Espai de Dissidència

Ciutat de Mèxic, 22 de juny de 1986. Partit de quarts de final del Mundial de futbol, Anglaterra-Argentina. Minut sis de la segona part. Un Diego Armando Maradona en el seu millor estat físic i anímic arrenca a mig camp. Desborda la primera línia defensiva de l’equip anglès. Mira de passar la pilota per fer una paret al company d’equip que té a la seva dreta. La mala o bona sort va fer que aquesta fos interceptada pel defensa Steve Hodge, que pretenent tallar la jugada, eleva la pilota en un rebot descontrolat, i en el seu descens apunta a l’entremig del punt de penalti i la línia que delimita l’àrea petita. Tot l’avantatge és per al porter, Peter Shilton, que amb 1’86 d’alçada treu vint centímetres al petit i rodanxó jugador que dos anys enrere vestia de blau-grana. Ara bé, incomprensiblement, tal vegada un miracle, Maradona colpeja la pilota mig instant abans que sigui blocada pel porter, i aquesta,  cau a terra, amb un bot lleuger i entra mansament a la porteria. Gol!! 1 a 0. Els  jugadors anglesos, en especial l’educadíssim Gary Linneker, l’elegant gentelman que va reemplaçar l’argentí a la davantera del Barça, protesta a l’àrbitre queixant-se que el gol ha estat obtingut de manera il·legal. En una era sense VAR, aquest consulta al jutge de línia, que no veu res anormal, més enllà d’un salt prodigiós de Maradona. Tanmateix, les imatges que repeteixen els realitzadors televisius són inequívoques. Més enllà d’aquell bot ambiciós del davanter, clarament es veu com ha estat el puny, i no pas la cabellera enrinxolada de l’astre argentí, el responsable de colpejar l’esfèrica. Posteriorment al partit, quan ja és evident que la manera d’obtenir el gol que obre el marcador és il·legal, Diego Armando, amb aquell punt d’egolatria arrogant que el caracteritza, s’expressa teològicament: “ha estat la mà de Déu”. L’església maradoniana que es va organitzar al voltant del jugador, encara celebra aquella imatge com a una prova de divinitat del futbolista de Lanús, un humil barri a l’extraradi sud de Buenos Aires.

Aquell era més que un gol en un enfrontament que era més que un partit. Tan sols quatre anys abans, britànics i argentins estaven protagonitzant una de les guerres més rellevants del darrer quart del segle XX a les illes Malvines (Falkland per als britànics). I els anglesos, escocesos i gal·lesos la van guanyar… pels pèls. Perquè, contràriament als pronòstics, la flota anglesa no era tan potent com ho havia estat en el passat, mentre que la modesta armada argentina va estar a punt de sortir-se’n, tot causant més danys, abatent més avions i enfonsant més vaixells dels previstos. I aquesta és una espina clavada en el cor dels argentins i un tema sobre el qual millor no parlar-ne si es pretén conservar-hi l’amistat. En aquest sentit, la murrieria trapella de Maradona tenia un punt de compensació, de reparació històrica, de justícia poètica.

Ara bé, passar a la història per un acte il·legal, per haver obtingut una victòria havent-se salvat les regles no era possible per a un personatge tan excessiu com Maradona, l’home que havia trobat en el barroc Nàpols i la idolatria dels napolitans la necessària transcendència divina necessària per passar a la història. Per una història que només cineastes barrocs i napolitans com Paolo Sorrentino han estat capaços d’interpretar (per cert, amb una excel·lent pel·lícula sobre la seva relació no personal amb el futbolista, É stata la mano di Dio). De manera que Diego Armando, al cap de només quatre minuts de fer servir l’extremitat superior esquerra per ajudar al miracle, va arrencar de camp propi, va córrer 62 metres en 10 segons, tot esquivant fins a 6 jugadors (Hoddle, Reid, Sansom, Butcher, Fenwick i el porter Shilton) abans d’introduir, amb la seva eterna cama esquerra, la pilota a la xarxa. 2 a 0. El gol del segle, el millor de la història de la Copa del Món de Futbol, segons una enquesta de 2022. I és d’aquestes fites en la història de l’esport que hom no es cansa de veure un i un altre cop. Un d’aquests gols que qualsevol que hagi passat bona part de la seva infantesa perseguint una pilota, ni que sigui de drap, ha somiat de fer. Un gol inoblidable, que encara recordo avui.

