Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

18 de febrer de 2016
2 comentaris

Un Thatcherisme d’esquerres?

No he tractat mai l’Anna Gabriel, així que no puc dir res positiu ni negatiu sobre ella. Ara bé, com tanta altra gent, he opinat sobre la seva actitud política, els seus gestos o les seves paraules. En les traumàtiques quinze setmanes que van anar des de les eleccions del 27-S fins a la investidura d’en Puigdemont, les tensions van fer que molts perdessin (m’incloc) la paciència i les formes. En els diversos debats percebia en la diputada una fermesa que molts percebíem com a intransigència, i molts consideràvem (i encara ho crec així) que forçar excessivament la màquina quan no disposem d’un estat, esdevenia una estratègia, més que arriscada, suïcida.

El twitter és una arma carregada de mala llet

Allò que potser ningú no havia previst va ser l’agra deriva que van prendre els esdeveniments. Alguns opinadors i comentaristes van descontrolar-se, i tot emulant el pitjor de la caverna mediàtica van encetar una dinàmica d’intolerables atacs i insults en què la misogínia esdevenia un leiv motiv amb una melodia que podria recordar la caça de bruixes que, episòdicament, colpeja la història del país. Amb aquest ambient, twitter esdevé l’AK-47 de la comunicació: una arma barata, assequible, fàcil de fer servir, i terriblement devastadora. Qualsevol indocumentat podia ferir impunement, i diverses guerrilles podien concertar emboscades mediàtiques, mentre que llops solitaris podien fer de fractiradors amb més o menys traça.

Efectivament, jo també vaig disparar. En un moment determinat vaig considerar que la manca de flexibilitat de la integrant d’Endavant recordava l’actitud de la senyoreta Rottenmeyer. Per als qui tenim una certa edat, la sèrie dels anys setanta Heidi, ens presentava una institutriu antipàtica i rígida, en què les obligacions socials, els compromisos i les convencions anaven per damunt de qualsevol altra consideració, i en detriment dels sentiments de la gent. En un moment en què les il·lusions sobiranistes semblaven esvair-se per una suposada promesa de no investir Mas, la inquietud deixava pas al ressentiment. En unes circumstàncies així, un planificat “pressing cup” era perfectament compatible amb un irracional emprenyament.
Allò que no vaig preveure és que la meva comparació aparegué en el pitjor moment. Hores abans, havien trascendit tuits masclistes i injuriosos fins al punt de fer envermellir qualsevol espectador. I en el fragor de la batalla, la meva comparació amb el personatge de la novel·la de Johanna Spyri em va comportar agres insults per part d’uns defensors tan brutals com els seus agressors. El pitjor de tot plegat és que molts (i és un fet que ens ho hauríem de fer mirar) prenien qualsevol crítica política com a un atac personal, i a partir d’un feminisme tan agressiu com el masclisme més despietat, semblava que algú, per l’accidental fet d’haver nascut dona, no podia ser censurat en els seus gestos i actituds (cosa que al meu parer, no ajuda precisament la causa feminista).

La bruixa Margaret Thatcher
Ara que les coses semblen haver-se calmat i el clima, si més no té l’aparença de resultar més respirable, vaig també fer emprenyar molta gent, entre els quals a bons amics i gent que m’aprecia. Mentre mirava l’entrevista que Josep Cuní feia a l’Anna Gabriel, vaig redactar un tuit en què deia que em feia pensar en una Margaret Thatcher d’esquerra, potser la Thatcher que podria acabar amb quaranta anys de neoliberalisme. És evident que els 140 caràcters d’un tuit no serveixen per altra cosa que esdevenir una impressió, una opinió fàcilment malinterpretable, un haiku amb la pretensió d’explicar la teoria de la relativitat. En realitat, no plantejava l’afirmació com una crítica, sinó com a un element positiu.
Anem a pams. Per al conjunt d’esquerres, especialment les de matriu anticapitalista, Margaret Thatcher és el més semblant a un papus, un ésser profundament maligne que perpetrà una contrarevolució els efectes de la qual són encara visibles en forma de precarietat i desigualtat. Aquesta és una opinió que comparteixo i que, amb els meus escrits i intervencions públiques he contribuït a construir.
Thatcher fou una dona profundament ideologitzada, amb prou empenta per destacar en un món masculí i classista com era el del conservadurisme britànic de postguerra (ella, en canvi, procedia d’una família de modestos botiguers), amb capacitat de reinventar la ideologia del liberalisme previ a la segona guerra mundial, amb una brutal determinació, certa fredor i una actitud inflexible. I tanmateix, era una dona de formes suaus, dicció lenta, capacitat argumentativa i una bona comunicadora. Ja sé que les comparacions les carrega el diable, tot i que és possible establir paral·lelismes entre ambdues dones. L’anglesa es caracteritzà per dur a terme allò que considerava les seves prioritats polítiques més enllà de les conveniències o el tacticisme polític (cosa que li generava grans enemics a dins del seu partit), i que sabia explotar els errors dels seus adversaris. De fet, va guanyar les eleccions de 1979 després que el laborisme britànic naufraguès amb la gestió de la crisi dels setanta, o de protagonitzar una dura guerra amb uns sindicats que, amb certa arrogància, no havien sabut valorar les seves forces ni seguir una estratègia coherent. A més, la “dama de ferro” disposava de grans aliats entre uns poders fàctics que anhelaven una contrarevolució que rectifiqués l’esperit del 45 i que a més disposés del factor sort (l’estúpida iniciativa argentina de la guerra de les Malvines, la fragilitat del bloc de l’est o la supervivència a l’atemptat de Brighton de 1984). Tanmateix, si hem de valorar el personatge històric, hem de dir que va assolir el seu objectiu: transformar el món; fer realitat la seva distòpia neoliberal, tot creant un món més insegur, més brutal, més desigual, en què uns pocs guanyadors s’han fet amb el que ha perdut la majoria.

