Espai de Dissidència

Normal
0

21

false
false
false

ES
X-NONE
X-NONE

L’adolescència, aquesta malaltia que només guareix el temps (i no sempre),
es caracteritza per una inesperada, sobtada revolució de les hormones,
acompanyada d’una intensa agitació neuronal. Ni en el propi cas, ni en el de
l’entorn més proper poguérem deslliurar-nos de l’epidèmia invisible, que ens
infectava a la primavera i esclatava els estius, com una llampegant tempesta
d’agost. Atès que el sistema emocional envaïa despreocupadament l’àrea del
pensament, teníem alterat l’estat mental, en una mena de bipolaritat estranya,
que ens duia del cim a l’abisme, i d’aquest, a l’avenc.

Recordo com en el meu cercle d’amistats, en 
pocs dies, se subvertiren les antigues jerarquies de la infantesa.
D’acord que teníem edats cronològiques properes, i que aquests fenòmens
s’encomanen per simpatia –malgrat les antipaties que es generaven-, tanmateix
resultava difícil acceptar com l’antic paisatge, les velles seguretats del
passat, es desplomaven. Es feien i desfeien amistats íntimes, es participava en
excursions exogàmiques a la recerca d’individus, especialment femenins, a qui
incorporar a la tribu, i s’esdevenien les primeres i matusseres aproximacions
al sexe antagonista, amb més fracassos que èxits. Les noies amb qui, setmanes
abans jugàvem a fet i amagar, o tocar i parar, ens incitaven vers jocs
iniciàtics de “veritat o acció”, havent de fer front a dures penyores públiques.  Amb els amics confessàvem secrets inconfessables, fossin aquests reals o
imaginaris. Fèiem I desfèiem projectes irrealitzables. Confoníem conscientment
desigs amb realitats. I fingíem ésser
qui no èrem,  sense tenir clar com
tractar el desconegut que cada matí apareixia al mirall.

Normal
0

21

false
false
false

ES
X-NONE
X-NONE

De vegades, en aquesta recomposició del poder i les lleialtats, també
rebíem incursions forànies a un grup que tenia els anys comptats, tot i que
aleshores no ho sabíem. J va ser un d’aquells. De fet, el vaig portar jo.
L’acabava de conèixer i transmetia una bona primera impressió. El pobre era
lleig, rodanxó i tampoc és que tingués una gran facilitat de paraula. En canvi,
exhibia una desacomplexada seguretat en ell mateix que el feia desconcertant i
li donava un atractiu inexplicable. Gràcies a ell puc entendre com el president
Pujol arribà a gaudir de tanta influència amb un pack de sèrie tan limitat. Tanmateix, ho reconec, em vaig
equivocar, i gràcies a J vaig aprendre que hom no pot confiar mai en algú que
entra bé a la primera de canvi, ni en la primera aparença. Era la típica
persona que rere el seu somriure i els exitosos acudits verds esdevenia
manipulador, irascible i incapaç d’experimentar un mínim sentit de lleialtat.
No vaig trigar a patir alguna de les difamacions que qüestionen el propi rol
dins del grup, i que serveixen per desfer-se d’aquells que interfereixen en els
seus objectius. No era pas l’única víctima. Les persones manipuladores solen
ser imprevisibles, no segueixen criteris clars a l’hora de conspirar contra
algú, i solen disposar d’una mentalitat paranoide, capaç només de guiar-se per
impulsos primaris. No és cap secret per als criminòlegs, ni per als
especialistes en riscos laborals, acostumats a bregar amb aquesta mena
d’individus. De fet, fragmentà el grup, i dinamità la seva dinàmica. Nous
valors inspiraren les activitats internes, inclosa la tímida introducció del
haixís, i generaren divisions, fluctuants i permanents. Tanmateix, atribuir la
responsabilitat dels nostres mals a un únic individu resulta excessiu. De
qualsevol manera, els nens que havíem compartit un espai comú, era lògic que
els anys i les diferents personalitats i expectatives acabarien
distanciant-nos, i en el fons J només serví per accelerar  el nostre procés de maduresa, de deixar de
confiar en el futur d’un col·lectiu en decadència, i a impulsar en la nostra
recerca de nous horitzons.

