Espai de Dissidència

Si per un moment oblidéssim el nostre melic, podríem comprovar que els nostres calvaris quotidians pel que fa al col·lapse de les infraestructures, els ferrocarrils, el manteniment de carreteres, la degradació del sistema sanitari i educatiu, el retard en l’accés a la jubilació i la sensació de crisi sistèmica, malgrat els esforços estadístics per dissimular-ho, no són un fenomen exclusivament català, sinó prou generalitzat al continent europeu. El malestar no és una sensació subjectiva, sinó una constatació quotidiana. Tanmateix, si les economies creixen, d’acord amb els indicadors oficials, per què tot es deteriora?

La resposta és més fàcil del que podríem admetre. Estem en guerra. Acabo de passar uns dies a Suïssa, i allà he experimentat allò que sospitava. Des dels meus dispositius he pogut accedir a Russia Today, el principal mitjà de Moscou que a Catalunya, i a la major part dels països europeus, està bloquejat. Soc plenament conscient que Russia Today és un mitjà propagandístic, d’una veracitat relativa. En aquest sentit, no és gaire diferent del que fan Al-Jazeera, HispanTV (Iran), TRT World (Turquia), CGTN (Xina) o la televisió pública del Marroc: tots aquests són mitjans de caràcter propagandístic de països que, en molts casos, representen una amenaça superior a la russa i que ja han practicat tàctiques de guerra híbrida, com ara l’ús de refugiats i d’immigració il·legal com a eina de desestabilització i de pressió contra la Unió Europea.

Tanmateix, és Rússia amb qui ens trobem en una guerra no declarada en la qual, com passa en tot conflicte bèl·lic, es congelen relacions diplomàtiques i actius econòmics, es trenquen relacions comercials o s’exclou de competicions internacionals. No és una guerra entre Rússia i Ucraïna, sinó un conflicte entre Moscou i Berlín, en sòl ucraïnès, que arrossega tots els socis de la UE. Una guerra que respon als interessos geoestratègics alemanys, que veuen en Kíiv no pas un soci estratègic, sinó una part del seu tradicional Lebensraum. No pas entès a la manera de fa un segle, sinó, com ja va succeir primer amb l’annexió de l’antiga RDA i posteriorment amb l’ampliació de l’Est, com un espai d’expansió econòmica, política i industrial.

El problema és que Berlín, com ja vam poder experimentar durant la crisi del deute de 2008-2012 i de l’austeritat imposada al continent, que va causar danys comparables als de la Segona Guerra Mundial a països com Grècia, ens ha arrossegat com a pagadors. I si hi ha una cosa clara és que les guerres són extraordinàriament cares. Més enllà del cost humà, sempre incalculable (cap a uns dos milions de baixes estimades entre morts, ferits i desapareguts), es calcula que hi pot haver uns 700.000 M€ entre destruccions d’infraestructures i la seva possible reconstrucció. I qui ho paga, tot això? Nosaltres. Segons dades oficials de la UE, els europeus hem posat 216.700 M€ en ajuts directes i bons –és a dir, deute–. No només això: la nova situació, combinada amb uns Estats Units que ens han deixat a l’estacada, ha implicat un increment extraordinari de la despesa militar, dels 218.000 M€ el 2021 als 454.000 M€ actuals –un 75,3% d’increment en cinc anys–. L’ordinària, per satisfer el mandat de Trump que l’expandim fins al 5% del PIB, sembla encara pitjor: una expansió del 158%. Ens ho oculten i ens enganyen.

Evidentment, de la mateixa manera que eviten explicar-nos que estem en guerra, ningú no ens diu quant ens costa. Més enllà dels ingredients de perversitat moral, aquesta és una despesa destructiva. Diners dels nostres impostos que posem, euros que s’evaporen. Ja sigui perquè les armes tendeixen a destruir-se, ja sigui perquè, en realitat, comprant-les als Estats Units rebaixem el seu hiperendeutament, o perquè fabricant-les a Alemanya financem la seva indústria de guerra. Els historiadors constatem que permetre als alemanys fabricar les seves joguines bèl·liques és una idea pèssima. A diferència de les pensions –que, bàsicament, són diners que retornen a l’economia real en béns, serveis i impostos–, la despesa militar té greus conseqüències sobre carreteres, educació, sanitat i benestar. Que és el que es deteriora dia rere dia, de Lisboa a Varsòvia, passant per Barcelona, on precisament els nostres enemics espanyols ja porten segles acostumats al saqueig sistemàtic.

Nota: Article publicat el passat 11 d’agost a l’edició nacional de El Punt Avui

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!