El paper de la inflexibilitat en la política
Quan penso en la Thatcher, observo l’Anna Gabriel i experimento sentiments contradictoris. No em fa res confessar que no m’agrada el seu estil polític, alhora que admiro la seva determinació, la seva intel·ligència, la confiança que transmet. Tanmateix les circumstàncies històriques són prou dures per creure que, malgrat això, certs graus d’inflexibilitat puguin resultar útils per revertir les runes que ens ha deixat en herència les idees de pensadors com Hayek o Friedman, els ideòlegs que tant admirava la filla del botiguer de Grantham.
En una situació normal, considero la inflexibilitat com a una actitud negativa i problemàtica, moralment censurable i políticament inconvenient. Tanmateix, i tot fent servir altra volta comparacions britàniques, fou la intransigència de Churchill la que va contribuir a salvar el món del feixisme. Al cap i a la fi, enfront el totalitarisme, les polítiques d’apaivagament es demostren suïcides. I ara, resulta que estem en guerra. Els guanys empresarials es fonamenten en la precarietat laboral, l’enriquiment estratosfèric d’uns pocs es fonamenta en la despossessió massiva, la impunitat fiscal de les grans empreses i fortunes roben els recursos necessaris de les polítiques de benestar, la predació capitalista delma l’entorn i expulsa milions de persones de les seves llars. Ens han dibuixat un món invivible, i les esquerres s’han demostrat covardes, tímides, inconsistents, i sense capacitat de defensar amb convicció una alternativa que camini en la direcció dels valors republicans. La Thatcher tingué la capacitat d’empitjorar el món a partir de transformar radicalment (i de manera silenciosa) la mentalitat de la gent, tot entabanant-los amb la idea que la societat (allò comú) no existia, sinó tan sols els individus i les famílies. Que la propietat els faria lliures (el capitalisme popular de les hipoteques) i que el socialisme era el que l’estat feia amb els diners dels altres. La crisi de 2008 no deixa de ser el resultat tangible d’aquests teoremes, quan s’ha demostrat que el capitalisme són les fortunes privades nodrides amb els diners públics i que la destrucció dels nexes socials ha deixat la porta oberta al retorn dels feixismes a Europa. Potser és per això que convé certa medicina inversa. Cal persones triades democràticament, amb determinació i sense manies capaces d’establir un pols (i guanyar-lo) contra el poder financer, reduir la capacitat dels lobbies empresarials, recuperar sense recances allò que ha estat privatitzat, assumir el control de l’economia per posar-la al servei de la col·lectivitat, tractar sense pietat les grans fortunes per transferir els seus recursos allà on fa falta, fer aquella mena de polítiques que es van demostrar, en un 80 % encertades, amb anterioritat amb la contrarevolució dels setanta. Per això, a vegades convé tenir una certa actitud de Rottenmeyer, resultar potser antipàtic, entre altres coses perquè la gent està emprenyada i necessita solucions reals a problemes generats per una generació de polÍtics que va decidir que la democràcia es reduïa a triar administradors irresponsables cada quatre anys.
La intransigència només és possible amb un estat
Ara bé, si no descarto que perfils com els de l’Anna Gabriel (malgrat les meves reticències personals) puguin ser útils per transformar a fons l’statu quo, de res serveix la inflexibilitat si no es disposa de poder. Això, explicat en aquesta latitud, es tradueix en la urgència de disposar d’un estat. És impossible que a Espanya es pugui oferir cap oportunitat de transformació des de l’esquerra, perquè no parlem d’un país, sinó d’un imperi on hi són adherits els poders fàctics amb una pràctica incapacitat d’ésser reformats, en què les esquerres són fràgils i superficials, on la dissidència fou esclafada a les fosses del silenci. La intransigència sense poder és estèril i contraproduent, perquè genera anticossos. La prioritat número 1 de qualsevol crític amb el capitalisme és bastir un estat nació, emancipar les nacions subjugades a l’imperi. Això és un fet que coneixia fins i tot el rus Bakunin, que no dubtava a ajudar els polonesos a desprendre’s de les cadenes tsaristes (gest que no veig gaire freqüent entre els anarquistes esanyols). A Catalunya, tota voluntat i sinceritat rupturista, passa indefectiblement per la independència. Posar obstacles a aquesta necessitat, sobretot si es fa en nom de la revolució, és profundament reaccionari. L’Anna Gabriel hauria de ser conscient d’això, i entendre que només la independència pot eixamplar, per la via de la praxi quotidiana i el fet tangible, l’independentisme. Fins i tot des de l’òptica del marxisme més ortodox, sempre és millor tractar amb el capitalisme català que amb el feudalisme hispànic.

 

  1. Aquelles setmanes la CUP com a col·lectiu i l’Anna Gabriel individualment van patir els atacs més durs que mai hagin rebut…i no va ser l’estat espanyol que va perpetrar l’atac, sinó d’altres independentistes. És com per fer-s’ho mirar…

    1. Ui si, i els de la Cup amb els seus mitjans com la Directa són la mar de tolerants i comprensius amb la resta. No hi ha ningú més agressiu i intolerant que els de la CUP! Tots som màfia, capitalistes, classistes, burgesos, partidaris del patriarcat, masclistes…

Respon a Laia Estany Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!