Espai de Dissidència

La vaig veure fa alguns dies, al costat de la porta. Lluïa una insolent joventut en un endiumenjat vestit jaqueta fosc que ressaltava la seva estilitzada planta. Se’m va adreçar amb una, ja infreqüent, amabilitat. Amb un accent neutre, em va saludar i es va oferir per ajudar-me en qualsevol cosa que calgués.
L’interior d’aquell espai encaixava a la perfecció amb aquella estudiada formalitat. Un espai diàfan, amb mobiliari de línies rectes, arestes generoses i colors foscos en un ambient clar. Tot plegat, una regió curosament dissenyada per inspirar una sensació de benestar, un sentiment de pertinença a un cercle selecte. A una artificiosa prosperitat.
Mentre prenia el cafè, de franc, allà on en un passat remot havia vist pel·lícules de Kubrik o Ridley Scott, pensava en Aldous Huxley i Un món feliç. La noia no era sola. Un escamot de noies i nois ben plantats, que haguéssin fet feliç Eugeni d’Ors, que Guerau de Liost hagués considerat com a part d’aquella ciutat d’ivori,/ feta de marbre i or, / amb cúpules que irisen en la blavor que mor, semblaven levitar al voltant de les Nespreso arrenglerades, de menor a major preu.
Vaig contemplar els ulls de la noia. El seu somrís semblava l’alçament del somrís corporatiu que la multinacional havia tatuat al seu rostre. Allò esdevenia l’encimbellament de l’empleada perfecta de la utopia empresarial. Assistents complaents, diligents i amb una gran capacitat per disfressar de professionalitat la servitud. Vaig pensar que aquells serien els gamma que endevinà Huxley en la seva utopia totalitària. Que jo mai no passaria de beta, i que a fora, un gran exèrcit d’epsilons farien la feina més bruta.
En marxar, mentre em va donar les gràcies per haver gorrejat un Nespresso avainillat, encara vaig pensar en la noia de Blade Runner.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!