Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

21 de juny de 2017
6 comentaris

Un segle XXI sense humanitats?

«La literatura és una expedició a la veritat»
Franz Kafka

«El coneixement us farà lliures»
Sòcrates

Des que tinc consciència, primer com a alumne, després al llarg de diverses dècades, com a professor, i també com a pare, he vist qüestionat i criticat el sistema educatiu (i avui no penso tirar la primera pedra, perquè no estic lliure de pecat). Tota mentida, a fi que sigui creïble, conté ingredients de veritat, així que les crítiques al sistema són, de vegades justificades, i sovint, més que injustes, contenen elements d’intoxicació per assolir objectius no sempre lícits. Els sistemes educatius són com una biografia de qualsevol de nosaltres: contradictoris, amb capacitat de combinar defectes i virtuts, amb històries de fracassos dolorosos i èxits efímers, farcits de dubtes, amb certa capacitat d’evolució i una estranya inclinació a perseverar en l’error.
Com que sóc historiador de deformació, vaig a fer un breu sumari cronològic de les acusacions a les quals hem sotmès el sistema. A la dècada de 1970 ens queixàvem d’una educació massa autoritària, alienadora, farcida d’obstacles i amb un punt de darwiniana (només sobrevivien aquells que demostraven més capacitat d’adaptació que talent). A la de 1980, el sistema mantenia una desproporcionada taxa de fracàs escolar, una massificació intolerable, i (en una època de crisi econòmica) escassa adaptació a un mercat laboral on sobraven treballadors. La de 1990, vist en perspectiva, prou pacificada, eren les elits empresarials les que qüestionaven la preparació que oferia el sistema: en una època en què se’ls comminava a especular, es queixaven d’una educació que no preparava de manera prou sol·lícita a uns treballadors a qui, d’altra banda tampoc pensaven pagar de manera justa. En les darreres dècades, en què el sistema ha hagut d’improvisar davant una allau de diners (relativament fàcils), de desprestigi global (i induït) de les humanitats, d’onades de víctimes de la globalització a la recerca d’asil econòmic a les societats occidentals, s’està difamant l’educació fent creure l’opinió pública en la seva teòrica obsolescència, criticant la seva pretesa impermeabilitat al canvi i sotmetent-lo a una OPA hostil per part d’organismes transnacionals com l’OCDE. Ara, mitjançant un discurs provinent del món econòmic, es ven “la innovació” com a la dieta miracle que farà millorar l’educació planetària en general, i la del nostre país en particular a còpia d’adoptar receptes neoliberals. Jo afegiria que en els darrers quinze anys, els sistemes educatius estan perdent el seu caràcter d’institució del benestar per tornar a exercir de reproductor de desigualtats en formats semblants als d’abans de la Primera Guerra Mundial.

Resultat d'imatges de innovación educativa
En resum, criticar el sistema educatiu és un esport nacional, que posa de relleu un problema subjacent, i que considero una de les principals causes del malestar profund: l’escassa confiança de l’opinió publicada. I això penso que és un símptoma d’una societat educativament migpartida, segregada, que presenta grans diferències socials que en els darrers anys no fan més que créixer, i que tenen com a una de les seves causes objectives una doble xarxa que avui, es troba en una fase de segmentació i atomització encara més profunda en què cada centre, cada mestre, cada família, cada alumne competeix entre sí amb una deriva nihilista i asocial. Avui reivindicar el paper de l’escola com a engranatge primordial de l’ascensor social és considerat una idea subversiva, especialment quan les autoritats polítiques, al dictat del poder econòmic, han anat sabotejant qualsevol mecanisme d’igualació social.

Quins són els objectius de l’escola? Quines són les finalitats que ens porten a escolaritzar una persona, com a mínim, des dels 3 fins als 18 anys i més enllà?

