Espai de Dissidència

Xavier Theros, Tothom ha de morir, La Campana, Barcelona, 2023, 563 pp. 

Sempre he defensat que la literatura catalana resulta ser una de les més interessants i fecundes del continent. Ara bé, pateix d’un mal incorregible que la col·loca diversos graons per sota on tocaria. La condició sociopolítica del país genera complexos i les estructures clientelars i capelletesques amaguen la singularitat i promouen el ramat editorial. I els mitjans, públics i privats de què disposem, s’aferren a les modes, per estúpides que siguin i castiguen la incorrecció política. Així tenim autores amb les calces al sol i el namasté vigent que acaparen l’atenció mediàtica (i les vendes) mentre que es tendeix a proscriure a tot aquell sense por a la lliure expressió ni a sortir-se’n de l’ortodòxia que marca la catequesi woke en què hem transformat el sistema educatiu (especialment l’universitari) i els prescriptors de llibres oficials. 

Per això m’ho he passat d’allò més bé empassant-me de dalt a baix la darrera novel·la de Xavier Theros, Tothom ha de morir. Com l’autor reivindica, probablement un dels darrers crítics clinteastwoodencs que ens queda a les planes culturals dels diaris, aquesta novel·la de  563 planes la defineix encertadament com a western. I ho és per format narratiu, per caracterització de personatges, per trama, i per descomptat per ambientació. El segle XIX català, com ja va intuir en el seu moment escriptors com Marian Vayreda en obres com La punyalada o Records de la darrera carlinada. O de Joan Perucho i la seva excel·lent Les històries naturals, amb la guerra carlina com a escenari de fons. O fins i tot grans novel·les injustament oblidades (i que em van causar una gran impressió) com Ventada de morts, de Pep Albanell. Ben segur ignoro moltes més que reuneixen aquestes característiques: segle XIX, frontera, extrema violència, cavalls, i una estreta línia entre realitat i fantasmagòrica irrealitat. 

En plena guerra dels matiners (1848-1849) un militar tan desacreditat com amoral, el major Estruch, rep la missió de crear una columna conformada per presos extrets de la presó de Reina Amàlia per encalçar un grup de guerrillers suposadament carlins que cometen crims horribles contra els masos rurals del Ripollès, el Berguedà  i el Solsonès. Amb personatges peculiars –especialment el capità Llampades, un dels que Theros ha fet servir en novel·les anteriors– i d’altres, conformen un col·lectiu heterogeni, de motivacions diverses, que s’aniran trobant en una guerra no desitjada, comandada per militars incompetents, amb una crueltat esfereïdora i on les llegendes de muntanya prenen una forma fronterera entre la realitat i els episodis paranormals.  La missió, per descomptat, i com passa en tantes altres històries de guerra i de l’oest nord-americà, té per objecte fracassar, i desfer-se d’un conjunt d’homes on la cobdícia i la lleialtat, la voluntat de fugir i el deure moral jugaran una estranya partida de naips de resolució incerta. 

Si ben bé no és una novel·la històrica (malgrat que Theros exhibeix una gran capacitat i voluntat de documentació) sí podem destacar l’interessant costumisme que traspua en diversos passatges, especialment el que s’entreveu en la correspondència unidireccional que la vídua Niubó, des de Barcelona, envia al seu amant, el capità Llampades. Una correspondència que ens permet aproximar-nos a un segle XIX català que penso que els historiadors mai no han sabut entendre del tot, i que des de la novel·la resulta més fàcil de copsar. Efectivament, la Catalunya de fa dos segles tenia molt en comú amb els westerns de John Ford o Clint Eastwood. Servidor de vostès sempre hi ha estat temptat d’intentar alguna narració ambientada en aquest espai violent on conviu l’utopisme dels cabetians, la presència de republicans federals, carlins, i el pitjor de tot, militars borbònics emblanquinats com a “liberals”. 

Una novel·la ideal per als estius, i amb aquella dimensió shakespeariana que sempre contenen els bons westerns. Ben resolta (no sempre és fàcil, quan hi ha tanta sang) i amb voluntat de continuïtat (el capità Llampades, una estranya entre Hèrcules Poirot i Capità Haddock hauria de ser un d’aquells personatges que pagaria la pena popularitzar). 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!