Espai de Dissidència

Efectivament, aquest agost fa vint anys que vaig encetar aquest bloc, Espai de Dissidència. És una data rodona, de manera que també es especial, i caldria celebrar-ho. Em congratulo que hagi pogut estar connectat amb una comunitat de lectors més o menys fidels i els agraeixo profundament la seva paciència amb mi. Jo també he après molt de vosaltres.

Vint anys, en el món de la tecnologia i la comunicació, són una eternitat. Fa trenta-cinc anys del meu primer ordinador, trenta de la meva connexió a internet, vint del meu bloc, i alguns anys menys de les meves xarxes socials. No és cap secret que el món dels blocs ja fa molt de temps que és un fenomen en recessió i reconversió. I, certament, com molts lectors podran haver comprovat, la freqüència de les meves intervencions ha davallat considerablement. D’una banda, bona part de les meves col·laboracions van a alguns mitjans digitals, i darrerament, també amb certa voluntat de recuperar lectors he obert el meu compte de substack, on una part de les meves intervencions públiques, també d’aquest modest bloc, les estic abocant al nou “Espai de Dissidència”, una plataforma que, ara per ara, sembla una nova fórmula de potenciar continguts.

L’Espai de Dissidència ha tingut sempre una certa voluntat de “calaix de sastre”. Des de reflexions personals a articles acadèmics, passant per columnes d’opinió, algun material literari, crítiques de llibres i un gran poti-poti general. Vilaweb va tenir un gran encert, fa vint anys, en potenciar aquest format, d’on, no només vaig descobrir multitud de blogaires interessants (alguns dels quals, per posar alguns exemples ben coneguts, Josep Sala i Cullell, Jaume Renyer o Jordi Martí Font) han tingut trajectòries molt interessants, m’han influït i hem arribat a tenir una relació personal i presencial. Poso exemple de persones d’una variada orientació ideològica que, precisament a causa de la pluralitat, han permès crear una gran orquestra d’idees interessants i han fet país.

Certament, el món dels blocs va de baixa, i potser estem entrant en una era d’excessiva especialització i una indesitjable polarització política. Un dels retrets que de vegades he fet a la gent de Vilaweb és deixar morir una mica (a còpia de marginar-los de l’espai visible del web) aquest fenomen que, per ja antic, no deixa de tenir moltes possibilitats. En fi, suposo que estic passant per un atac de nostàlgia. I la nostàlgia no és el que era.

No sé quant de temps durarà aquest Espai. Sembla miracolós que, després de 20 anys i prop de 2.000 posts, encara hi siguem aquí, lectors i autor. Vist en perspectiva, estic molt content del temps passat, malgrat els canvis d’un món, i d’una plataforma que no m’acaben de convèncer. Gràcies, en tot cas, per ser-hi.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!