

curandero curandera

1 m. i f. [AN] [PR] [LC] [MD] Persona que fa de metge sense ésser-ho.

2 m. i f. [AN] [MD] [PR] [LC] Persona que usa procediments no verificats per la ciència per curar malalts o alleugerir els símptomes de les malalties.

Ara bé, també és evident que curandero té un matís negatiu, vulgar, que fa que no funcioni amb el valor de sanador com a terapeuta que fa servir tècniques alternatives (els nous usos d’alternativa es mereixen un apunt a part).

En una societat més preocupada per la salut humana que per la virilitat dels porcs, la paraula sanador remet més al verb sanar com a sinònim de guarir que no de castrar. És una qüestió d’intuïció del parlant. Deixem guarir, guarició i guaridor en el sentit tradicional, i no ens els deixem perdre, i alhora incorporem sanació i sanador amb aquest matís nou, que ha vingut per quedar-se

humpty-dumpty

Fa gairebé dos anys, al juliol del 2013, vaig dedicar tres articles a l’actualització del diccionari de la RAE a la xarxa i a les diverses polèmiques que va generar. I una mica més tard, un altre a les esmenes del diccionari de l’IEC.

Ahir mateix, 8 de maig, la Societat Catalana de Terminologia (SCATERM), filial de l’IEC, va organitzar la taula rodona La terminologia instrumentalitzada. Quan els termes no són neutres ni innocents. I per fer-ho, va convocar quatre personalitats, sota el guiatge de Miquel Strubell, a la sala Nicolau d’Olwer, que no van ser ni neutres ni innocents. Hi van intervenir Margarida Sanjaume, cap dels Serveis d’Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya; Silvia Senz, lingüista, hispanista i editora, especialista en normativitat i autora, amb Montserrat Alberte, d’El dardo en la Academia, sobre les definicions del DRAE; Ferran Domínguez, professor associat de dret constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona i lletrat del Parlament de Catalunya, i Carolina Santamaria, cap de les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC.

Aquesta darrera va fer la intervenció més acadèmica. Va fer un repàs de termes que havien generat peticions d’entitats i organismes, com ara el Consell Comarcal de l’Alt Penedès, que va demanar una definició pròpia per a cava. En la primera edició del DIEC, cava remetia a xampany. O la queixa d’alguna marca comercial, com Buff, que no vol que el terme s’entri al diccionari com a genèric perquè això obriria la porta al fet que altres marques el fessin servir. O la proposta del Govern d’Andorra d’introduir al diccionari més termes propis del país dels Pirineus. O la queixa per la definició d’aragonès com a dialecte o de l’asturià com a conjunt de parlars en comptes de fer-ho com a llengües romàniques.Un canvi que ja està aprovat però encara no introduït. O la modificació de matrimoni; ara, unió entre dues persones. Tot un reguitzell de propostes d’usuaris que indiquen que, com ja sabem, els parlants associem les paraules a valors més socials o culturals que no pas lingüístics. Com el cas de les patgesses de la cavalcada de Reis d’Igualada. Un munt d’anys reinvindicant que les dones poguessin fer de patges, i les Oficines Lexicogràfiques els neguen el femení perquè era una professió (ara extingida) que només feien homes, més exactament nois joves. Més evident va ser el cas de moro. Una associació va demanar a les Oficines Lexicogràfiques que es definís com a insult, valor que no recull el DIEC, per així poder presentar denúncies per xenofòbia i racisme contra els individus que el facin servir amb sentit despectiu. És a dir, el valor de les paraules per fer canviar la realitat.

Aquesta idea va estar molt ben exposada per Sanjaume amb eufemismes extrets del món econòmic, com ara externalitzar per dir acomiadar o despatxar. De fet, acomiadar en el sentit de fer fora algú de la feina ja és també un eufemisme. Les paraules estan ideologitzades. I és feina del lingüista, i encara més si es tracta de la redacció d’una llei, de canviar els termes ambigus. Per exemple, país pel nom al qual fa referència, habitualment Catalunya.I igual amb expressions com el nostre país. Sempre a la recerca d’una llengua neutra. Però, és clar, al Parlament hi arriben propostes amb un component ideològic fort, com ara que el 23 d’abril esdevingui el Dia de la Comunitat Autònoma. És evident el rerefons ideològic. I per això en la mateixa proposta no es va fer servir mai diada ni l’adjectiu nacional. En resum, la selecció de termes vehicula punts de vista polítics i no garanteix l’objectivitat.

