Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Divendres, 9 de març de 1923
Salvador Seguí coneix perfectament que està amenaçat. Dies abans, tenia prevista una trobada amb Francesc Macià. Un dels seus estrets col·laboradors adverteix tant el sindicalista com el republicà que uns desconeguts els advertien que millor no se celebrés la reunió, perquè Seguí estava en el punt de mira del Sindicat Lliure. Seguí, com la immensa majoria de sindicalistes del moment va armat, i sol portar algun col·laborador que l’ajudi a defensar-lo. No és per a menys. Els historiadors han anomenat al període entre 1917-1923 com a “els anys del pistolerisme”, tanmateix, aquest és un eufemisme que amaga una guerra social violenta i desigual. Ja el 1921 el socialista Antoni Fabra Ribas comptabilitza, per al període 1910-1921 i exclusivament la capital catalana, un total de 175 morts, dels quals, gairebé tres de cada quatre, 122, són obrers assassinats, per només 23 patrons, 21 gerents i directius i 9 policies i militars. Tanmateix, entre 1920-1923 la repressió s’accentua. Amàlia Pradas (2003) comptabilitza un total de 466 morts i 1.052 ferits. Són llegendaris els tiroteigs entre l’Astra i la Browning (per part dels sindicalistes de la CNT) i la Llama (per part dels sicaris a sou del Foment). Hi contribueix el fet, no gaire conegut, que, tot aprofitant la neutralitat, Catalunya fabrica armes per als contendents de la guerra mundial. Ara bé, la guerra és desigual. La policia i l’exèrcit disposa de prou dades personals, domicilis, infiltrats, i ofereixen impunitat legal als mercenaris. Per la seva banda, la patronal contracta detectius i pistolers que, reclutats sobretot entre el sindicalisme groc, actuaran com a paramilitars.
Aquell vespre, Seguí, acompanyat de la seva companya, Teresa Muntaner, al Teatre Còmic, al Paral·lel. Detecta entre el públic uns sospitosos. S’escapoleix per una porta d’emergència i fuig en taxi, malgrat que és seguit. A la porta del seu domicili, se’ls torna a trobar, i s’hi encara. Hi ha massa gent, i la presència de la dona, aleshores embarassada, els detura.
Dissabte 10 de març
Els mateixos sicaris l’esperen a les 4 de la tarda a la Plaça Universitat. Tanmateix, hi ha massa gent, i refan el pla. Aquella tarda, que té programat dedicar a passar a cobrar alguns dels seus serveis com a pintor de parets, va acompanyat del seu company Francesc Comas “Peronas”. És aleshores que els pistolers l’esperen a la confluència dels carrers de la Cadena i de Sant Rafael, avui desapareguts sota la Rambla del Raval. Allà rep un tret al clatell, mentre que Peronas és tirotejat i ferit mortalment. Segons els testimonis, els autors seran tres homes que mai seran identificats. La notícia s’escampa ràpidament. El jutge aixeca el cadàver i se l’emporten a l’Hospital Clínic.
Diumenge, 11 de març
La ciutat es lleva consternada. Molts barcelonins es congreguen al lloc del crim per dipositar flors. A la tarda es van produint alguns tiroteigs i aldarulls dispersos. Les autoritats, amb por que hi hagi un motí, es dediquen a detenir desenes de sindicalistes, mentre que no fan cap acció per capturar els assassins. Com ja ve passant habitualment quan hi ha tensió, clausuren el diari confederal Solidaridad Obrera.
Dilluns, 12 de març
A primera hora, se celebra clandestinament el seu enterrament. L’única persona autoritzada a assistir és el seu advocat, amic íntim, i parent, Lluís Companys. Ni tan sols permeten la seva dona i el seu fill a ser-hi. La indignació popular va pujant graons. A mig matí, grups de sindicalistes recorren la ciutat comminant a tancar comerços i aturar les fàbriques. A la tarda, la vaga general és total. A les cinc una manifestació multitudinària es dirigeix vers el Govern Civil. El governador, aclaparat per la situació, allibera els anarquistes detinguts el dia anterior i promet la celebració pública d’un funeral per a l’acompanyant de Seguí, Francesc Comas, mort aquell mateix dia de resultes de les ferides de l’atemptat. Aquest enterrament per delegació serà apoteòsic, amb milers d’assistents a la comitiva. El sindicalista, un dels homes que va posar contra l’espassa i la paret l’estat i la patronal, serà definitivament un mite i un màrtir.
