Espai de Dissidència

Com succeeix en tot moment revolucionari, la situació del nostre país es caracteritza per una gran confusió en què la multiplicació de subjectivitats impedeix llegir amb un mínim d’objectivitat a qualsevol que pretengui una mirada distanciada dels fets. Potser el més evident és que vivim en una superposició de legitimitats entre un govern legítim, una part a la presó, l’altra a l’exili, que emana del mandat electoral de 2015 i del Parlament, confrontat a la usurpació dictada per l’estat a partir d’una interpretació esbiaixada de l’article 155, i que respon a la deliberada voluntat d’avortar un moviment democràtic de fons que qüestiona la continuïtat no tant del règim del 78 com de l’herència franquista. En aquesta nova situació que té la seva falla tectònica en la Declaració Republicana, seguida d’una intervenció per la força i la versemblança de l’ús de la violència al llarg del 27 d’octubre, ha fet que vivim en una estranya situació de llimbs polítics que té en la cita a les urnes del 21 de desembre un nou punt calent. Mentrestant, som en un moment d’incertesa, en què les institucions pròpies són intervingudes per una potència estrangera, bona part dels partits polítics i les entitats cíviques (ANC i Òmnium) es troben desconcertades, i s’aplica al país una quàdruple repressió: la policial, la judicial, la paramilitar (a còpia d’ultres que assumeixen el rol de la privatització de la violència) i la mediàtica.

En aquestes coordenades és quan el propi país, que ja porta anys d’autogestió de les lluites i resistències, ha anat reinventant les respostes a l’erdoganització d’Espanya. De fet, si fem una mica de memòria, a partir del moment en què el referèndum d’autodeterminació va anar prenent forma al setembre, i l’estat va respondre a còpia de prohibicions, i de l’enviament de les forces repressives a perseguir urnes i paperetes i a tancar webs, la ciutadania, més enllà de la condició independentista, ja es va autoorganitzar per penjar cartells, imprimir butlletes electorals o participar en una xarxa clandestina d’importació i custòdia de material electoral, d’una manera prou exitosa. Un dels moments culminants fou la defensa dels col·legis electorals en la pretensió, per part de fiscals i guàrdies civils, d’evitar la seva obertura en la jornada de l’1 d’octubre. Precisament aquest episodi va precipitar la creació dels que, en un  principi van esdevenir els Comitès de Defensa del Referèndum, que en certa mesura van suplir amb força eficàcia, les carències de les institucions catalanes encarregades de l’organització.

La brutal repressió del Referèndum de l’1 d’octubre va causar un impacte moral que va fer apujar el grau de determinació de les persones i les agregacions ciutadanes més o menys espontànies fins al punt que va fer fracassar la intenció de l’estat de desmantellar la votació. Malgrat la violència, compartida de manera ràpida a les xarxes socials, i mostrada al món com a el veritable rostre de la Marca Espanya, bona part de la ciutadania, bona part de la qual amb escasses inclinacions independentistes, va anar a votar i va desafiar un règim que, literalment, havia embogit, entre la indiferència (o hostilitat) còmplice de bona part de la societat espanyola.

L’estranya jornada del dia 3 d’octubre, inicialment una vaga general reconvertida en una aturada de país va ser un moment intens, amb una atmosfera emocional carregada de determinació i estupor respecte la naturalesa repressiva de l’estat. Qualsevol testimoni presencial haurà constatat que no hi ha referents respecte al grau de paralització del país decidit a fer una ruptura més enllà del debat sobre la independència. La ruptura, sens dubte, va ser total respecte el passat, la monarquia, i l’ordre derivat de la continuïtat de la dictadura que els seus defensors tracten de disfressar com a constitucionalisme. És a partir d’aquesta confluència de forces, on no hi manquen aquells elements que van tirar de l’organització del moviment independentista (les entitats sobiranistes més les formes innovadores de les CUP, a banda de certa espontaneïtat de poble i de barri) que els CDR van bescanviant la R de Referèndum per la de República. Així, mentre es va succeint l’onada repressiva oficial (la de la Policia Nacional amb Guàrdia Civil, amb les dels sectors més extrems de la judicatura) i l’oficiosa (els grups de paramilitars, disfressats d’ultres, atiats des de les entitats unionistes, amb la propaganda dels mitjans de comunicació estatals), els CDR van articulant la resistència a còpia de mobilitzacions i capacitat d’organitzar respostes. Les primeres detencions, els primers presos polítics no fan sinó apujar l’escalada de tensió que, si bé previsible en circumstàncies com aquestes sí que esquerden de manera irreparable l’escassa confiança entre la majoria de catalans i un estat que no ha dubtat a sacrificar la democràcia per preservar una precària unitat.

I arriba el 155, acompanyat de la jornada electoral del pròxim dia 21 de desembre, una cita probablement imposada per les institucions internacionals per tractar d’evitar que el conflicte acabi essent més gros i que la Unió Europea es trobi amb un racó ingovernable i un focus de desestabilització continental. Tanmateix, malgrat que formalment unes eleccions, més aviat caldria considerar la data com a un referèndum de ratificació de la República.

Nota: Article publicat a la secció d'Opinió Contundent de Vilaweb

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!