Tanmateix, en el procés de transició que marcaren els nostres catorze a
disset anys, la tribu, cada vegada més fràgil, encara coincidia durant l’estiu,
i compartíem platja, jocs, conspiracions, i rebolcades nocturnes entre les
dunes. Com recordava
Martí i Pol, tot estava per fer i tot
semblava possible. Ens
aparellàvem i desaparellàvem, amb més pena que glòria. Seguíem amb confidències
sota la llum de la lluna, componíem la nostra educació sentimental mentre
l’entrecuix dictava altra mena de prioritats. En aquesta mena de situacions,
les presses solen ser males conselleres. Aparellar-se d’una manera més o menys
seriosa –en aquell moment històric dels vuitanta, la promiscuitat solia
ser  un fenomen més en sèrie que en
paral·lel-  comportava determinats
riscos. No només els biològics, sinó que fer-ho amb la persona equivocada, en
personalitats verdes, encara a mig fer, solia implicar danys col·laterals que
molts encara arrosseguen. Tanmateix, la prudència no sol ser una virtut pròpia
dels joves. L’atzar reunia més que qualsevol decisió raonable o el savi sentit
ancestral de la conveniència. Bé, corregeixo, l’atzar era el factor que feia
iniciar aquesta mena de relacions no sempre ben definides amb alguna paraula
normativa, perquè no eren ni “rotllos”, lligats al flirteig i de naturalesa
excessivament efímera, ni “novietes” com marcaven els canons de l’estabilitat
sentimental. Més aviat hauríem de parlar de “sortirambs” (X surt amb Y, Z  ha tallat amb W, o R demana sortir amb S). G
i jo no vam estar reunits per l’atzar –ni tan sols a títol experimental -.
Potser hauria pogut succeir entre les meves anodines relacions amb L1 i L2,
tanmateix J fou qui donà la campanada. No és que sentissin una atracció
especial, com tampoc em succeïa amb les dues L, sinó que les convencions, la
curiositat i la crida de la selva posaven a un noi i una noia (o altres
combinacions possibles) enfront l’un de l’altre, a bastir relacions no sempre
fàcils, on sovint el desig d’experimentar comptava més que les afinitats
electives.

G i J oficialitzaren, d’alguna manera, la seva relació. Això vol dir fer-la
pública, exhibir-se agafats de la mà i morrejar-se deshinibidament davant la
tribu. Fins aquí, tot normal. Tot plegat, l’escenificació d’una relació més o
menys monògama que suposava algunes servituds tàcites. Algunes de més
innocents, com anar plegats a la platja i separar-se a una distància prudencial
del grup –no més de cinc metres-, i altres més significatives com evitar
aproximacions amb individus de l’altre sexe, o hipotecar part de la vida social.
Iniciar relacions sentimentals, i més quan els únics manuals d’instruccions
eren les mentides explicades per revistes per adolescents, i els referents
utòpico-ucrònics del cinema i la televisió, i les creences irracionals d’amics
i germans grans mai no ha estat fàcil. Potser la meitat de la literatura ha
tractat sobre aquest tema sense sortir-se’n. I el fet és que la gent va
aprenent a pèl, sense tenir molt clares unes regles mutants i mai escrites, i
sovint mai assimilades. Les discussions formen part intrínseca de les relacions
humanes, i més quan hom comença a compartir temps, diners i fluïds corporals.
Saber administrar els sentiments és un fet de maduresa de la qual no sempre a
l’abast a setze anys, i sovint mai.