* * *
Per què maten Seguí? És un dels líders visibles i carismàtics de la CNT, una organització que, després d’un temps considerable de gestació des de la vaga general de 1902, anirà aplegant l’atomitzat món sindical amb l’arxipèlag heterogeni de grups llibertaris, que tot just han arrossegat enfrontaments interns per disputes ideològiques i que hi han patit una terrible repressió durant l’era atemptats de 1890, i molt especialment de la causa general dels Processos de Montjuïc (1897). La policia segueix perseguint amb ferocitat el moviment llibertari i il·legalitzant les associacions de treballadors. Tanmateix, i en un fenomen que és europeu, formacions polítiques com els socialistes, els republicans, i a Barcelona, en una clara operació d’estat, el lerrouxisme, tracta d’enquadrar la numèricament creixent classe treballadora i amb una consciència cada vegada més consistent, a la vida política de partit, com a fórmula de control. Això passarà amb els treballadors alemanys, sota l’SPD, amb els francesos amb els radicals i els socialistes, o els britànics amb els laboristes, on els partits es dedicaran a controlar les aspiracions dels treballadors com a fórmula d’evitar la revolució, i alhora per incorporar-los als respectius projectes nacionals. A Barcelona, els lerrouxistes fracassen, precisament perquè l’anarquisme és capaç d’aplegar la classe treballadora en l’espai independent anarcosindicalista. En aquesta disputa en què els lerrouxistes, majoritàriament nacionalistes espanyols de coll blanc, amb una presència important de funcionaris de l’estat, catalanòfobs i demagogs, Seguí hi tindrà protagonisme. El 1907 El Diluvio, l’òrgan periodístic de Lerroux, assenyala Seguí com a terrorista. El Noi del Sucre demanarà una retractació pública. Al cap d’uns dies, irromp en un míting lerrouxista i s’abraona contra els oradors. La cosa acaba en una baralla multitudinària. Un lerrouxista el dispararà, tanmateix, la bala acabarà matant un assistent. Seguí passarà una temporada a la presó, acusat de l’assassinat, fins que un tribunal l’exonerarà.
Això fa que el republicanisme catalanista el consideri com a un home valent, i aprecia el seu gest en la convulsa relació entre un lerrouxista que pretén assimilar el moviment obrer i acabar amb l’incipient nacionalisme. Tanmateix, l’espai anarcosindicalista mantindrà la seva absoluta independència, conformant primer la Solidaritat Obrera (1907), i posteriorment la CNT (1910). Hi ha molta polèmica historiogràfica sobre si aquestes relacions amb republicans com Companys o Layret haguessin comportat una confluència que hagués transformat la CNT en un partit polític. Si ens remetem als textos i discursos dels de Tornabous, veiem que més aviat és al contrari. Els anarcosindicalistes persegueixen la complicitat i incorporació de les classes mitjanes i dels treballadors de coll blanc. No ens ha d’estranyar que bona part de les reunions confederals es facin al local del CADCI, o que la vaga de la Canadenca s’iniciés com a solidaritat per oficinistes acomiadats. Mentrestant, Seguí demostra ser un líder amb una gran capacitat de combinar idealisme amb pragmatisme, a buscar aliances, i a articular un interessant discurs sobre l’autonomia de la classe treballadora.
Seguí serà un hàbil estratega que porta la iniciativa en els convulsos anys de la Primera Guerra Mundial. Juntament amb una generació de líders sindicals, portarà a enquadrar tres quartes parts dels treballadors de coll blanc catalans. I a liderar un seguit de vagues generals capaços de posar contra les cordes a l’estat i a una classe empresarial que no dubtarà a fer servir la guerra bruta contra la CNT. Especialment interessant serà la vaga de la Canadenca, en què després de setmanes de conflicte, és capaç de fer doblegar el foment aconseguint per decret la jornada de les 8 hores (abril de 1919). Aquesta serà una humiliació que no perdonarà la patronal, que es dedicarà a matar pels carrers als líders obrers. La detenció i internament de Seguí al penal de Maó (desembre 1920 a abril de 1922) el salvarà la vida… de moment. Serà aquest moment en què es dedicarà incansablement a teoritzar sobre la revolució.
Tanmateix, els estralls de la guerra bruta, juntament amb el miratge que suposa la Revolució Soviètica, deixa una CNT en una situació extremadament difícil. A còpia d’assassinats i empresonaments, l’organització és en mans dels més joves i radicalitzats. La militància davalla considerablement. El retorn de Seguí (1922-1923) amb les seves gires de propaganda fan pensar a la patronal i l’estat que es pot reactivar l’amenaça anarcosindicalista. La condemna a mort ja està dictada.
L’any vinent se celebrarà el centenari de la vaga de la Canadenca, un dels moments més transcendentals (i menystinguts) de la història del nostre país. Ben aviat, el centenari del seu assassinat. Una bona excusa per fer-lo ressuscitar de l’oblit de la història oficial. Al cap i a la fi, amb cent anys de distància, Seguí continua essent capaç de guanyar batalles malgrat la seva mort.
Nota: Article publicat el passat 9 de març a La Directa
Respon a Albert Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Doncs precisament fa poc vaig veure un vídeo sobre el rol d’Espanya a la Primera Guerra Mundial, i tocava el tema de les armes fabricades aquí i que es venien a, bàsicament, tothom. Molt interessant.
https://youtu.be/FhacUnv5I-0