Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

23 de juny de 2017
0 comentaris

Solstici de Sant Joan

Aquest vespre, com és obvi en aquesta festa, la menys discreta de l’any, és Sant Joan. I, malgrat haver disfressat la nit amb un vestit sagrat, a pocs ens passa desapercebuts que ens trobem amb una exhibició profunda de paganisme. Com a la teòrica nit més curta de l’any, celebrem un solstici d’aquests memorables, amb foc, i música i soroll, i transgressió, com qualsevol ritus ancestral capaç de fer feliços els antropòlegs.

A la majoria crec que ens agrada la nit de Sant Joan. És una mena d’inauguració oficial de l’estiu, un espai que ens agrada pensar de despreocupació, màniga curta i certa anarquia en els usos i costums, en què sovint ens oblidem del rellotge gosem fer algunes migdiades i, si som afortunats, ens posem a badar comptant estels en els cels nocturns.

Cadascú té la seva història, tot i que les històries comunes de les diverses generacions tenen moltes coses en comú. Els meus records de les revetlles són agradables, endolcides i maquillades per la nostàlgia. Penso en les festes curosament improvisades al terrat de casa, o als patis dels baixos, en què els veïns ens arreplegàvem a la vora d’una coca, i on el més hortera possible, incloent-hi Georgi Dann, Boney M, Donna Summmer, La Trinca o La Charanga del Tío Honorio sonava en tocadiscos monoaurals de fabricació nacional. Penso en els pares ballant, i les criatures experimentant amb els petards o triant els “singles” més frikis, en una època en què el concepte friky encara no havia estat formulat, perquè el frikisme era la “patria común e indivisible de todos los españoles”. Penso en el component iniciàtic que implicava les nostres primeres, i més o menys supervisades, ingestes de begudes alcohòliques en una època en què no existia la correció política. Bé, de fet, i com a historiador, constato que en la dècada de 1970 la correcció semblava inspirada per la por, mentre que tota política esdevenia clandestina.

En etapes adolescents, Sant Joan també posseïa aquest component excitant d’experimentació i iniciació. Seguíem itineraris diferents, i la nostra curiositat ens portava a noves dimensions. Primeres aproximacions entre cossos, petons i fregaments clandestins, o culminació de les festes a la platja, amb banys nocturns, no necessàriament vestits, esperant el sol en proves de resistència festiva.

Han passat els anys, o el que és el mateix, s’han succeït els girs al voltant del sol, amb la successió de les estacions. Cada generació acumula i tatua els seus referents al seu inconscient col·lectiu. Ara no m’agraden els petards, i començo a tenir certa edat per queixar-me del “jovent sorollós i desordenat que es banya despullat a la platja”. No faré com el protagonista de l’Educació Sentimental de Flaubert que es queixa en altres dels pecats de joventut propis. Només admeto que Sant Joan em continua fascinant. I potser, perquè ja he advertit sovint, que tinc una irrefrenable tendència al sentimentalisme i la melangia, em causa una sensació agredolça. M’agrada travessar les portes de l’estiu, encara que recordo els qui ja no hi són en aquelles revetlles que, com a tants d’altres, mitjançant el foc, també va ajudar a forjar la nostra identitat.

Bona revetlla a tothom, i bon estiu, aquest desig amb què, normalment acostumo a fer servir per acomiadar-me dels alumnes que m’han acompanyat al llarg del curs.

 

Nota: Càpsula setmanal al Girona Ara de Fem Ràdio.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!