Qui va entrar més directament en el camp de la relació entre llengua i poder, va ser Senz. Va fer una introducció sobre la història de la RAE i el poder, d’ençà que Felip V la va acollir sota la seva protecció el 10 d’octubre de 1714, i les relacions que manté actualment amb les grans corporacions econòmiques. Així, el 1993 es va crear la Fundación Pro RAE, que té com a president honorari el rei d’Espanya i com a president executiu el president del Banc d’Espanya, i com a donants, la majoria d’empreses de l’IBEX-35. I la RAE els torna el favor a través del diccionari. Consulteu El dardo en la Academia (Melusina. Barcelona, 2011), que, com va dir Strubell, més que un dard és tota una bomba. Les darreres esmenes del diccionari en paper també van en una clara direcció política. Per exemple, les diferències entre l’edició de 1992 i la del 2001 en el terme catalanismo. El 1992 hi havia tres accepcions, i la segona feia referència a “movimiento político”. Cosa ben lògica si es fa un cop d’ull a l’història recent de l’Estat espanyol. En l’edició actual aquesta accepció ha desaparegut i només se’n conserven dues: “1 m. Locución, giro o modo de hablar propio de los catalanes. 2. m. Amor o apego a las cosas características o típicas de Cataluña.” Una definició del tot insuficient. Fins i tot, segons l’accepció 1, no podem dir que cordel o capicua siguin un catalanismo del castellà. Pel que fa a españolismo, podem llegir: “1. m. amor o apego a las cosas características o típicas de España. 2. m. hispanismo. (en el sentit d’interferència lingüística, amb una definició molt més completa que catalanismo) 3. m. Carácter genuinamente español.” I per tant un españolista és algú “dado o afecto al españolismo“. En fi…

En resum, en paraules de Senz, el DRAE descriu i alhora construeix “un món fet a la seva mida”.

I és que les paraules tenen amo. O hi ha persones, o institucions, que s’autoproclamen amos de certes paraules. Això és el que va explicar Ferrran Domínguez amb la metàfora de Humpty Dumpty, el personatge d’una cançó popular anglesa que apareix a Alícia al país de les meravelles. Domínguez es va centrar en tres termes: drets, nació i regió. Vaig trobar especialment interessant la distinció entre nació i nacionalitat. Aquest últim està recollit a l’article 2 de la Constitució: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”. Malgrat que s’hi indica que hia ha nacionalitats i regions, el Tribunal Constitucional (un humpty-dumpty de la terminologia constitucional, ja que és l’amo de les paraules i diu què volen dir i què no) no ha donat mai contingut al terme nacionalitat. No ha establert mai cap distinció amb regió. I per tant la distinció s’ha anat diluint fins a no voler dir res.

I ja hem acabat amb els peus ficats en el món de la política, cosa que dóna la raó al títol de la jornada. Però això no vol dir que sigui un fenomen inevitable. Com a parlants hem d’evitar, tant com sigui possible, la instrumentalització de les paraules.


10 euros – SP98

A l’Eix del Llobregat, a l’altura d’Esparreguera, hi ha una benzinera automatitzada que presumeix de ser la més barata de la rodalia on pots comprar gasolina i gasoil en valencià. Encuriosit, vaig atrevir-me a seleccionar l’opció. De seguida, l’encapçalament de Premi un botó per començar es va convertir en Polsi un botó per començar. I, amb el diccionari de l’Institut a la mà (bé, a la punta dels dits), m’adono que polsar és sinònim de pitjar un botó, mentre que prémer és Agafar (un cos) entre dos o més que tendeixen a acostar-se i, per tant, a comprimir-lo. Casumlolla, el valencià fa servir un català més correcte que el català. Com pot ser?

