Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

30 de juliol de 2014
0 comentaris

Vicens Vives és mort. Visca la República!

Tot just ara és quan hem de començar a analitzar en profunditat l’hara-kiri del president Pujol. I valorar, també, la complexitat de la seva herència, més enllà de l’horror i la satisfacció dels uns i els altres, i entremig de la confusió de la majoria, entre els quals m’incloc.

El pujolisme esdevingué, al llarg de la història de l’autonomisme una referència política. Una doctrina i una estratègia alhora. Un camí tortuós entre el possibilisme i l’ambició, entre el realisme d’una Espanya de democràcia fràgil i la utopia d’anar construint un país sense que es notés massa. En bona mesura, Pujol, a qui no se li pot negar una potència intel·lectual a còpia de lectures de Jacques Maritain, no deixa de ser un personatge, fill, en bona mesura, de les idees de Vicens Vives.

La mitologia del pujolisme, en certa mesura, així com la del catalanisme conservador i possibilista, anava amarada dels tripijocs intel·lectuals de l’historiador gironí. Vicens Vives fou un gran intel·lectual, encara que un oportunista i un enganyapagesos. De la seva ploma sorgí la mentida, assumida com a creença poc discutida, del  català com a home de seny (amb por a la rauxa llibertària que demostrà que els catalans podem viure, i molt bé, sense elits), amant del treball, l’estalvi, ordenat i col·laborador, i alhora rigorós i amb afany de participar en la construcció de l’”Espanya gran”. Vicens Vives no parlava tant dels catalans, com d’un conjunt de mentides del grup social al qual representava i que es delia de participar del saqueig franquista contra la seva població civil. Ara bé, les elits espanyoles poden ser unes desvergonyides, encara que en cap cas, estúpides. No colà. I malgrat que van admetre un grapat de catalans per fer-los de comptables al llar del Pla d’Estabilització de 1959, un cop pagada la propina, els van tornar a facturar lluny del poder de debò.

Pujol, i la seva classe, van adoptar el discurs vicensià per al consum intern. Una Catalunya eficient, ben gestionada, professional (la feina feta no té fronteres), discreta, i incorporant també algun discurs socialdemòcrata. Tanmateix, la base del “Notícia de Catalunya” impregnava bona part de la moral convergent.

La participació de la nissaga Pujol en la cara bruta del món dels negocis, com la dels Millet, Montull, i molts altres, és la constatació que aquesta cultura de classe romania en la profunditat del país. Quan el col·lapse del sistema de Transició espanyol van empènyer tot el país (des dels llibertaris, fins als subordinats de Duran Lleida) vers els postulats independentistes, els mites vicensians han caigut, s’han enfonsat. Vicens Vives va mentir. Els catalans no hem estat mai assenyats (i la burgesia encara menys), sinó, i tal com he reivindicat en un llibre recent, mantenim una cultura llibertària, republicana, radical i revolucionària, insubmisa, crítica amb el poder, inconformista. En fi, tot allò que Vicens Vives pretenia anestesiar.

Amb la nova situació que es presenta, jo no m’hi posaria massa. Pujol i la seva classe han tingut les seves grandeses i misèries, com la resta de cognoms, i la resta de grups socials que conformen el nostre país. Tanmateix, un cop caigut el mite vicensià, en ple procés cal a la construcció d’un nou estat, ha arribat el delicat moment de posar-se d’acord. Això implica tant a persones com classes. I això implica alhora, generar o ressuscitar vells mites.

I jo proposo fer un acord general per mantenir una escala de valors radicalment diferent, de matriu republicana, fonamentada en l’ètica, i també en una estètica que faci de la desigualtat social d’un mal a eradicar. Catalunya serà igualitària o no serà. El nostre llibertarisme ha d’ésser suprema expressió de l’ordre. Hem de treballar plegats per igualar el país per categoria, per renda, per patrimoni, i per cultura. Hem de cremar els vagons de segona i tercera classe, i fer que tots els ocupants del trajecte vital ocupem els seients de vellut de primera. Una primera classe sòbria, sense luxes ni exhibicionisme, encara que estrictament confortable, una fusió dels diversos grups socials en una única classe ben-estant, disposada a eradicar la misèria. La independència és la nostra gran oportunitat. Vicens Vives és mort. Visca la República!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!