Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

11 de maig de 2012
1 comentari

Tot recordant la Xesca

Devia ser una tarda de les darreries d’aquest hivern. Al metro, asseguda, una noia jove i ben plantada sostenia un llibre amb les mans. Alçava els ulls vers el paisatge invisible d’un vagó mig ple, i obria de nou el text per la plana que tenia doblegada. Em va cridar l’atenció que la novel·la tingués com a autora un nom familiar. Era escrit per la Xesca Ensenyat. Potser canvi de perruqueria i altres misèries? Em vaig sentir reconfortat, i no em vaig estar de rememorar la nostra relació en la distància de blogaires disposats a compartir comentaris amables.
Sí, ho confesso. Des de fa dècades faig servir un sistema peculiar per observar la realitat al metro. Em poso uns auriculars i simulo que sento música. Això em permet passar desapercebut entre la massa d’un vagó o un autobús. I sento les converses de la gent, els observo des de la distància prodencial amb expressió de mirada perduda. Els escriptors, com la Xesca, som plagiadors de la realitat, per després subvertir els fets i fer-los quadrar a la nostra conveniència. No sempre, perquè al final els personatges, com els fills, solen emancipar-se i agafar vida pròpia. I com la vida, les situacions, encara que es basteixin com el fum, resulten sempre incontrolables. Aquell dia, mentre espiava com la noia passava plana rere plana del llibre de la meva coneguda vilaweberiana entre Fabra i Puig i Clot, evocava el seu record. Amb una sensació agredolça…

D’una banda, l’absència. L’hidroavió apagafocs descansant damunt la pista, absent entre els núvols. De l’altra, la pervivència del foc del neguit en els ulls de noies que arrencaven felicitat literària a un dia ennuvolat i trist de març.
Als escriptors ens agrada que ens llegeixin. I ens sentim especialment contents quan altres escriptors, sobretot si són bons, ens llegeixen. I això feia la Xesca amb el meu bloc. I em sentia especialment content de tenir una lectora tan amatent i lúcida. A més, les relacions entre la gent que escrivim, encara que sigui en la distància, ens aplega en una mena de germandat secreta i clandestina, que s’activa quan veiem les obres dels nostres amics en mans de persones amb un cert rostre de satisfer la necessitat d’entrar en altres dimensions. Els nostres textos ens solen sobreviure. I la idea que els amics continuen amagats entre els caràcters tipogràfics, ja sigui damunt del paper o la pantalla ens fa sentir més acompanyats. Que altres ulls llegeixin aquells amb qui vam compartir somnis ens acosta al cel.
Xesca, allà on siguis, com trobo a faltar l’hidroavió…
  1. coneixement sobre Xesca. Et tenia amb una gran estima i em deia aquest “nin” té una preparació fora del comú. Odiava el gremialisme i el sectarisme des d’endins del seu cor. Per això mateix es barallava amb tothom. Li agradava que les persones fòrem lliures. Amb trellat treballat. Fou arraconada per l’status quo lletraferit illenc i continental. Gràcies per l’entrada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!