Una evidència d’aquesta darrera afirmació són els debats actuals sobre educació. Avui sembla que només es parli del què ensenyem (continguts, o la seva simplificació orwelliana, les competències) i del com (les metodologies, les tècniques, les Escoles Noves 21 o innovacions,…). En canvi, s’obvia el que per a mi és l’essencial: el perquè. Quins són els objectius de l’escola? Quines són les finalitats que ens porten a escolaritzar una persona, com a mínim, des dels 3 fins als 18 anys i més enllà?
A veure. El sistema educatiu, tal com el coneixem, es pot considerar una institució lligada a la creació i consolidació dels estats moderns, al llarg dels segles XIX i XX. La funció d’escoles i instituts públics consistia bàsicament a “nacionalitzar els alumnes”. Convertir els camperols bretons en ciutadans francesos, els miners de Gal·les en súbdits britànics i els pescadors genovesos en nous italians. Hi havia una clara voluntat d’homogeneïtzar poblacions heterogènies i alliçonar-les en l’obediència al poder establert. Si convenia, calia que es deixessin matar pels projectes nacionals o colonials de les elits extractives dels propis estats. Hi havia una segona funció no menys important, i lligada al model capitalista. L’escola esdevenia un mecanisme de reproducció social que atorgava una formació diferenciada en funció del rol que pertocava a cadascú en una societat de classes: una formació bàsica (primària) als estrats més baixos de la piràmide social; una formació secundària per a unes classes mitjanes i professionals essencials en societats fonamentades en el progrés tècnic i la sofisticació administrativa, i un ensenyament superior per a les elits, per tal que amb uns coneixements de qualitat, i això volia dir amb un pes important de les humanitats, continuar ostentant els papers dirigents de cada societat. Els sistemes tenien un punt de promoció social per captar el talent dels més modestos (i posar-lo al servei del poder) i, en una societat on imperava una lògica de darwinisme social, per legitimar les desigualtats. Això va començar a canviar a partir de la Segona Guerra Mundial, quan els sistemes educatius adquireixen un nou rol: pilar de l’estat del benestar. Això implica un sistema educatiu que serveix com a igualador social, i que es tradueix en sistemes més ben finançats, una extensió dels anys d’escolarització, uns currículums més homogenis i al servei de la creació de valors democràtics i de ciutadania, i finalment, una estructura administrativa més democràtica i un accés més fàcil de més grups socials als estudis superiors, allò que havia llegit en un mur de l’Autònoma als anys 80: “ els fills dels obrers, a la universitat”. En altres termes, el sistema educatiu, amb les humanitats com a pilar fonamental, esdevenia una institució que posava en pràctica la igualtat d’oportunitats.

Resultat d'imatges de masificación educativa
Com tot, això cal ser matisat. El món socialdemòcrata dels trenta gloriosos de 1945-1975 tenia mancances i incoherències. L’accés més extens de les classes treballadores al coneixement implicava la massificació del sistema. Les elits es resistien a la competència creixent d’altres segments socials. Sovint, hi havia manca de fe entre els responsables polítics. Els sistemes de benestar tenien un punt de despotisme il·lustrat, i finalment, les desigualtats eren massa grans, els grups benestants massa egoistes, i bona part de la base de la piràmide social massa indolent per tal que el projecte d’una societat igualitària tingués èxit. Els guetos, primer socials, després culturals, s’anaven estenent i consolidant. I quan va arribar el moment de la involució social, quan es produeix la rebel·lió dels rics i l’auge del neoliberalisme a partir de l’era Reagan-Thatcher-Tony Blair, les coses no han fet més que empitjorar.
L’ascens del neoliberalisme com a religió oficial de l’imperi, va acabar, no amb les humanitats, sinó amb l’accés universal al seu coneixement. En primer lloc, la globalització, els acords de lliure comerç fa que els estats hagin de cedir davant el capital internacional aquells àmbits que tradicionalment havien estat un monopoli estatal. Els sistemes educatius públics, d’acord amb les directrius de l’OMC i els TTIP (i el seu braç ideològico-educatiu, l’OCDE) per tant, són en vies de privatització. Això implica que les empreses i els lobis empresarials tenen una influència creixent en el disseny i orientació de les polítiques educatives. Tot plegat es tradueix en fets coneguts, com acabar amb un sistema fonamentat en el coneixement per substituir-lo per un sistema de competències. En altres termes, assistim a la materialització dels somnis humits de les elits econòmiques de posar escoles i instituts als seu servei a fi d’anar formant i conformant treballadors sol·lícits i disciplinats, aptes per a un treball canviant i precari, políticament confosos i indefensos, socialment desorientats, i incapaços d’articular un mínim pensament crític.

La primera “innovació” que s’implanta en aquestes reformes educatives és la reducció, supressió o “jivarització” de les humanitats.

