Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

29 de juliol de 2020
7 comentaris

Volem Amy Winehouse catalanes!

Una de les justificades crítiques que se li fa a la cultura catalana és que encara resta encarcarada per cert esperit noucentista: això és, obsessivament mesurada, d’un ensopiment harmoniós, d’una mediterraneïtat que els anuncis anuals de l’Estrella dibuixen com a una imposturada caricatura, i el pitjor de tot: un class(ic)isme on són sobrerepresentades classes mitjanes reclenxinades i s’exclou tota autenticitat. No és d’estranyar així que provocacions com el festival de “cultura txarnega (sic!)” la posi tan neguitosa 

És això, les representacions culturals del nostre país (que no deixen de ser una mena de programa polític col·lectiu) vénen massa condicionades per una òptica limitada. L’idealisme de nació dibuixa una utopia inconsistent de societat ordenada, mesurada, desapassionada, badallesca, desmenjada i tots aquells elements que poden aparèixer, per exemple, a les lletres políticament correctíssimes dels Manel. 

Certament, el noucentisme va tenir les seves virtuts, tanmateix, en la seva limitada idea de nació, va dedicar-se a bandejar qualsevol element sospitós, salvatge, incontrolat d’expressió capaç de sacsejar els budells de l’establishment cultural. Probablement hi deu passejar-se el fantasma de la FAI i dels desmadrats bohemis negres del modernisme que semblaven atemptar contra la “ciutat d’ivori feta de marbre i or /tes cúpules s’irisen en la blavor que mor”. Aquest programa político-cultural postnoucentista ens ha fet vulnerables com a societat, perquè precisament si una cultura ha de servir alguna cosa és per projectar autenticitat i per reflectir la immensa i desordenada riquesa de la diversitat, per qüestionar l’ordre innatural de les coses, per clavar coces i fer rodolar el carro pel plaer de veure les pomes córrer carrer avall, com ens recorda un poema de D. H. Lawrence (efectivament, el tipus del grup de Bloomsbory que va escandalitzar els britànics amb l’amant de Lady Chaterlay) 

Efectivament, m’agradaria que Catalunya tingués les seves Amy Winehouse, el seu propi club dels 27, amb aquesta mena de talent desbocat que exhibia aquesta bulímica i alcohòlica que exhalava soul com els àngels enrotllats del purgatori. A veure, ben segur, n’hi ha hagut i n’hi haurà. Algunes joves promeses de la poesia i la música apunten a la desmesura. Tanmateix, el nostre star-system és tan íntimament poruc, contingut i encarcarat que projecta una cultura catalana incompleta, acomplexada, incapaç de posar el focus sobre els genis incontenibles que malden per sortir de les ampolles on els nostres mandarinatges els han confinat. 

Efectivament, em declaro un fan absolut d’Amy Winehouse, i de Janis Joplin, i de Kurt Cobain, i de Jim Morrison, i de Jimmy Hendrich. El seu talent esclata com un volcà que acaba amb una pluja de foc autodestructiu. La cultura catalana no pot restar lligada per aquesta estúpida idea de poble sublim i sec… incapaç d’actuar com un tsunami que s’emporti per davant totes les antigues estructures caciquistes d’editorials, suplements culturals, agents i altra parafernàlia pròpia d’empresa funerària. Certament, potser no és necessari la deriva autodestructiva d’estrelles rutilants com la de la cantant jueva de Londres que es va atrevir a assaltar l’ànima de la música negra.  

Una cultura, si vol ser una cultura nacional, ha de tenir aquesta capacitat d’absorbir totes les manifestacions culturals, integrar-les, fer-les seves, sense cap por ni cap recança. I això va per a tots els gèneres. Volem Amy Winehouses catalanes! 

 

  1. Bones. M’ha agradat el fons del teu article. Jo també soc fan de la música de l’Amy i de tants altres que anomenes. Així i tot, hi ha una crítica possible i te la faig una mica des d’una consciència historicista, i és que tot és fruit del seu temps, fins i tot l’avantguarda d’un temps. Allò de la perspectiva històrica i les seues raons. Personalment, m’avorreix força la música del país i així i tot m’agrada pensar-la en el seu context. I potser m’erro per manca de coneixements, però és així. En fi, que m’ha paregut un article molt ben parit. Gràcies,

  2. Excel·lent, afegeixo més brossa,
    1. Només he trobat a faltar el concepte que millor defineix la musica en català: pusil°lànime. Els conservatoris ja s’encarreguen de perpetuar-lo amb afectat/des repetirdors de clixés.
    2. Els “mass media” catalans han censurat de fa molt qualsevol alternativa subversiva. P. Ex. La musica urbana mes rellevant i nostrada de finals del segle vint ridiculitzada i ensucrada pel Catalanor Filter: la rumba catalana.
    Gracies de nou per l’article, tot esperant el primer disc dels Amics de les FARC

  3. Doncs si, del tot encertada l,observació, jo hi pensava aquests dies. Qui es “mou” no surt a la foto. Culpabilitat ? Caldrà reflexionar-hi; què amaga tot això ?
    I potser hi té a veure la fidelitat “obligada” a la llengua….penso llavors en Pau Riba, que no és submís però que és d,una altra generació, i s,expressa en català. Penso també en el recentment traspassat Joan Marsé, que va retratar molt bé la Catalunya dels 70s.
    Els selectors d,espectacles….la “pasta”, la precarietat de les sales i dels músics…..
    Pau Riba en algun moment, va comparar la barretina amb un condó…I així ens va !
    I que consti que l,Espanya rància i nacionalista em produeix auténtiques basques ! Exxx !

  4. De fet vam tenir (tenim.) Pau Riba, Oriol Tramvia, gent del Grup de Folk en general, que va ser un moviment contraposat a la nova cançó. Gent trencadora, irreverent. El per què no han tingut continuïtat és una qüestió que desconec. Però no els oblidem maii.

  5. Tenir membres del club del 27 no és un indicador de massa qualitat, preferiria que fossin del club del 72 o més. Que en una societat hi hagi joves que pleguin als 27 vol fer pensar que no és una societat sana.

Respon a Fons Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!