Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

17 de desembre de 2007
0 comentaris

Temps de silenci

Després de gairebé dues setmanes d’inactivitat en el bloc, d’hiperactivitat en altres àmbits, és hora ja de posar fi a aquest parèntesi. Al país passen coses, i no precisament incitacions a l’optimisme, des d’una boira perpètua on el poder tracta de confondre’ns permanentment.
Dijous passat vaig berenar i sopar amb l’artista plàstica Eugenia Bekeris. És amiga d’una molt bona amiga meva, convidada per la càtedra de drets humans de la Universitat de Girona a fer conferències sobre el tema de la memòria, oblit i silencis. Aquesta argentina d’origen jueu i passaport lituà, provè d’una família que pràcticament quedà estingida per l’holocaust, per la shoah. La seva obra, impressionant i colpidora, és influenciada d’aquesta catàstrofe col·lectiva del passat, encara que adobada pel silenci còmplice del present.
Vam passar sis hores junts, que va incloure un berenar, un passeig pel barri vell i un sopar familiar…  

Sis hores d’una conversa extensa i intensa, a vessar d’espais comuns i reflexions compartides. De fet, la impressió sobre la ciutat havia estat ambígua. D’una banda valorava la bona acollida per la gent de la universitat en una ciutat tranquil·la i bella. De l’altra, se sorprenia per una certa indiferència que copsava respecte el  missatge a compartir. Des de l’Argentina, allà on el neoliberalisme ha arrassat al país, com aviat passarà aquí també, una ideologia assassina que permet que els nens de Tucuman es morin de desnutrició, o que els antics treballadors fabrils siguin reduïts a la condició de cartoneros, aquí pràcticament no es qüestiona. No es té ni idea de la perversió que amaga un mercat que fa de qualsevol àmbit vital una simple font de negoci.
De fet, el paral·lelisme entre l’holocaust nazi i la ideologia neoliberal són obvis. La violència amb què es va cercar l’extermini dels jueus, gitanos, republicans espanyols o dissidents no deixava de ser un mitjà per obtenir la fidelitat de l’hegemonia d’un grup, muntat sobre tots els altres. Les idees de Milton Friedman, tal com denuncia el darrer llibre de Naomi Klein, té les mateixes finalitats. Canvien els mitjans, i enfront l’eliminació meticulosa i científica de les cambres de gas, només s’aplica a partir de la gana, l’exclusió i les privatitzacions.
A Amèrica Llatina, ens porten un gran aventatge ideològic. Tenen una major lucidesa respecte al nou ordre mundial, on per primera vegada, una guerra com l’Iraq saqueja per igual a la nació agredida com a l’agressora (les companyies privades roben als iraquians alhora que als contribuents nord-americans). Aquí, amb una visa a la mà, i números vermells al compte corrent, ens pensem que som el melic del món.
Si vénen mal dades, li deia, no et preocupis. Els immigrants estrangers jugaran el típic paper de bocs expiatoris, dels nostres mals, dels nostres pecats, dels nostres silencis còmplices.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!