Espai de Dissidència

Per qüestions familiars, he hagut de desrovellar el meu anglès o, potser amb més precisió, d’entrenar-lo de nou fins a fer-lo una mica més dòcil i fluid. Per això vaig recórrer a l’Allan, el marit canadenc d’una antiga companya de feina, a qui vaig proposar una hora setmanal de conversa perquè m’ajudés a corregir els meus defectes: les construccions gramaticals caòtiques, els estirabots fonètics i aquells dubtes sintàctics i lèxics que apareixen sempre en el moment menys oportú. Ens trobàvem cada dimecres al bar d’una cantonada pròxima a casa. L’Allan, antic assistent social de Vancouver, ja jubilat, i a qui coneixia de feia temps —m’havia donat consells valuosos quan, el 2008 i el 2015, vaig viatjar a les costes est i oest del seu país—, estava avesat a guanyar alguns calerons amb classes particulars o, com en el meu cas, amb converses. Malgrat haver superat la setantena, conserva una forma física gairebé insultant, i és d’aquells homes que sospito que van aprendre abans a esquiar que no pas a caminar. De fet, durant tot el temps que vam fer les sessions, cada setmana, religiosament, passava el dia a la Molina, a Masella o a Vallter, davallant totes les pistes negres hagudes i per haver, tret de les dues setmanes en què va tornar al seu país per visitar les filles i esquiar —aquesta vegada a les Muntanyes Rocalloses— amb els seus nets.
L’Allan, que durant un temps havia viscut a quatre carrers de casa, resideix ara al mas familiar de la seva dona, a Celrà, immers en un entorn gairebé monolingüe en català. El parla pràcticament a la perfecció, tot i haver-lo après, calculo, quan ja devia fregar la cinquantena; per això hi conserva un accent anglosaxó net, visible com una marca d’aigua. Ell mateix em reconeixia que, tal com em passa a mi, quan es troba enmig d’una conversa nombrosa i en una llengua que no és la seva, ha de sostenir un esforç de concentració que l’acaba deixant exhaust i, al final, voluntàriament o no, el condueix a una mena de desconnexió íntima.
En tot cas, les sessions de conversa van resultar extraordinàriament agradables, més enllà de la seva funció pedagògica, que també fou prou eficaç. Se suposa que els protocols —almenys els de l’època en què estudiava anglès als vespres, a principis de la dècada de 1990— estableixen que les converses són un instrument al servei del perfeccionament lingüístic. I que, per assolir-lo, cal sostenir converses variades, especialitzades en temàtiques concretes, amb vocabulari específic, arrelades en contextos diversos i dedicades a qüestions com més intranscendents i neutres millor. Allò que aquí podríem anomenar “converses d’ascensor” i que els angloparlants denominen “small talk”, literalment, “converses petites”. És, més o menys, la tècnica que exigeix el protocol de les festes, els esdeveniments públics, les recepcions o aquells espais on cal conjugar la formalitat amb una informalitat prudent. Converses breus, sobre qüestions banals —o, si més no, poc polèmiques—, i uns minuts escassos dedicats a l’interlocutor abans de substituir-lo aviat, com en una ronda de ball en què, cada cert nombre de compassos, es canvia de parella. En els protocols i les bones maneres, se suposa que acaparar un assistent és de tan mal gust com abordar qüestions transcendents, polèmiques, polaritzants o excessivament íntimes.
És un format que, ho reconec, m’incomoda. Potser és la meva timidesa, capaç de disfressar-se momentàniament si m’hi esforço, si em concentro o si observo l’escenari amb una certa fredor analítica, com un crític teatral des de la penombra de la platea. El problema és que, com a pèssim actor que soc, se’m veu el llautó quan arrisco massa; per tant, només resulto creïble en el paper de tímid, o en el d’algú que supera la prova de la sociabilitat amb un aprovat justet. I això em ve de lluny. D’adolescent vaig desenvolupar una tendència gairebé insuportable a la conversa transcendent: volia esprémer l’ànima del meu interlocutor, convidar-lo a expressar els seus pensaments més íntims, compartir confidències que ja impliquen grans dificultats de verbalització en la llengua materna; imaginem, doncs, què passa quan tot això s’ha de fer en una llengua que no és la pròpia, ni tan sols de la mateixa família filològica. És una mica el que em passava amb l’Allan: parlàvem de les nostres vides personals, del nostre passat, de la nostra manera de concebre l’existència, i ho combinàvem amb l’anàlisi del que estava passant als Estats Units d’ençà que Trump va assumir el poder, de la inconsistència moral i ideològica de la nostra classe política, o de les nostres experiències familiars i laborals anteriors. Vaja, tot allò que no s’ha de fer en una classe de conversa.