Bona part d’aquesta “deformació” de la formació oficial dels sistemes educatius es vehicula mitjançant allò que els pedagogs de moda anomenen “innovació”. Per cert, la “innovació és un sorgit del llenguatge empresarial i tecnològic. Els educadors preferien el terme “renovació”, és a dir, replantejament dels fonaments i les pràctiques educatives a fi de millorar-les. Tanmateix, la “innovació” que apareix amb força als sistemes anglosaxons i nòrdics, i amb un clar protagonisme a Llatinoamèrica, on s’han implantat experiments educatius de greus conseqüències allà on durant les dècades de 1970 les dictadures militars havien privatitzat sistemes educatius exemplars. En fi. La primera “innovació” que s’implanta en aquestes reformes educatives és la reducció, supressió o “jivarització” de les humanitats. L’extinció d’assignatures com les llengües clàssiques o la literatura, la reducció de la filosofia, l’esterilització de la història o la geografia són les primeres “fites” que s’assoleixen un cop aquestes han passat per un procés de difamació o banalització. El terreny abandonat per les humanitats passa a ser ocupat per altres tècniques més “pràctiques”. Silvio Berlusconi, aquest antic ministre italià conegut per la seva peculiar eloqüència, ho va resumir en les “tres i”: inglese, informatica e impresa.
Realment van desaparèixer les humanitats del mapa educatiu? En absolut. Com la riquesa i el poder, en aquestes darreres dècades, aquestes canvien de mans o butxaques. En una era de concentració de recursos a còpia de la despossessió col·lectiva, l’educació de les velles i noves elits mantenen les humanitats i els coneixements als seus currículums. Les competències són massa vulgars per als infants i adolescents encarregats d’heretar els privilegis de l’heràldica i la butxaca. Els nois i noies destinats a manar no cal que aprenguin a treballar. I això només és possible si saben com funciona el món, fet que faciliten la història, la filosofia, la literatura, les llengües clàssiques, la tradició humanística. Només qui coneix com funciona el món té la capacitat d’interpretar-lo, i per tant de transformar-lo d’acord amb els seus interessos.
No m’invento res. Alexandre el Gran i els seus companys aristòcrates destinats a conformar el món antic van ser educats per Aristòtil. La noblesa romana tenia filòsofs grecs com a preceptors. Les universitats medievals reclutaven els savis europeus per formar les elits polítiques i militars. Tanmateix, l’actualitat també ens posa exemples més clars. Eton, el gran institut britànic de prestigi, on ha estudiat la reialesa, la majoria dels primers ministres i alts funcionaris de l’estat, tres quartes parts dels diplomàtics, bona part dels alts executius de les principals companyies de la city, manté un pla d’estudis en què les humanitats són el fonament, les llengües mortes són molt vives, i on els interns memoritzen i interpreten diverses vegades cada curs les obres de Shakespeare. No els cal aprendre informàtica, o competències bàsiques: ja pagaran a algú per fer aquestes feines. El mateix podríem dir amb les universitats nord-americanes de la Ivy League, de l’ENA francesa, el Colegio del Pilar madrileny o l’Aula Europea o el Liceu Francès de Barcelona. Les humanitats formen la columna vertebral del sistema, perquè és el que permet obtenir el poder que implica el coneixement.

Resultat d'imatges de eton college
Altres qüestions menys conegudes són, per exemple, els militars nord-americans. Ens recorda el geògraf i periodista Robert D. Kaplan que els graduats de l’acadèmia militar nord-americana per excel·lència, West Point, són comminats i ajudats a obtenir un grau en alguna matèria d’humanitats. L’elit militar nord-americana no es limita a aprendre estratègies i tècniques de guerra, sinó a pensar com a veritables líders. I això només ho pot donar la filosofia, la literatura o la història. El mateix Kaplan ho explica perquè ell mateix els imparteix classe, així com és habitual la intervenció d’escriptors i pensadors de prestigi en els actes acadèmics dels futurs oficials.
En altres paraules, no és que les humanitats desapareguin del sistema per la seva pretesa inutilitat, sinó precisament perquè són útils i essencials. Les competències bàsiques, aquesta nova fórmula de simplificar el coneixement en una mesura sospitosament coincident amb la “Neollengua” de què parlava Georges Orwell a 1984, són allò que Jaume Aulet ha batejat com “allò bàsic per competir”. La contrarevolució educativa dels darrers anys posa l’èmfasi en la metodologia, en les accions col·lectives, en els tallers, en el treball en equip… tot allò que ja es practica en els centres de l’Opus Dei, que tracta d’evitar l’acte solitari de l’estudi i la reflexió, és a dir, que l’individu pensi per compte propi.

Les competències serveixen per aprendre a treballar i obeir, el coneixement sofisticat i complet que atorguen les humanitats, serveixen per pensar i manar.

