Espai de Dissidència

David Caño, Un cos preciós per destruir, Proa, Barcelona 2019, 91 pp.

Que David Caño és un dels poetes consolidats en el panorama literari català, ningú no ho dubta. Passada ja més d’una dècada després del seu debut literari amb Barcelona (2007), el seu vitalisme experimental s’ha anat transformant, malgré lui en una creixent maduresa, si més no, des del punt de vista dels ressorts de l’escriptura poètica. Malgrat que l’ombra de David Castillo, i l’underground capitalí dels setanta encara és allargada, la foscor que es desprèn d’aquest volum, merescut premi Jocs Florals de Barcelona, sembla menys artificiosa, més autèntica. En altres paraules, malgrat els seus plantejaments innovadors i lúdics dels inicis, a poc a poc, amb la inèrcia de les barques amb el motor apagat, la seva poètica es va acostant al port de poetes com Joan Margarit…

Estem assistint a una transició literària d’aquest poeta-rapsoda? Probablement, tal com comenta Lluís Calvo en el postfaci del llibre. Exhaurides les possibilitats d’una heroica mort prematura de poeta maleït, un cos preciós, més que destruït, podria estar deteriorant-se, o com diria Georges Brassens, es tractaria d’una mort lenta, que sens dubte obre nous camins i nove poètiques. Perquè de fet, la lectura d’aquest volum, a diferència dels poemaris anteriors, és més llegidora, més nostàlgica, més agradable, més profunda, fins i tot, podríem afegir que més despullada d’artificis experimentals. En aquest sentit, es tracten d’uns poemes més purs, amb una aposta per una forma sòbria a còpia de ràfegues de metàfores.

Podríem dir, doncs, que aquest és un Caño menys lúdic, malgrat que es revela com un ludita de sí mateix (les referències a les automutilacions, als tatuatges, les autolesions, les ferides i les cicatrius són constants). Podríem dir, també, que la seva poètica s’allunya de Bob Dylan i s’acosta al darrer Leonard Cohen, el de You Want It Darker, aquell cantautor, que com el poeta olotí, també va estimar efímerament Janis Joplin, i que tanmateix, va arrossegar al llarg de tota la seva vida, fins a un final pràcticament simultani, l’amor profund per Marianne Ihlen, aquell episodi de joventut a l’illa de Hydra que el marcà -el tatuà- per sempre.

És paradoxal que un llibre com aquest, que es llegeix més fàcilment, més còmodament en un vespre de tardor a la vora del foc, tingui aquest punt d’enigmàtic, en una dialèctica entre passat pròxim i remot, potser perquè en el fons, el futur té aquest component fosc, el negre que és el color omnipresent d’una poètica cada vegada més accessible, i tanmateix més complexa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!