Continuo i trio en quin sortidor tinc aparcat el cotxe. Ara em posarà eixidor o alguna cosa semblant. Doncs no. Quina decepció, posa sortidor. I triar, en tercera persona, per educació: Trie Sortidor. Llàstima que no faci servir la segona persona del plural com a tractament d’educació. Llavors el trieu esborraria les diferències.

Passo pantalla. Que quina mena de carburant vull: Trie Combustible. El combustible en qüestió està simplificat en símbols com GAS-A+ o SP98. Aquí els idiomes s’esborren.

Tercer pas. Quants calers vull abocar al dipòsit i si vull Pagar o Bescanviar Val. A mi, això de bescanviar em sona més funcionarial que valencià, però vés a saber, potser sí que aquí canviem i al sud bescanvien. Entro al DIEC en línia i em trobo que, un altre cop, la versió valenciana afina més. L’accepció 5 de canviar és la següent: Donar a algú (alguna cosa) i rebre d’ell una altra cosa com a equivalent, bescanviar.

Com passa més sovint del que ens pensem, les dues paraules són bones, però bescanviar és més exacte, i per tant s’adequa millor al context.

I com ho pensem pagar això? Trieu, entre Amb Tarjeta Bancària o Amb Bitllets (Import Exacte). Tan bé que anàvem i ja han de lligar valencià amb faltes d’ortografia de jutjat de guàrdia, de setze jutjats de guàrdia, com escriure targeta amb jota.

Encara rai que a la pantalla següent no es deixen la dièresi d’INTRODUÏSCA TARjETA BANCÀRIA i I SEGUISCA LES INSTRUCCIONS. Sí, curiosament repeteixen la falta ortogràfica, però, com si la terminal tingués mala consciència, la deixa en minúscula. La resta del text va tot en majúscules. Com si digués, ep, que ja ha arribat l’hora de pagar, poca broma que ara va de debò. El panell inferior, on s’ha de marcar el número secret de la targeta, només garla en castellà.

En fi, vaig posar 10 euros per sortir del pas i vaig tornar a la carretera.

 

 

imaginar – imaginar-se

reflexiu “Dit del verb que expressa una acció que recau en el mateix subjecte. Ex.: El nen ja es renta tot sol” (Enciclopèdia Catalana).Si busqueu el verb rentar al DIEC, hi trobareu això:

1 1 v. tr.[LC] Netejar amb aigua o un altre líquid. Rentar la roba bruta. Rentar-se la cara, les mans, els peus. Rentar llana. Rentar un mineral.

Per tant, el verb rentar és un verb transitiu, sempre que rentem rentem alguna cosa, aquesta cosa és el complement directe: la roba, la cara. Si volem expressar que l’acció recau en el mateix subjecte, hi afegim un pronom: es o se.

– En Jesús renta els peus al Pere.
– En Jesús es renta els peus.

 

 

Veiem un altre cas, semblant però no igual: entrenar – entrenar-se. Quina diferència hi ha?

– Tata entrena el Barça.

Entrenar és un verb transitiu, però si hi afegim el pronom reflexiu, passa a ser intransitu:

– El Barça s’entrena cada dia.

No podem eliminar el pronom:

– El Barça entrena cada dia.

Entenem què vol dir, perquè comprenem el context de la frase, però en aquest cas el pronom és obligatori.

Què passa en l’ús pronominal d’un verb com passejar? Segur que heu sentit frases com aquesta d’en Boadella a l’Ara: “No em passejo per Catalunya perquè em diuen fatxa” (03/01/2013). Aquest em té cap sentit? També hi ha una pàgina de Facebook que es diu: Jo també em passejo per casa descalç/a. Aquest darrer em té una valor de familiaritat? No ho sabria dir. En tot cas, al DIEC passejar-se té un significat concret, no sé si gaire usual actualment:

3 tr. pron. [LC] Rifar-se 1 . Noi, com se’l passeja; i ell no ho sap veure.

Un altre cas: agafar – agafar-se.

