Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

28 de desembre de 2008
2 comentaris

Turista a Barcelona

Primer de tot, confesso la meva barcelonitat. Des que a finals del 1898 el meu besavi va tornar de la guerra de Filipines, la meva branca de Diez som barcelonins. Tret d’un breu episodi a Bèlgica i a Tarragona, i una certa bohèmia nòmada de joventut, hi vaig viure fins als vint-i-vuit anys. Vaig passar de l’amor al desencís, i després, vers un cert ressentiment. La ciutat, simplement, ja no em pertany. En certa mesura, i d’una manera més o menys silenciosa, com ha passat amb tants altres milers, ens va anar expulsant. No érem prou solvents, i potser tampoc estàvem disposats a ser extorquits per aquesta mena de màfia político-empresarial que es va dedicar a especular i a convertir Barcelona en “la millor botiga del món”.
És difícil resistir-se a la fascinació d’una ciutat com aquesta. Per tant, les relacions amor-odi són més freqüents del que podríem sospitar. Malgrat tot, segueixo anant sovint, ja sigui per imperatius professionals, visites familiars, o experiències culturals. Tanmateix, no puc sostreure’m a l’atracció i la curiositat d’un espai que ja fa temps em tracta com un estrany. Tot i que els meus espais de memòria van desapareixent a poc a poc, continua essent la capital d’un no-estat, una mena d’estrany palau sense rei ni cort.
Crec que ha estat més la curiositat que la nostàlgia. El cas és que aquests dies he decidit fer el turista a la meva ciutat. He llogat un apartament turístic per uns pocs dies, i he intentat captar l’ambient. Vet aquí les meves impressions.
Primera. Enlloc del món, ni a Londres, ni a París, ni a Buenos Aires o a la Vall de Bianya m’havien fet pagar per avançat, tractat com una mena de pressumpte delinqüent. Imagino que com s’explica que Barcelona és la ciutat on tot és possible, deu ser freqüent que alguns visitants interpretin l’eslogan d’una manera literal. Això sí, després de pagar, els dels apartaments turístics han desaparegut. Encara estic esperant que em portin la torradora que em van dir que tindria al cap d’uns minuts.
El preu és espectacular. Barcelona és una ciutat que està bé. Tanmateix no pot comparar-se amb París o Roma. No entenc, doncs, perquè hi posen preus de Manhattan. Internet no millora les coses, ans al contrari.
Segona. Tinc la impressió que la principal indústria barcelonina és la ramaderia turística. I la immediatament posterior, la ramaderia ciutadana. Munyir el visitant i el barceloní esdevè tota una tècnica en què aquells grups mafiosoempresarials en connivència amb un ajuntament a l’americana (això és híbrid entre clientelisme i la corrupció) excel·leixen. He comprovat que pràcticament a tota la ciutat no barrial ja no és possible aparcar de franc. El preu de la zona blava no és abusiu, és directament criminal. Evidentment, els propietaris dels pàrquings (potser hauríem de dir el grup empresarial) m’han cobrat 48 euros per un dia i mig. Fa pocs mesos, a Montreal vaig pagar-ne 12 per dos dies i mig.
Tercera. A aquests apartaments on sóc allotjat, em sento culpable. És un d’aquests blocs modestos de l’Eixample que han estat convertits en residències turístiques. Ja imagino que ha passat. Un grup mafiós compra un bloc sencer a baix preu, fa mobbing als pobres jubilats llogaters, en connivència amb l’ajuntament, i a partir d’aleshores munyen turistes a partir de la tècnica woodyallenesca “toma el dinero y corre”. I jo, sense la meva torradora.
En un sentit similar, els meus espais de memòria s’han tancat. No cal molta imaginació endevinar perquè ha passat. Ja veieu que cada any canvien les botigues del barri fins que pràcticament tot queda en mans de quatre franquícies. Si el negoci no va bé, tanques. Si el negoci va bé, quan expira el contracte de lloguer, els propietaris, com qualsevol grup estil “Los Soprano” els dupliquen o tripliquen els lloguers: “Les coses et van bé, oi? Doncs nosaltres també volem la nostra part.
El paisatge de la ciutat també s’ha milldegradat. Millorat per als espais per als visitants, degradat per als ciutadans.
Una darrera. En el món dels hotels, el català no sembla massa present. Deu ser que fa nosa. Ni tan sols com a curiositat antropològica. De fet, es veu un intent per establir una narració sobre la ciutat: ja sabeu, allò del Mediterrània, vida al carrer, modernitat, modernisme,… Qualsevol se n’adona que és un discurs tan buit i inútil com els lavabos de disseny dels locals de moda dels vuitanta.
En fi. La ciutat ja no és meva. I em penso que tampoc no és del seus residents.
I una última última. Com podeu comprovar en aquest mateix text, la ciutat no li va bé a la meva inspiració. Des de la distància, les coses es veuen d’una altra manera. Generalment, millor.

  1. I massa amor per la teua ciutat d’antuvi. De ben segur que podries haver-hi trobat oses més agradables. Ací, a can Partal-Maresma, estem massa abocats al desencís. T’has perdut una vesprada al Tibidabo? Has vagarejat per Gràcia?. I per Sant Andreu, ni que siga per ensumar què hi queda? Has fet de ‘flâneur’ pel Guinardó? Has acudit a ‘Luz de Gas’ ? Has transitat pel Raval?

    Per a fer de turista de  debò cal que es despullem de prejudicis, els més possibles, com vas anar per primera vegada al Quebec, àvid d’experiències i de coneixement.

    I el contacte amb la gent desconeguda, com si de debveres sí fores un ‘estranger’ en el sentit francès del mot.

    No és cap retret, sinó, que a mi de vegades, també em passa amb alguna vila, ciutat més o manco coneguda i visitada. Som nosaltres els qui canvíem, la urbs, molt a poc a poc. 

    Bon 2009 ! 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!