En qualsevol cas, reconec que l’establiment d’una confiança mútua amb una persona agradable com l’Allan, capaç de permetre’ns transitar per temes fronterers amb la intimitat, em va resultar útil per a la missió principal de les nostres trobades regulars: desrovellar el meu anglès. Al capdavall, la comunicació bidireccional es fonamenta precisament en això: en la creació de lligams temporals en què la comprensió sovint va més enllà de les paraules. Més o menys com en el ball, on la sintonia depèn d’una sincronització subjectiva de ritmes exteriors. I amb alguna gent funciona, i amb altra, no. En la meva adolescència —defectuosa, com totes— ja em deien que tenia aquesta mena de do: el de poder assolir nivells òptims de comunicació en la distància curta, cosa que compensava una certa timidesa en entorns on hi havia moltes persones distribuïdes aleatòriament, amb interessos i caràcters diversos, i agrupacions humanes en què sovint la conversa implicava una jerarquia estratègica i espacial. Aquesta suposada virtut, em deia la meva professora de grec i llatí, em conferia certs avantatges professionals per fer de confessor eclesiàstic, de confessor de bar o de periodista. És evident que no he provat les primeres opcions, tot i que sovint, com a mestre d’educació especial, havia d’escoltar alumnes que m’etzibaven els seus drames, reals o exagerats, o famílies que em confiaven els seus temors. Pel que fa a la segona, confesso que he gaudit fent entrevistes en profunditat. Per contra, m’horroritzaven les festes o els esdeveniments socials en què calia parlar no més de cinc minuts amb persones que no coneixies —o que coneixies massa— i on sovint hi planava aquesta tensió jeràrquica i competitiva, aquesta disputa secreta pel lideratge o la submissió. Com a bon individualista, amb certs problemes en els jocs d’equip, no sabia ben bé on situar-me i tendia a cometre massa errors no forçats. Per sort, i també per deformació professional, amb els anys vaig aprendre a dominar la tècnica de parlar en públic. Aleshores, amb la preceptiva descàrrega d’adrenalina, em sentia com una estrella del rock, com un Mick Jagger que no dubta a brincar d’un lloc a l’altre mentre explica els conflictes de la Guerra Freda, els pactes de la Moncloa o els perills de la Llei Aragonès.
Les coses van anar més o menys bé, amb el meu anglès finalment desrovellat. Tot i això, previsiblement, vaig tornar a caure en els eterns errors de sempre: aquesta incapacitat meva de seguir les regles del “small talk”. Semblava inevitable endinsar-nos en converses sobre les nostres infanteses, la crisi europea, les polítiques migratòries de Donald Trump, la qüestió catalana, les meves experiències com a professor o la lleugeresa de l’ésser. Tot plegat, per descomptat, amb les meves construccions sintàctiques i gramaticals encara caòtiques, una pronúncia millorable, alguns errors de principiant amb els verbs irregulars i confusions lèxiques que m’obligaven a bastir barroques perífrasis per esquivar aquell mot o aquella expressió que no aconseguia recordar. Pel que fa a les reunions més formals, atapeïdes de gent, les meves limitacions idiomàtiques em van ajudar més que no pas perjudicar-me, perquè em van tornar més prudent. Com sempre, també acabes reconeixent els tímids i els desubicats, com aquella senyora japonesa que em va explicar la seva vida durant un quart d’hora; o, finalment, exhaust de tanta concentració en una llengua que mai no serà del tot teva, acabes desconnectant, reclòs en una introspecció estranya i cada vegada més aïllada que, amb els anys, detecto que representa el meu estat natural.
Malgrat tot, he de dir que en aquests dies de crisi relacional i pantalles hi ha pocs luxes com una conversa en profunditat, una conversa gran, cara a cara. Res de converses petites.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!