– Agafar la paella pel mànec
– Agafar-se a una branca

El significat varia. Segons la definició del DIEC:

1 v. tr. [LC] Subjectar, fer-se seu (quelcom) amb la mà o un altre òrgan o un instrument adequat, per tenir-ho que no se’n pugui anar, aguantar-ho, emportar-s’ho, transportar-ho, per servir-se’n, per possessionar-se’n.

2 1 intr. pron. [LC] Fer amb quelcom, valent-se de la mà o d’alguna altra cosa, el mateix que per agafar-ho, a fi d’aguantar-se, d’evitar d’ésser emportat, de deturar-se.

Hi ha casos en què costa veure-hi la diferència. Per exemple: imaginar – imaginar-se. Veiem què en diu el DIEC:

1 v. tr. [LC] [PS] [PE] Formar la imatge mental (d’alguna cosa), representar-se (alguna cosa) en l’esperit.

2 v. tr. [LC] [PE] Concebre, inventar. La bellesa d’aquells indrets no es pot imaginar. Ha imaginat una màquina curiosa.

3 tr. pron. [LC] [PE] Formar-se noció (d’una cosa) sense base suficient, suposar. Ja m’imagino el que t’haurà dit.

L’accepció 3, la versió pronominal, és sinònima de pensar. Precisament, aquest verb és intransitiu perquè el fem servir sense complement (penso, llavors existeixo), o amb un complement preposicional introduït per en: penso en tu o en què penses?; però també pot ser transitiu: què penses? La versió pronominal, pensar-se, té un significat concret, com agafar-se i imaginar-se.

4 tr. pron. [LC] Ésser de l’opinió, tenir com a cert. Qui et penses que és? Jo em penso que és boig.

Per tant, aquí hi ha un matís a tenir en compte. No ens mengem el pronom.

En canvi, en el verb creure, que també té una versió pronominal, la distinció és molt subtil:

1 1 v. tr. [LC] Admetre com a cert. No creguis res si no ho veus.

1 2 tr. pron. [LC] Creure’s una cosa. Això, no m’ho crec d’ell. Creure’s tot el que diuen.

No creu res o no es creu res? Totes dues. Volen dir el mateix?

Un últim cas per embolicar encara més la troca: menjar o menjar-se? Depèn del complement.

– El Joan no menja carn 
– El Joan no es menja carn*
– El Joan es menja el món
– El Joan menja el món*

Els exemples amb * no els diríem mai. El verb menjar el fem pronominal quan el complement directe és definit.

rentar-se les mans, entrenar-se per a la cursa, agafar-se per no caure, imaginar-se el que ens diran, pensar-se el pitjor, no creure’s res, menjar-s’ho tot… Verbs reflexius que ens fan reflexionar.

els adjectius aquest – aquell

Els adjectius designen una qualitat del substatiu amb el qual concorden amb gènere i nombre (tret dels invariables, que només concorden amb nombre) o el determinen. En el primer cas hi ha els adjectius qualificatius (blau, bonic, pobre, perillós, nou, cert…); en el segon, els determinatius (meu, alguna, quin, sis-centes, vuitè, poc…). Alguns d’aquests últims poden fer de pronoms, i per això també se’n diu adjectius pronominals, per exemple: quin t’agrada més, aquest o aquell?

Centrem-nos en els demostratius, i concretament en aquest i aquell, i deixem de costat l’aqueix i altres variants, que n’hi ha unes quantes. El primer indica proximitat a la persona que parla o escolta, i el segon, llunyania. Així, si redacto un apunt sobre dos blogs, el meu i el de l’Om Hil (http://l-endema.blogspot.com), per exemple, quan escric “aquell blog” faig referència al de Hil, i quan dic “aquest blog” al meu.

Els demostratius poden tenir tres funcions: la d’introduir distincions basades en la proximitat o la llunyania respecte a l’espai que ocupen l’emissor i el receptor, o funció díctica, segons la definició del DIEC (p.e.: aquesta taula); la de fer referència a un element aparegut anteriorment en el discurs, o funció anafòrica (p.e.: Els homes i les dones anaren per camins diferents; aquestes últimes pel camí ample), i la d’anticipar alguna cosa, funció catafòrica (p.e.: aquesta és la nostra desgràcia: que mai no ens vol escoltar). Els exemples els he extret de l’edició digital de la Gran Enciclopèdia Catalana.

