Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Aquest temps d’estiu és propici per mirar-se temporades senceres de sèries televisives. És significatiu el fenomen que, ara per ara, els millors guionistes vagin deixant el cinema i centrant-se en la televisió. És així com poden disposar de prou minutatge per desenvolupar personatges complexos i anar dibuixant situacions i escenaris emancipats de la superficialitat amb què Hollywood ha convertit la majoria d’uns films produïts a la manera dels restaurants de menjar ràpid. I aquest juliol, després de seguir fragmentàriament les tres primeres temporades en trajectes ferroviaris, he anat mirant la quarta i la cinquena.
Si hi ha una sèrie que es dediqui a analitzar amb lupa el revers dels Estats Units, The Wire és la indicada. Creada per David Simon i centrada en la decadent i postindustrial Baltimore, el guió ha comptat amb la col·laboració d’experts en temes educatius, de serveis socials i sociòlegs. I els resultats allà hi són.
Amb un esperit social, i focalitzat teòricament en la relació entre una policia infradotada i desmoralitzada i bandes de traficants de drogues, Baltimore ens apareix com un retaule de la marginació social, de l’estupidesa de la gestió municipal (més centrada a reconduir estadístiques que a gestionar problemes), els paranys i absurds del sistema escolar, el paper de la premsa o la corrupció política.
Si hi ha una sèrie que es dediqui a analitzar amb lupa el revers dels Estats Units, The Wire és la indicada. Creada per David Simon i centrada en la decadent i postindustrial Baltimore, el guió ha comptat amb la col·laboració d’experts en temes educatius, de serveis socials i sociòlegs. I els resultats allà hi són.
Amb un esperit social, i focalitzat teòricament en la relació entre una policia infradotada i desmoralitzada i bandes de traficants de drogues, Baltimore ens apareix com un retaule de la marginació social, de l’estupidesa de la gestió municipal (més centrada a reconduir estadístiques que a gestionar problemes), els paranys i absurds del sistema escolar, el paper de la premsa o la corrupció política.
La narració resulta extraordinàriament dinàmica, amb històries paral·leles que van confluint, i personatges que evolucionen al llarg de la sèrie, en funció dels seus problemes de consciència o la seva immoralitat amb estranys codis d’honor. Tot plegat, com el crack que bandes de traficants distribueixen amb les estratègies comercials pròpies d’escoles de negocis, resulta altament addictiva.
El més sorprenent de tot plegat, idea que també traspua la sèrie al llarg dels més de seixanta capítols, és que resulta extraordinàriament complicat separar el món legal de l’il·legal, el món de l’ordre i el del delicte. No sorprèn que els delinqüents funcionin com fan les empreses privades, o que alguns dels seus caps, malgrat sorgir dels més marginals suburbis segregats, estudiïn ciències empresarials a la universitat per millorar uns negocis que requereixen blanquejar els diners de la seva activitat il·lícita. Uns diners, que, evidentment, seguiran una via valenciana de totxo i finançament polític.
De la mateixa manera, hi ha algunes escenes memorables com les que es produeixen a una escola on hi va una població segregada que, majoritàriament, no sap el que és viure una existència formal, en una economia formal. Una escola pendent d’ensinistrar les criatures a uns exàmens estatals del qual dependrà el finançament ulterior, i que no aporta res en absolut a la comunitat que atèn. Una crítica amb càrregues de profunditat a una Amèrica que malda per mantenir i potenciar les desigualtats internes, encara que sigui al preu que bona part dels seus suburbis acabin essent rèpliques de Karachi o Afganisthan, sense control efectiu i bosses de subdesenvolupament a poques milles de la Casa Blanca.
El més sorprenent de tot plegat, idea que també traspua la sèrie al llarg dels més de seixanta capítols, és que resulta extraordinàriament complicat separar el món legal de l’il·legal, el món de l’ordre i el del delicte. No sorprèn que els delinqüents funcionin com fan les empreses privades, o que alguns dels seus caps, malgrat sorgir dels més marginals suburbis segregats, estudiïn ciències empresarials a la universitat per millorar uns negocis que requereixen blanquejar els diners de la seva activitat il·lícita. Uns diners, que, evidentment, seguiran una via valenciana de totxo i finançament polític.
De la mateixa manera, hi ha algunes escenes memorables com les que es produeixen a una escola on hi va una població segregada que, majoritàriament, no sap el que és viure una existència formal, en una economia formal. Una escola pendent d’ensinistrar les criatures a uns exàmens estatals del qual dependrà el finançament ulterior, i que no aporta res en absolut a la comunitat que atèn. Una crítica amb càrregues de profunditat a una Amèrica que malda per mantenir i potenciar les desigualtats internes, encara que sigui al preu que bona part dels seus suburbis acabin essent rèpliques de Karachi o Afganisthan, sense control efectiu i bosses de subdesenvolupament a poques milles de la Casa Blanca.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquí l’únic que funciona com una mafia és precismanet l’estat, extorsionant a la gent.