Així, un vespre d’una jornada particularment avorrida, mentre la colla ens
dirigíem vers la geladeria on passaríem el vespre veient caure el sol d’agost,
més enrere, vam sentir uns sorolls estranys. En girar-nos, J acabava de clavar
una coça a G d’aquelles que temíen que la posarien en òrbita. A continuació,
una vegada a terra, va clavar unes quantes plantufades més. Instintivament ens
vam tirar a sobre a separar-los.  Bé, hauríem
de dir neutralitzar a J a força de braços. Encara recordo la sensació
llefiscosa d’estirar-lo del braç suat i sense màniques del sobreexcitat
agressor, amb la mirada perduda de psicòpata, fins allunyar-lo uns metres. Els
nois, tractàvem de calmar-lo, les noies, aplegades al voltant de la víctima,
d’interessar-se pel seu estat.

Atesta la presència de gens llibertaris al meu ADN, he tendit a ser
excessivament racionalista. Així sempre he opinat que en circumstàncies
normals, quan algú més fort que tu s’esdevé un perill públic, tractes
d’allunyar-te el màxim possible, i fins i tot, planifiques alguna mena de
revenja tot esperant que baixi la guàrdia. Tanmateix, les experiències vitals
indiquen que la racionalitat no és una qualitat intrínseca de la condició
humana, i el comportament quotidià està sotmès més a l’instint primitiu
d’homínids salvatges, que a pilars de les convencions socials normalment
definides sota l’epígraf de “civilització”. El normal, almenys així ho
considerava als setze anys, és que G, després de l’agressió i la humiliació
pública no volgués saber res més de J. Tanmateix, l’endemà, a la platja, els
vaig (els vam) veure tots dos a l’espai, prudencialment separat, assignat per
als “sortirambs”. Ella li demanava perdó, i, en una escena pròpia dels germans
Marx li preguntava si li feia mal el peu després d’aquella coça feta amb la
força d’un Koeman a la final de la copa d’Europa.

Com deia, el meu ADN llibertari és incapaç d’acceptar la violència dels
forts contra els febles, o les relacions de submissió –a moral d’esclaus, que
en diria Nietzsche-. Durant els anys trenta, quan el meu avi era membre de la
CNT del transport, qualsevol que maltractés la dona o els fills era expulsat
irremeiablement del sindicat i condemnat a una mena de mort civil. Els
vuitanta, en canvi, mostraven com les solidaritats de classe, els nobles sentiments
igualitaristes o els vells  codis d’honor
s’anaven esvaint fins al temps actuals de metacrilat on els sentiments i els
principis s’emboliquen en bosses de polietilè. Recordo que aquella escena,
especialment la del’endemà que feia bona la creença sobre que les baralles
servien per unes glorioses reconciliacions en una mena de muntanyes russes
emocionals, em va colpir i fer dubtar sobre si les relacions normals entre
sexes havien de considerar el maltracte com una mena de joc innocent i normal,
semblant a aquell “matrimoni a la italiana” que Mastroianni i Sofia Loren
animaven en una comèdia postneorealista. Atès que conservava el codi moral de
la infantesa que “picar les nenes és cosa de covards”, pràcticament vaig tallar
les meves relacions amb G i J, sobretot amb J.

Al cap d’alguns anys, J i G es van casar. La darrera vegada que vaig veure
J fou durant el casament d’M, germana de G. Fou patètic descobrir-lo en plena
celebració com s’amorrava a la televisió i maleïa l’italià que havia trencat el
nas a Luis Enrique el dia que Espanya quedà fora, als quarts de final, del
mundial dels Estats Units, el 1994. Temps després, vaig saber que van tenir una
filla, i poc després J la va deixar plantada per una companya de feina de G,
alguns anys més jove. A partir d’aquest moment, ella ha recuperat bona part de
la vida pública que havia perdut a partir de la relació vampírica iniciada, per
atzar, als setze anys. De tant en tant ens veiem, i quan la miro, no em puc
treure del cap l’escena d’una jornada particular.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!