Anem una mica més enllà, a la part que no he trobat en cap gramàtica. Si en comptes d’escriure sobre blogs, ho féssim sobre un país llunyà, quin adjectiu faríem servir?

– Llavors se’n va anar a Austràlia, perquè …….. país era una terra d’oportunitats.

Segons el que he explicat, hauria d’escriure aquest, perquè l’adjectiu té un valor anafòric. Però a mi no em sembla malament, fins i tot millor, aquell, que remarca la distància del país envers el lector.

De fet, passa una mica el mateix que amb els noms col·lectius amb un complement en plural. Veiem-ho:

– Un gran nombre de treballadors està en situació de risc laboral.
– Un gran nombre de treballadors estan en situació de risc laboral.

En el primer cas fem la concordança estrictament gramatical, és a dir, el verb concorda amb el substantiu que fa de subjecte: “nombre”. En el segon cas, el verb concorda amb la idea externa que el parlant té del subjecte.

Si voleu més informació sobre això, escriviu “nom col·lectiu” a l’Optimot i cliqueu criteris. L’exemple l’he tret d’allà.

En el cas dels noms col·lectius, les dues concordances són bones. El que s’ha de vigilar quan s’escriu és la coherència, no anar saltant d’una solució a l’altra. Més que res, per no atabalar el lector. Pel que fa als demostratius, no és un fenomen tan sistemàtic. No hi ha gaires casos com els de l’exemple. En tot cas, està bé tenir-ho en compte a l’hora de redactar. Qüestió de matisos. 

 

perfet d’indicatiu – imperfet d’indicatiu – passat perifràstic

Els temps verbals ens serveixen per situar l’acció del verb en el temps. Així, el passat (simple o perifràstic) assenyala una acció passada en un període de temps que també ha passat: Ramon Llull va morir (morí) l’any 1315; el perfet d’indicatiu (abans pretèrit indefinit) assenyala un fet que s’ha realitzat en un període de temps que encara no ha acabat: La collita d’enguany ha estat magra, i l’imperfet d’indicatiu assenyala una acció passada que era present en un temps passat: Van arribar mentre sopàvem.

En aquests exemples, extrets dels Curs superior de gramàtica catalana, de Jeroni Marvà (Editorial Barcino; Barcelona, 1988) el complement de temps ens indica el temps verbal que hem d’utilitzar. L’any 1315 és un període passat, en canvi enguany situa el parlant dins del mateix període de temps que l’acció, i finalment l’imperfet no porta cap complement que limiti el temps de l’acció de sopar. Si intercanviem els complements de temps les frases esdevenen agramaticals: Ramon Llull va morir enguany, La collita de l’any 1315 ha estat magra, com també si introduïm un complement de temps al tercer exemple: Van arribar mentre sopàvem l’any 1315/enguany.

 

Aquesta distribució verbal no coincideix amb el castellà. Així, en castellà el pretérito indefinido (o pretérito perfecto simple) es fa servir per indicar una acció passada, estigui dins del període de temps del parlant o no. Per exemple, es diu: Le ví esta mañana, quan en català diem L’he vist aquest matí i El vaig veure ahir.

Per tant, en castellà l’imperfet es fa servir per indicar accions sense especificar si han acabat, i també accions habituals del passat, com ara: De pequeño leía mucho. Veiem-ne alguns exemples extrets d’El Periódico de Catalunya l’any passat:

a. Zhou ha reaccionado con prestancia: esta semana pedía unidad y subrayaba su fidelidad al «camarada Hu».

b. El pasado viernes, dentro del Festival Mil·lenni, Niña Pastori volvía al Palau de la Música con el disco ‘La orilla de mi pelo’.

En el cas de a., en català diem que ha demanat unitat i en el de b., que va tornar al Palau, encara que el referent temporal no estigui al costat mateix, sinó al començament de la frase.