Les competències tenen com a objectiu preparar tècnicament els treballadors, i a més promoure un seguit de valors complementaris: ésser sol·lícits, amables, competents, adaptables a les exigències despòtiques del mercat, i… incapaços de comprendre el món. A Anglaterra, paradigma de la degradació educativa, mentre les elits memoritzen Shakespeare i llegeixen Orwell (per cert, exalumne d’Eton), la majoria de la població s’enterboleix el pensament amb The Sun, Daily Mail, i la televisió escombraria de l’imperi Murdoch. Les competències serveixen per aprendre a treballar i obeir, el coneixement sofisticat i complet que atorguen les humanitats, serveixen per pensar i manar.
No voldria acabar aquesta intervenció sense reivindicar el meu paper d’historiador del moviment llibertari. Un fet que desconeix la majoria és que els anarquistes dels Països Catalans eren ben conscients d’aquest paper del segrest del coneixement com a una eina de dominació de classe. Un fet molt significatiu era que el 1936, a la ciutat de Barcelona, que era la capital més moderna de la Península Ibèrica, pràcticament 4 de cada 10 infants no tenien plaça escolar. La classe treballadora era pràcticament exclosa del sistema. L’oferta pública, escassa, mediocre i autoritària, estava més preocupada per ensenyar obediència que per transmetre coneixements significatius. D’aquí que un de les prioritats de la CNT i dels grups d’afinitat fos bastir una xarxa d’escoles llibertàries i unes biblioteques interessants. Tanmateix, i sabedors de la frase socràtica de “El coneixement us farà lliures”, la premsa llibertària esdevenia una mena d’universitat a distància que conferia una formació que era negada per l’estat i els sistema d’explotació capitalista. Revistes com Orto, Iniciales, Estudios, Ética i moltes altres, a banda de discurs polític servien com a espai de divulgació científica, humanística i literària. No és gens estrany que Einstein anés a Barcelona a fer conferències davant la CNT, perquè era conscient que en els ambients llibertaris catalans se’l prenia més seriosament que entre el migrat món acadèmic. Tanmateix, destacaven col·leccions de llibres que sovint editaven (al marge de drets d’autor) i que els lectors consumien de manera voraç.
Us reprodueixo alguns dels autors del catàleg de la revista llibertària valenciana Estudios: Voltaire, Henry Barbusse, Charles Darwin, John Dos Passos, Dostoievski, Hermann Hesse, Shakespeare, Octave Mirbeau, Schiller, Tolstoi, Upton Sinclair, Émile Zola, Erich Maria Remarque,… Els llibertaris catalans eren conscients que el món que els havia tocat viure era injust i calia canviar-lo. I com deia Franz Kafka, la literatura és una expedició a la veritat. I, d’acord amb l’evangeli de Sant Joan 8:32, «la veritat us farà lliures».
En conclusió. No estem assistint a una escola sense humanitats, sinó amb unes humanitats restringides a les elits en un sistema educatiu involutiu. Només amb les humanitats podem bastir un món igualitari. La presència de les humanitats no té res a veure amb l’educació, sinó amb el model social.

 

Nota: Intervenció a l’acte “Un segle XXI sense humanitats?”, organitzat pel Col·lectiu Pere Quart i celebrat a l’Ateneu Barcelonès el 20 de juny de 2017.

  1. En nom propi i del Col·lectiu Pere Quart, moltes gràcies, Xavier, per aquesta treballada i interessantíssima proposta de reflexió, que caldria que llegissin (i que entenguessin!!) els responsables del despropòsit educatiu, tan progres com són!, que s’han lliurat a la tasca de robar la culura als pobres per donar-la als rics, amb la intenció de mantenir el domini dels de sempre, mentre els ases aplaudeixen amb les orelles.

  2. Gràcies per aquesta peça tan meravellosa. Estic d’acord fins i tot amb les comes i els punts. Històricament la ignorància ha estat de gran ajuda per a la dominació, ara tot són tecnologies i no hi ha espai ( o molt poc) pels que som de lletres. Felicitats per expossar-ho d’una manera tan clara.

  3. Des del punt de vista de la teva professió, veus exactament el mateix problema que jo en la meva —soc científic—. És una mica allò que explica la llegenda apòcrifa sobre un rector de la universitat de Cervera en temps de Ferran VII: «Lejos de nosotros la funesta manía de pensar (o discurrir)».
    Però no sé, en el sentit de la filosofia de Carlo Maria Cipolla, si és un problema de malignitat o, senzillament, d’estupidesa. Tendeixo a pensar el segon.
    Pensar, diuen, és cansat. Però fer pensar, es veu que encara més. I des del meu punt de vista, a l’escola no es fa pensar, ni en temes humanístics ni en cap altre.

Respon a Joan Bramona Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!