Espai de Dissidència

A ningú no se li escapa que les circumstàncies d’excepció dels darrers dies, i també la victòria republicana del passat 21-D, es van produir en el context d’unes eleccions il·legítimes, amb un president i part del govern a l’exili, una part a la presó, i l’existència de presos polítics. Que, malgrat haver superat amb nota l’ofensiva de l’estat, amb tots els recursos de l’IBEX 35, els intents de frau, grups de paramilitars agredint la ciutadania, i uns mitjans d’intoxicació massiva, encara avui hi ha l’ombra d’una causa general contra l’independentisme. Que avui, qualsevol persona que no acati la monarquia imposada per Franco és susceptible d’anar a parar a la presó, mentre que no hi ha pràcticament ningú dins la judicatura que es plantegi jutjar aquells qui van obrir el cap dels votants de l’1 d’Octubre, o investigar les clavegueres de la Operación Cataluña, o encara més greus, les estranyes connexions entre l’estat i l’atemptat d’agost, tot plegat mentre que Ciutadans juga a fer de Milosevic i Karadzic, a l’etnicisme més pur sense entendre que un problema de naturalesa política requereix solucions polítiques i voluntat de diàleg.

En les circumstàncies actuals, ningú de la majoria republicana que pretengui fer complir el mandat popular està a recer de la inquisició jurídica espanyola. Ni tan sols el president legítim es pot arriscar a presentar-se a la Plaça Sant Jaume. Cal recordar, a més, l’anomalia europea que fa de la presidència de Catalunya la feina més arriscada del món, on pràcticament tots els representants del poble de Catalunya han estat objecte de la repressió espanyola. Per tant, potser cal plantejar solucions imaginatives per continuar internacionalitzant el conflicte i deixar en evidència que l’única solució raonable és el divorci amb un estat violent i maltractador.

Mirant-me aquests dies el reglament del Parlament, enlloc he llegit que s’obligui a celebrar les seves sessions en una seu determinada. I si constituíssim el Parlament i celebréssim els plens fora de l’abast de les lleis espanyoles? I si ens l’emportessin a Perpinyà, a Brussel·les o a Ginebra? Els setanta diputats sobiranistes podrien nomenar el president Puigdemont sense risc que l’enviessin a les masmorres on l’opinió publicada el voldria veure, i aquest podria nomenar un govern que exercís les seves tasques a les pròpies conselleries. Fer l’activitat ordinària del poder legislatiu del nostre país fora de la jurisdicció monàrquica generaria una seguretat jurídica que ara no es pot garantir i seria una fórmula de pressió política per tal que s’anul·lessin els il·legítims processos penals encetats i el retorn dels hostatges de l’estat.

Probablement, com tot el que prové de Catalunya, desfermaria la fúria d’un estat, amb un monarca al capdavant que no posseeix el mínim talent polític ni la més imprescindible empatia personal, i ben segur, la protesta d’aquells que prefereixen condecorar als policies que peguen àvies o es queixen dels menús de Nadal en un país on la despesa per un insultant desplegament policial multiplica per quatre la inversió en Rodalies. Ara bé, si una cosa ha demostrat el nacionalisme etnicista i excloent de Ciutadans, és que un dels fonaments de la identitat nacionalista hispànica és una malaltissa catalanofòbia tan exhaustivament documentada per l’enyorat Francesc Ferrer i Gironès.

Bona part dels analistes pretenen el retorn a una normalitat impossible. Amb violència, les coses canvien, i d’aquesta n’hi ha hagut massa, de policial, i judicial. I, mentre no puguem materialitzar la República, cal protegir les nostres institucions i els nostres representants. I cal deixar ben clar al món que Espanya, si no rectifica, acabarà culminant el retorn al blanc i negre franquista, o a la seva versió actual en tecnicolor de les pel·lícules de Mariano Ozores, Paco Martínez Soria i Alfredo Landa.

Nota: Càpsula setmanal al Girona Ara de Fem Ràdio

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!