Aquest ús de l’imperfet l’he trobat també en l’edició en català del mateix diari, però de manera esporàdica. Per exemple:

c. «Qui mana aquí és Jorge, i ara que és ministre ja ni t’ho explico», m’assegurava aquesta setmana un destacat membre del PP català.

Gairebé sempre la traducció és l’adequada:

d. ‘Que tinguem sort’, la cançó de Llach en l’adéu al Pep, va ser ahir la més descarregada a l’iTunes

‘Que tinguem sort’, la canción de Llach en el adiós a Pep, era ayer la más descargada en el iTunes

No tinc clar que aquest ús tan majoritari de l’imperfet en castellà sigui sempre correcte. Per exemple, en el cas de b., l’acció de tornar al Palau no és una acció que es pugui allargar en el temps, com la de sopar.

Aquest fenomen de substitució no l’he sentit en el català parlat; només es dóna en el català escrit. La qüestió és que hem d’evitar que l’imperfet substitueixi el perfet i el passat perifràstic per la indefinició temporal que això comporta.

diccionari ? normatiu ? valencià

Primer de tot, em ve a la memòria una frase que vaig llegir quan va sortir el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), el 1995, també acompanyat de polèmica, si fa no fa com el Diccionari Normatiu Valencià (DNV). Deia més o menys que no et compris mai la primera edició d’un diccionari, perquè la segona sempre serà millor. És a dir, que qualsevol obra de l’envergadura d’un diccionari sempre conté errors, errors que només es poden corregir després d’una temporada de pràctiques. Sembla lògic, oi?. Llàstima que no recordi l’autor de la sentència.

En segon lloc, el cognom normatiu crida l’atenció. No em ve al cap cap diccionari que faci explícit al títol que és normatiu. El més normal és que la normativitat i el prestigi li vingui de la institució que l’ha elaborat i que acostuma a acompanyar el títol. Així, al petit món dels correctors, el fet que Enciclopèdia Catalana o el Termcat reculli un terme ja és prou garantia per fer-lo servir. En tot cas, la paraula normatiu no surt gratis, comporta obligacions. De diccionaris, vocabularis i reculls lèxics n’hi ha de diverses menes… Un diccionari que s’autoqualifica de normatiu està obligat a seguir, i a establir, una norma (perdoneu-me l’obvietat). El DNV vol ser normatiu i dialectal alhora; reflectir tota la diversitat i alhora definir un estàndard. I no se’n surt, ni tan sols per definir un subestàndard valencià. No es pot tocar campanes i anar a la processó. Feu un cop d’ull al meu apunt fenoll-fonoll del 7 de setembre del 2012.

Finalment, sobre el DNV hi plana l’ombra del secessionisme lingüístic, si fa no fa com va passar amb l’elaboració del Diccionari català-valencià-balear (DCVB), com explico a l’apunt català-valencià-balear, del 26 d’octubre del 2012. Ara bé, si el model de llengua del DNV és el que es pot extreure de la introducció del mateix diccionari, no hi veig cap problema. No ens avancem. Per veure si serà una eina útil per als parlants o un altre punt de conflicte, igual que per avaluar-ne el rigor lexicogràfic, l’hem de fer servir. El dia a dia ens marcarà la pauta.

 

Després de llegir a Vilaweb i Núvol els articles de Francesc Esteve, tècnic del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, i Felip Gumbau, professor de valencià a secundària, i també l’entrevista a Toni Mollà, lectures que per aquelles casualitats de la vida m’han coincidit amb la de Vint i Ramon Barnils, de Laia Altarriba (Edicions Dau; Barcelona, 2013), la conclusió es clara: no hi pot haver un estàndard catalanovalencià si no hi ha un espai comunicatiu catalanovalencià. El 1931, la gran i ràpida acceptació que van tenir les Normes ortogràfiques de Fabra s’explica, en part, perquè existia un espai comunicatiu format per diaris, revistes i literatura que reclamava una ortografia clara. En aquest cas tenim un espai trencat, que només l’escola manté de manera més o menys artificial. Felip Gumbau assenyala l’IEC; jo assenyalo TV3, d’un cantó, i Canal 9, de l’altre, i els respectius governs, no cal dir-ho.