I ho recordo, perquè ho vaig veure en directe. Tenia vint anys i havia anat amb uns companys de magisteri a fer muntanya per la Cerdanya. Uns companys amb perfil intel·lectual, com el meu, amb qui fèiem converses transcendents sobre escriptura, cinema, política, educació filosofia, existencialisme i totes aquelles matèries on els argentins no tenen rival. És per això que, en el càmping on érem, em vaig escapar d’amagat a veure el partit. Encara jugava de tant en tant en la posició de lliure o d’anàrquic lateral dret (fins i tot en algun partit a l’Autònoma contra els de Lletres, a qui vam guanyar per tres a dos, amb gol meu de rebot) i prou coneixements per mantenir una tertúlia de nivell mitjà amb alguns entesos. M’agradava veure el futbol, i al meu voltant hi havia alguns pocs britànics, alguns holandesos i un parell d’alemanys, la major part dels quals amb aspecte d’ordenats pares de família. He de dir que, com a públic en espectacles esportius, sóc la persona més insulsa del món. Mantinc una flegma britànica i contemplo els partits com la Reina d’Anglaterra quan assisteix a una final de Wimbledon entre dos tennistes belgues. Posseeixo una mena de distanciament emocional aristocràtic que m’allunya de qualsevol excés expressiu. Fins i tot aquell partit, tan intens, en aquella televisió no massa gran que es podia veure a la guingueta d’un bar, no va fer que transcendís cap altre gest que un desmenjat aplaudiment .

Anys després, he tornat a veure moltes vegades aquells dos gols, especialment el segon. I en les imatges, apareix un personatge secundari, que tanmateix, amb els anys m’ha inspirat més interès: Jorge Valdano. Amb un aspecte més imponent (1’88 d’alçada) és el davanter amb qui mira de fer la paret que acabarà amb la intercepció parcial de Hodges que culminarà en la “ma de Déu”. I, quatre minuts més tard, serà un del jugadors, juntament amb Jorge Burruchaga, que seguirà la cursa esbojarrada de Diego Armando a la seva esquerra, desmarcat, inicialment esperant una passada, i finalment, testimoni privilegiat del gol del segle, i un dels primers a abraçar-se a Maradona.

Valdano, a diferència de Maradona, no era un jugador genial, sinó solvent. Amb una trajectòria similar, un nombre semblant de partits (510 respecte els 589 de “el pelusa”) i un nombre de gols respectable (209 respecte els 311 de Diego Armando). Tanmateix, hi ha una cosa que sempre m’ha agradat d’ell. Ha estat, probablement, un dels jugadors que millor ha escrit, sobre futbol i sobre la vida, si és que ambdós terrenys poden separar-se. Va publicar un llibre de relats curts sobre aquest esport. Va filosofar sobre el pànic escènic en el terreny de joc i a fora. També és un articulista destacable, amb una prosa fluïda i una tensió narrativa molt per sobre dels escriptors i articulistes professionals. També són una delícia les seves entrevistes, així com les aportacions com a comentarista televisiu, caracteritzades per una elegància, potser només comparables a les de Gary Linneker, un altre dels protagonistes d’aquell 22 de juny de 1986. En qualsevol cas, si em permeten la comparació, Valdano exerceix de Ptolomeu d’Alexandria quan explica, com a testimoni directe i implicat, i a la vegada com a historiador, la gesta èpica d’Alexandre el Gran. Això inclou també unes dots d’observació admirables, on sovint aquest jugador de la província de Santa Fe i narrador vocacional, home d’elevat talent, és testimoni de primera fila, no només de l’extraordinària gesta del seu company d’equip i astre indiscutit del futbol, sinó també cronista dels seus excessos personals, amb farres inacabables, sexe i drogues, al vestidor, a les concentracions, als hotels… Valdano sovint ha explicat com aquell genial Maradona, una mena de Déu capriciós és també víctima de la seva genialitat. Valdano ens explica com sovint el geni pot resultar una benedicció col·lectiva i una maledicció individual. Al cap i a la fi, Maradona és, sobretot, un mite que cau en una espiral d’autodestrucció personal, a la qual tot el planeta assisteix amb certa perplexitat.

Potser per això sempre m’ha agradat aquest futbolista – intel·lectual, que fa servir el futbol per parlar de la vida en general, de l’èpica i els límits, de victòries i derrotes, de llurs grandeses i misèries, de l’espectacle i la vida quotidiana. Ben segur, Albert Camus, que és un dels altres grans intel·lectuals que va fer de porter a la lliga algeriana, es refermaria en aquella seva expressió que “tot allò que he après de la vida, ho he fet en un camp de futbol”.

Set dies després d’aquell dia inoblidable, també a Ciutat de Mèxic, es va jugar la final, contra la sempre potent i intimidant Alemanya.. Malgrat que Diego Armando va estar a un gran nivell, que ho va intentar mil i una vegades, que el van xiular un munt de fores de joc que no ho eren, que el van fer mil i una dures entrades, no va poder marcar. Sí que ho va fer Valdano. El 2 a 0, quan desmarcat, escorat a l’esquerra, sol davant el porter, va definir de manera excel·lent, calculada, com un adjectiu ben col·locat en una frase perfecta. Un gol decisiu que va possibilitar el campionat del món, l’únic que guanyaria Maradona, que aquell dia que va marcar el gol del segle, el comentarista Victor Hugo Morales va improvisar un apel·latiu que ha quedat per sempre en la memòria col·lectiva dels addictes al futbol: “barrilete cósmico”.

Nota: Article publicat al número 267 de la revista Barret Picat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!