Espai de Dissidència

Nota. Article publicat ahir, 19 de juny, al Diari de Girona

Educació, educació, educació va
ser el lema principal de la campanya dels laboristes britànics a les eleccions
de 2001. Tony Blair, des de la seva peculiar tercera via havia reiterat fins a
la sacietat la pressumpta mala qualitat del sistema educatiu anglès per, a
continuació, justificar el seu ambiciós programa de reformes. La realitat,
tanmateix, és que si bé la situació de l?educació britànica no era òptima,
l?actualment desacreditat primer ministre havia exagerat deliberadament la
situació per introduir un seguit de mesures que no anaven precisament en la
direcció qualitativa, sinó de permetre la irrupció del mercat en el que
constitueix un dels pilars de l?estat del benestar. Amb la seva actitud,
clarament demagògica, va erosionar la confiança dels britànics en les seves
institucions educatives.

Això, indirectament ha anat
propiciant un desprestigi de la professió docent traduït, d?una banda, en la
fugida dels més capacitats vers altres activitats, i paral·lelament, l?arribada
de professorat procedent d?altres països, no sempre amb la formació adient, i
amb motivacions més econòmiques que vocacionals. Tanmateix, la cosa va anar més
enllà.

Entre les seves reformes hi
havia la possibilitat que empreses privades amb ànim de lucre gestionessin
directament l?educació, amb la capacitat, no només de controlar la selecció,
formació i condicions laborals del professorat, sinó també els textos escolars,
els currículums, les proves d?avaluació i fins i tot la pròpia inspecció
educativa. El director de recerques educatives de la University of Central
England, Richard Hatcher exposa un cas ben il·lustratiu. Es tracta de Secro,
una companyia transnacional l?activitat principal de la qual consisteix en
suministres militars a l?OTAN. A banda de construir i gestionar centres
directament, rep abundants fons públics, de manera que a la pràctica, la
tercera via educativa consisteix en subvencionar negocis privats. En altres
ocasions, alguns centres esponsoritzats per empreses privades o sectes
religioses, es dediquen a suprimir Darwin dels currículums i a imposar les
tesis creacionistes. De tota manera, aquests experiments ?de l?alçada del
doctor Moreau- no han complert les profecies neoliberals sobre les virtuts de
la gestió privada. Les avaluacions independents indiquen que nou de cada deu
centres que segueixen aquests criteris no superen els estàndars mínims.

Algú podria pensar que això és
exclusiu del peculiar món anglosaxó ?de fet, als Estats Units s?ha arribat a
l?extrem de deslocalitzar centres de secundària per aplicar un règim
militaritzat a alumnes conflictius-. Tanmateix, arreu, un conjunt de mesures
ens anuncien la voluntat clara de tallar el cable de l?ascensor social que
havia estat tradicionalment l?escola pública. A França, on pràcticament no hi
ha oferta privada, l?estat ha optat per començar a desentendre?s de l?escola
primària amb la transferència als ajuntaments, la qual cosa implica que comencen
a eixamplar-se diferències de finançament per alumne. No és una mesura nova. La
transferència de l?educació als ajuntaments, baula més feble de
l?administració, va ser una de les primeres mesures aplicades per les Juntes
militars de Xile i Argentina, poc temps després de sengles cops d?estat. Això,
especialment en el cas argentí que havia estat un model qualitatiu a tot
Llatinoamèrica, va resultar un cop fatal, que va degradar implacablement la
seva qualitat.

Tots aquests processos; via
oberta a la iniciativa privada, penetració del llenguatge empresarial, la
imposició de creences sobre la pressumpta superioritat de la gestió privada
sobre la pública, erosió dels organismes de control democràtic com els Consells
Escolars, obsessió pels resultats immediats, o per conceptes amb significats
ocults com avaluació o excel·lència amaguen uns objectius clarament delimitats.
En el context de la liberalització dels serveis (AGCS) es vol deixar lliure al
mercat de capitals un àmbit, l?educatiu, que fins al moment havia estat
garantidor de la igualtat d?oportunitats i cohesionador social. L?OCDE calcula
en més de mil milions d?euros el negoci educatiu, un pastís que pocs inversors
volen deixar passar de llarg. Per això, cada vegada costa més diferenciar
informació i propaganda, i més en un context on els mitjans de comunicació
pertanyen a grans grups corporatius. Com Blair, sovint la classe política
exagera la situació real de l?educació, i rere les millors intencions, imposa
una agenda oculta que sovint actua com a la serra que talla el cable de
l?ascensor social. Aquí no queda una altra que una revolta democràtica que
defensi els serveis públics d?aquesta deriva inquietant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!