I una última conclusió, que recull el que reclamava ja fa anys Emili Casanova en un article a Serra d’Or, núm. 537, setembre del 2004 (p. 33-34). Potser que el DCVB no es converteixi en un diccionari fossilitzat, com el Marià Aguiló, potser que li traguem la pols i l’anem actualitzant, permanentment, perquè de la mateixa manera que és important tenir un diccionari que ens marqui per on passa la ratlla de la llengua estàndard, la que ha de servir de referència de tots els parlants, també ens cal un diccionari on trobem totes les paraules i tota la diversitat de la nostra llengua, de Fraga a Maó i l’Alguer i de Salses a Guardamar.

Teniu l’enllaç al DNV a la columna del costat.

Eugeni S. Reig – Jordi Palou – Enric Gomà…

Les webs sobre llengua, com les que vaig enllaçar al darrer apunt, ens donen accés directe a molts continguts, però no són l’única plataforma de què disposem per a això. Els grups de correu en són una altra de molt eficaç. Avui en faig una tria de cinc.

Espero que els trobeu interessants.

INFOMIGJORN

Infomigjorn és un butlletí sobre la llengua catalana que recull articles, notícies, ressenyes de llibres… i també informa de cursos, jornades… Tots relacionats amb la sociolingüística, la gramàtica històrica, la dialectologia, la literatura, la política lingüística, la normativa… Els continguts els selecciona Eugeni S. Reig. El butlletí funciona des del 12 d’agost del 2008, compta amb 10.300 membres i té dues versions, una de gratuïta i una altra de pagament, l’Infomigjorn Cap de Setmana. Això a banda, és interessant perquè ho fa des d’un punt de vista valencià.

Us hi podeu donar d’alta a migjorn.cat, on també trobareu un arxiu dels butlletins publicats.

Els temes de l’últim butlletí, el d’ahir dijous, el número 948, van ser els següents: 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
2) Diccionari normatiu valencià
3) Josep Lluís Navarro – Benvinguda al diccionari de l’Acadèmia
4) Felip Gumbau Morera – Les aportacions del Diccionari Normatiu Valencià
5) Francesc Esteve -Dialectalitzant, incoherent, multiplicador de variants… i sovint sense criteri
6) Quim Monzó – Un desenllaç inesperat
7) El Tempir rebutja la ingerència del Govern valencià en l’AVL i demana unitat per fer-hi front
8) 46 sentències que demostren la unitat de la llengua
9) Alfons Esteve i Francesc Esteve – El Consell Jurídic Consultiu denunciarà acadèmies, tribunals i el govern valencià?
10) La Universitat de València demana a Fabra respecte per a la comunitat científica i la unitat de la llengua
11) El CJC dictamina que l’AVL no té competència per a definir el nom de la llengua
12) L’AVL edita el Vocabulari de la música en col·laboració amb la Federació de Societats Musicals i CulturArts
13) Sixto Ferrero – Vocabulari i Diccionari

CATALÀ SEMPRE

El Col·lectiu Català Sempre edita una revista en línia sobre llengua i cultura catalanes, Lletra. Fins ara se n’han editat 134; l’última, la d’aquest mes de febrer. A part d’això, té un grup de debat on us podeu subscriure i rebreu al correu les actualitzacions, així com l’enllaç a l’última Lletra. Darrerament, seguint els canvis viscuts al país, el grup de debat ha evolucionat cap al debat sociolingüístic i fins i tot polític.

En el darrer número hi trobareu articles, o extractes d’articles d’Aina Santamaria, Rosana Cantavella, Joan M. Tresserras, Carles Castellanos, Toni Soler, Vicenç Villatoro i Albert Pla Nualart, entre d’altres, i entrevistes a Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Carles Martí Casanova, fundador de l’associació El Tempir, d’Elx, a més de ressenyes de llibres i altres continguts. A la web també hi trobareu una pestanya amb totes les Lletra.

Us hi podeu donar d’alta a catala@sempre.cat, amb la paraula adhesió al títol del correu.

