Espai de Dissidència

Enzo Taverso, Revolución. Una historia intelectual. Akal, Madrid, 2022, 614 pp. 

No crec sorprendre ningú si afirmo que Enzo Traverso és un dels historiadors més influents de l’actualitat, i potser un dels que amb una visió global més podria comparar-se amb la tradició marxista de Hobsbawn o Thompson. Catedràtic de Cornell, autor de diversos treballs sobre història de les idees, després d’haver agafat un any sabàtic ens obsequia amb una reflexió en profunditat sobre el fenòmen contemporani de la Revolució. Això vol dir, des de les primeres revolucions americanes (Estats Units i Haití) fins al moviment antiglobalització dels darrers anys. 

La novetat metodològica és que no opta per una aproximació cronològica, sinó que opta per una altra de sincrònica. Així, trobem capítols sobre la tecnologia en el simbolisme revolucionari (interessants reflexions sobre les locomotores); els cossos (la representació física i humana) amb tot l’ús i abús de la iconologia; la simbologia i la fixació de la memòria i la figura de l’intel·lectual revolucionari; la dialèctica entre la llibertat i l’alliberament. Finalment, i a la manera d’apèndix, l’autor ens comparteix una anàlisi de la construcció del discurs històric sobre el comunisme, amb les seves llums i ombres. 

El resultat és més que interessant, amb una estructura innovadora… o no tant. De fet, aquests intents de fer una història sincrònica i temàtica es va posar molt de moda durant la dècada de 1970 quan la ressaca del 68 pretenia capgirar-ho tot, fins i tot la lògica cronològica. Tanmateix, el resultat, i a condició que el lector estigui familiaritzat amb la història de les revolucions de l’edat contemporània, incita a pensar i a plantejar-se preguntes interessants. En aquest sentit, el llibre compleix amb escreix la intenció didàctica de repensar els conflictes històrics i els antagonismes que, per motius complexos i desencadenants aleatoris, acaben en revolucions. Unes revolucions mai fallides del tot, mai exitoses del tot. 

Com succeeix amb llibres d’aquesta ambició fonamentats en eixos temàtics, els capítols tendeixen a ser desiguals en qualitat i interès. El conjunt és notable, ara bé, la matrícula d’honor correspon al dedicat als intel·lectuals i el seu paper en les revolucions. És obvi que aquest és un camp on l’historiador italià excel·leix, perquè ha escrit diversos textos sobre la qüestió, tant sobre els intel·lectuals (dits) d’esquerra com els conservadors i reaccionaris. En aquest sentit fa una aproximació sociològica, professional i antropològica que ens ajuda a entendre amb precisió el seu paper, despullant-los d’èpica o misticisme, i exposant amb cruesa qüestions com la idea del “desclassat”, el bohemi, el rodamón revolucionari, l’engagé, el company de viatge, el ximple útil, o qualsevol que participa d’un món de les idees, al seu torn imprescindible per plantejar un capgirament de l’ordre. 

No sobta, en canvi, les nombroses al·lusions a la Revolució Llibertària catalana de 1936, aquest episodi històric que coneix tothom menys els historiadors catalans, obsedit a silenciar l’esperit anarquista del país, i unes pràctiques col·lectivitzadores que van impressionar el món. 

En resum, un llibre altament recomanable, que compleix l’objectiu d’il·lustrar el lector exigent, i que convida a reflexionar sobre la naturalesa d’aquest fenomen recurrent. Com fineix el seu extens i a voltes laberíntic llibre, “Les revolucions no poden programar-se: sempre arriben quan menys se les espera.” 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!