RODAMOTS

Jordi Palou va tenir una idea ben senzilla: enviar cada dia a un grup de subscripció un mot o una expressió a través del correu electrònic (i ara també a Twitter), acompanyat de la definició, de l’etimologia i d’alguns paràgrafs on apareix per situar-lo en el seu context, i d’aquesta manera contribuir a difondre i ampliar la nostra riquesa lèxica. Ho fa des del 1999 i compta amb més de 25.000 subscriptors.

El darrer és ser del morro fort.

“Ser molt tossut, recalcitrant, no gens disposat a deixar-se conduir per altri.

Dubto que puguis persuadir-lo d’acompanyar-te; ha dit que no i ja saps que és del morro fort.

[Etimologia de morro: d’origen incert, potser d’una base onomatopeica murr, expressiva d’una posició botzinaire dels llavis.]

“—Us vaig sentir discutir la nit que va venir. Sé que t’ho vas prendre malament i crec que estàs malalta des de llavors. Per què no et reconcilies amb ella?
Vaig negar amb el cap.
—La meva mare és del morro fort.
—De segur que t’estima molt.
—I un be negre amb potes rosses.
Ella no tenia ni idea del que era conviure amb la Demèter.
Aleshores, la Meritxell em va fer la segona confessió de la seva vida.
—Jo no tinc mare. No saps la sort que tens de tenir una mare.
Vaig agafar-li les mans i les hi vaig estrènyer amb força. Hi ha moments en els quals les paraules fan nosa.”

Maite Carranza, El desert de gel (Barcelona: Edebé, 2006)

“Ella no callava i ell s’encenia com una mala cosa. Amb un home així no pots intentar raonar-hi. És millor deixar que s’esbravi i que llanci els plats contra la paret que no pas que te’ls llanci a tu. La Severiana, com que és del morro fort, no em feia cas i s’hi enfrontava, fins i tot s’hi tornava, però ho pagava molt car.”

Víctor Alexandre, Set dones i un home sol (Barcelona: Proa, 2009)

AL CARRER

L’Enric Gomà, guionista de professió, manté aquest grup, que es dedica a caçar frases al vol, sentides al carrer, tant en català com en castellà. El va fundar fa 14 anys, i actualment compta amb més de 700 informants per tot el territori, entre ells l’actor Paco Mir o l’escriptora Marta Rojals. El grup va néixer d’una deformació professional: de parar l’orella al carrer per recollir material amb què elaborar uns diàlegs creïbles.

L’últim al carrer és aquest, enviat avui mateix:

“El Jose Montoya ha sentit a la cantonada de Muntaner amb Provença, a Barcelona, una noia que parla pel mòbil:
-Escribe un poco guarro, pero me gusta.”

I també el trobareu en forma de columna al TimeOut, cada divendres amb El Periódico. Si us hi voleu subscriure, escriviu un correu a alcarrer@alcarrer.cat

EL BLOG DE L’OPTIMOT

L’Optimot, com deveu saber (si no, en teniu l’enllaç aquí al costat), és una eina de cosulta molt útil, que fa temps que funciona. El setembre del 2012 l’Optimot va engegar un blog amb l’objectiu, tal com explica a la web, de “difondre els dubtes lingüístics habituals, les novetats de l’Optimot i el funcionament del cercador”.

Us hi podeu subscriure i rebreu al correu electrònic, cada quinze dies, articles com aquest, el de dimecres passat:

“Noves fitxes de relatius al cercador

L’ús dels pronoms relatius sovint planteja dubtes. Per exemple, s’ha de dir “el tema del que parles” o “el tema de què parles?” “El professor el qual han contractat” o “el professor que han contractat?” Com es tradueix el pronom cuyo en català? L’ús dels pronoms febles en la mateixa frase que els pronoms relatius també és motiu freqüent de dubte: “la casa on hi viu” o “la casa on viu?”, “on diu això” o “on hi diu això?”. Recentment s’han incorporat al cercador de l’Optimot un grup de tretze fitxes que resolen aquests dubtes.”

Si us interessa, entreu a http://blocs.gencat.cat/blocs/AppPHP/optimot/ i allà hi trobareu la pestanya de subscripció.